En «Article 7» continuem analitzant l’emergència de l’habitatge en les diferents comunitats autònomes. Per a conèixer la realitat de Catalunya, entrevistem el secretari general de FSC-CCOO, Carles Manzanares Guadalajara.
Catalunya va ser la primera comunitat autònoma a aplicar la Llei estatal d’Habitatge i en algunes zones tensionadas no ha empitjorat tant la situació respecte a altres regions, CCOO afirma en un estudi que “Catalunya disposa d’uns quatre milions d’habitatges, però una part important no està destinada a ser habitatge habitual: un de cada quatre llars és segona residència, hi ha 106.000 pisos turístics i prop d’un 11% del parc està buit. Paral·lelament, l’habitatge protegit s’ha reduït fins als 100.000 pisos i en deu anys només s’ha aixecat un pis protegit per cada 564 habitants”.
Amb aquesta situació, quines són les principals propostes del sindicat per a solucionar el problema?
Acabat el procés congressual, CCOO va fixar a Catalunya l’habitatge com un dels pilars que havien de guiar el treball al llarg del mandat. Fruit d’aquesta priorització es va elaborar el mes d’octubre passat un ampli estudi titulat “L’accés a l’habitatge a Catalunya. Un problema de classe” (L’accés a l’habitatge a Catalunya. Un problema de classe).
A partir d’aquest estudi elaborat conjuntament, les propostes es basen en quatre eixos: la regulació del mercat, l’ampliació del parc d’habitatge assequible, la reforma financera i fiscal i, finalment, la intervenció mitjançant la negociació col·lectiva.
Desgranat cadascuna d’aquestes propostes, i intentant ser el més sintètic possible, quan des de CCOO parlem de la regulació del mercat, volem dir tancar els buits legals que permeten el desaforat lloguer de temporada i altres mecanismes que permeten actualment esquivar la llei que topa els preus del lloguer. Vol dir també allargar la durada dels contractes de lloguer, tendint al fet que siguin indefinits i blindant clàusules de renovació. Prohibir la compra especulativa, realitzar un registre els habitatges buits i mobilitzar-les (posar-les a disposició). Limitar per llei el preu dels lloguers i vincular-los a la mitjana salarial de la zona. I finalment, com a mesura d’urgència, actuar contra els desnonaments i evitar que una persona vulnerable no tingui una alternativa residencial.
En segon lloc, l’ampliació del parc d’habitatge assequible passa per la mobilització dels habitatges buits mitjançant ajudes, incentius a la rehabilitació o, en última instància, sancions. Blindar els habitatges de protecció oficial (VPO) perquè no passin al mercat especulatiu. Garantir un 50% de VPO en les noves promocions privades. I prioritzar cooperatives i fundacions en l’adjudicació de noves promocions.
En tercer lloc, les mesures fiscals i de finançament passen per penalitzar l’especulació i augmentar la càrrega fiscal a les SOCIMI. A més, fomentar l’estalvi públic mitjançant un fons d’inversió on també es pugui recollir estalvi privat i destinar-ho a incrementar el parc públic d’habitatge.
CCOO organitza i participa en les protestes socials per l’habitatge. Com s’està organitzant la gent a Catalunya? Creus que s’està aconseguint convertir l’habitatge en un conflicte polític i social?
CCOO ha participat i participa de les protestes socials per l’habitatge a Catalunya i en la resta de l’Estat. Però CCOO ha de jugar un paper vital a traslladar la situació, el debat i la mobilització als centres de treball. És aquí on el nostre paper és fonamental perquè aquest és el nostre terreny més pròxim.
El moviment per l’habitatge a Catalunya s’està articulant a partir de sindicats d’inquilins. En les grans mobilitzacions, especialment en la del 23 de novembre de 2025, van participar un gran nombre d’organitzacions socials i veïnals. CCOO també va participar activament, i és en aquests àmbits de confluència on es posa de manifest la magnitud del problema, però també que és la capacitat de combatre’l conjuntament la que ens portarà per la senda de la solució. Ara mateix aquest desproporcionat increment del cost de l’habitatge, principalment la de lloguer, és el que genera el conflicte socioeconòmic de major magnitud.
Les persones joves estan especialment afectades pels preus de l’habitatge. Fins i tot un estudi recent avala la relació entre les dificultats d’accés a l’habitatge amb una deterioració de la salut mental. Quines mesures proposa el sindicat per a millorar la situació de la joventut?
A part de les mesures ja exposades que en el seu conjunt també incideixen en la gent més jove, des de CCOO també es planteja fomentar la construcció d’habitatges de lloguer que incloguin serveis comuns, dissenyades específicament per a facilitar l’emancipació juvenil. D’altra banda, la promoció de VPO amb reserva d’un percentatge de les seves unitats per a joves, ja que per a molts està és l’única via per a accedir a un habitatge.
Cal remarcar que la lluita contra el frau dels lloguers de temporada, l’establiment del contracte de lloguer de caràcter indefinit i la indexació dels preus del lloguer al nivell salarial mitjà de la zona, són mesurades que incideixen directament sobre el lloguer ja que el 61,9% de les famílies encapçalades per menors de 29 anys viuen en aquest règim.
Malgrat els increments salarials en els convenis col·lectius, l’alt cost de l’habitatge provoca que la gent treballadora perdi poder adquisitiu. Fins i tot moltes persones viuen en infrahabitatges perquè no poden pagar un lloguer, malgrat tenir treball. Consideres que el lloguer i la inflació s’estan menjant totes les millores laborals?
Sí. Malgrat que els salaris estan seguint des de fa uns anys una senda de creixement constant i lleugerament superior als índexs de preu al consum, s’ha creat un gran forat entre aquests increments i el desorbitat encariment del preu de l’habitatge.
CCOO en l’àmbit de la negociació col·lectiva també proposa una sèrie de mesures. Seria el quart bloc després dels tres primers que hem comentat.
La primera mesura no pot ser una altra que recuperar poder adquisitiu vinculant els augments salarials a la productivitat i als marges de benefici empresarial mitjançant els convenis col·lectius. El sindicat subratlla que no hi ha accés a l’habitatge sense dignitat salarial, per la qual cosa reclama que el salari mínim aconsegueixi el 60% del salari mitjà a Catalunya. També incorporar en els convenis clàusules específiques per a ajudes o prestem sense interès per despeses inicials o per trasllat. Fomentar que les empreses cedeixin sòl per a ús social o invertir fons de pensions d’ocupació en habitatge social de manera responsable. I, per a acabar, facilitar permisos retribuïts per a gestions relacionades amb l’habitatge d’adquisició o lloguer.
Moltes persones aproven les oposicions i aconsegueixen una plaça però renuncien a alguns destins, com pot ser la ciutat de Barcelona, perquè no poden pagar-se un lloguer i el salari no compensa el cost de viure allà. Creus que pot sostenir-se un model econòmic que necessita persones treballadores, però no garanteix que puguin residir en el territori? Com afecta tot això als serveis públics?
No, no és sostenible un model econòmic que implica aquestes conseqüències. És una evidència més de la fractura del contracte social fins ara vigent. Si un treball remunerat, fins i tot un treball aparentment ben remunerat, no garanteix l’accés a un habitatge digne, es genera una frustració que posa en risc el sistema democràtic i a l’una alimenta opcions polítiques d’extrema dreta.
D’altra banda, que l’habitatge s’hagi convertit en un negoci; que adquirir propietats per a la seva reforma, divisió i posterior posada en lloguer per a lucrar-se amb això (rentisme) sigui un pilar d’un sistema econòmic, no és un bon símptoma. El capital s’hauria d’invertir en sectors productius de l’economia i no en aquests.
Els salaris dels sectors públics; sanitat, educació, justícia, etc., no arriben a pal·liar aquest “forat” respecte el preu de l’habitatge, especialment en zones molt tensionadas pel factor turisme. Hi ha evidències ja de no cobertura de places per aquest factor, i això per tant afebleix el funcionament de l’Administració i els serveis públics. Les mesures per a pal·liar-ho les hem exposat: control de preus del lloguer, control dels pisos/apartaments turístics, i limitació de preus concorde al salari mitjà de la zona.
Consideres que la crisi d’habitatge està canviant el contracte social a Catalunya? Com veus el context d’aquí a un futur pròxim?
En la línia de l’exposat, la crisi de l’habitatge a Catalunya es veu a més incrementada per la situació i el pes econòmic de la capital, Barcelona.
Barcelona, a part d’aquest rentisme, sofreix el mal de la proliferació dels pisos, i fins i tot habitacions, de lloguer turístic. Això agreuja encara més la fractura del contracte social perquè també contribueix a l’encariment de l’habitatge.
Les corones de població al voltant de Barcelona són receptores de treballadors i treballadores “expulsades”. Però també aquest efecte “rendista” s’expandeix cap a aquestes corones.
I la “expulsió” de treballadors a la cerca d’un habitatge assequible implica la necessitat d’una xarxa de transport públic, principalment ferroviari, que ara mateix es troba en plena fase de reconversió després d’anys de falta de manteniment i inversió. Amb la qual cosa, al cost elevat de l’habitatge s’uneix la despesa en transport i la important inversió en temps que representa la distància entre llar i centre de treball.
El futur pròxim no el veig massa diferent de l’actual. M’agradaria dir que totes les propostes de CCOO sobre habitatge, per la seva lògica, s’adoptaran en breu i es posarà fi a aquesta situació. Però són mesures que comporten un temps, unes més que unes altres, i que requereixen a més d’un ampli consens polític per a poder-se portar endavant. I no veig en aquests moments aquest consens. Al contrari.