Article de Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya, publicat a la revista ‘Lluita Obrera’, número 249, del maig del 2023
El lema de la campanya d’eleccions sindicals de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya llança un missatge molt nítid sobre les prioritats del sindicat en un context en què la distribució de la renda entre la ciutadania està tenint un impacte negatiu per a la classe treballadora.
L’alta inflació de preus, sostinguda pràcticament durant 2 anys, i la política empresarial d’incrementar preus, mantenir marges, incrementar beneficis i no apujar salaris, cosa que ha bloquejat la negociació col·lectiva, està provocant una pèrdua important de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores. I és en aquest sentit que CCOO deixem molt clar que amb les coses de menjar, no s’hi juga.
A Catalunya tenim actualment 100 convenis sectorials que afecten 604.219 treballadors i treballadores, que resten pendents de veure incrementar el seu salari per pal·liar els efectes dels increments de preus d’aquests 2 anys.
Una situació que llastra tant la precarietat com la desigualtat social que a Catalunya afecta gairebé 2 milions de persones, concretament, 1.957.200, de les quals 439.300 són menors de 18 anys.
Amb aquests indicadors socials, les prioritats no es poden confondre: el conjunt d’agents socials, econòmics i polítics hem de construir respostes per corregir aquesta situació. Són respostes que han de donar continuïtat a les moltes que els darrers anys s’han plantejat i que estan tenint un impacte positiu en l’economia, el mercat de treball i la situació econòmica de milers de famílies.
Les polítiques per fer front a la crisi pandèmica, que tenen la seva referència més destacada en els ERTO COVID, van salvar a Espanya 3 milions de llocs de treball, 1 milió a Catalunya i centenars de milers d’empreses, que van evitar el tancament.
La reforma laboral ha canviat el paradigma del mercat de treball en estabilitzar el model de contractació i reduir la temporalitat dràsticament, amb un increment de contractes indefinits històric: a Catalunya, el 2022, hi ha 200.000 contractes indefinits més.
La reforma del sistema públic de pensions, que assegura la certesa de futur que les generacions joves també tindran pensions, perquè garanteix un model suficient de finançament del sistema que permet mantenir pensions dignes, millora també alguns desequilibris de gènere que afecten directament les dones.
L’increment històric de l’SMI per arribar als 1.080 €, per la seva banda, ha significat un impuls molt important per reduir la precarietat salarial i la bretxa de gènere.
Els reglaments de plans d’igualtat, la llei de registre salarial o la llei rider reforcen la participació dels treballadors i treballadores en l’organització del treball a les empreses per evitar espais de discriminació arbitrària que tenen un biaix de gènere molt clar, i, a més, són una eina per millorar la capacitat de lluita contra la precarietat i per la igualtat efectiva entre dones i homes al treball.
L’Acord del diàleg social de Catalunya al Pacte nacional per a la indústria, la Taula per a un Turisme Responsable o els pressupostos de la Generalitat, que reforcen les polítiques actives d’ocupació, la formació professional i l’actualització de l’IRSC, que millora l’accés a prestacions com l’RGC a les persones més afectades per la vulnerabilitat social, entre altres acords, són molt rellevants per impulsar un canvi de model productiu sostenible, amb un mercat de treball que millora els índexs de qualitat i d’ocupabilitat i un sistema de protecció social que doni millor resposta a les desigualtats.
Tots aquests avenços en drets són fruit de la pressió sindical i la capacitat de negociació i concertació amb els agents polítics i econòmics. Són respostes a una situació de crisi —concatenada, des de la pandèmia, a la crisi de subministrament energètic i de matèries primeres i de guerra a Europa, generadora d’una alta inflació— que posen les persones al centre i que són clarament d’un caràcter social molt positiu.
Ara bé, amb això, no n’hi ha prou. Aquests acords han millorat la vida de la gent, però queda molt per fer. Avui dia, la precarietat salarial i laboral segueix vigent al món del treball. Actualment els pilars fonamentals de l’estat del benestar social segueixen patint les mancances de recursos per garantir els drets de ciutadania, la sanitat, la protecció social, les cures i la dependència, l’educació i l’habitatge. Aquests són drets de ciutadania que avui encara no són garantits per l’estat de dret.
El jovent pateix les conseqüències de dècades de polítiques que els fan pagar el peatge econòmic i social d’una emancipació retardada per manca de recursos i oportunitats, que impedeixen fer-la a una edat primerenca, a diferència d’altres països del nostre entorn. Així ho mostra l’estudi d’emancipació que el sindicat ha presentat recentment: el jovent és pobre segons els seus ingressos mitjans i necessita entre el 70 % i el 80 % dels seus ingressos per accedir a un habitatge, cosa que n’impossibilita l’emancipació.
És hora que articulem una proposta de pacte per al jovent al nostre país. Un pacte que aposti per un treball digne, amb contractes estables, amb salaris suficients. Un pacte que reforci les polítiques públiques de regulació de preus de l’habitatge i que incrementi les inversions en habitatge públic. Un pacte que millori les polítiques de protecció social i de corresponsabilitat per afavorir projectes d’emancipació, de família, d’oci i de cultura. Un pacte que lluiti contra les malalties mentals amb més suport social i sanitari. Un pacte que posi el jovent com a primer objectiu dels compromisos de la nostra societat.
Són aquestes les coses de menjar. Són aquestes les principals necessitats de la classe treballadora, si és en aquest marc on el sindicat desenvolupem la nostra estratègia.
És la disputa dels salaris en la negociació dels convenis col·lectius per recuperar poder adquisitiu.
És el reforç dels sistemes de protecció social, com ha estat l’Acord de pensions i l’increment de les prestacions per atur.
És la defensa dels serveis públics impulsant una ILP per garantir el 6 % del PIB català per a l’educació i la demanda que el 25 % del pressupost de salut es dediqui a l’atenció primària; negociant l’homogeneïtzació de les condicions laborals dels professionals sanitaris del sistema públic i concertat, i proposant un sistema integral de gestió dels serveis socials i la dependència per garantir un model de finançament suficient, una regulació marc de les condicions laborals i una actualització de la cartera de serveis.
I, per això, proposem també un pacte per al jovent, amb ocupació estable i digna, amb salaris suficients, amb accés a la formació i la cultura amb suport públic, amb la regulació del mercat de l’habitatge i l’increment de l’habitatge públic, i amb suport suficient per fer front a la crisi de salut mental. Cal un pacte per a l’emancipació efectiva i primerenca de la gent jove del nostre país.
Aquestes són les nostres prioritats i objectius, i ho fem amb el suport de més de 145.000 afiliats i afiliades i més de 22.000 delegats i delegades que representem la primera organització sindical i social de Catalunya. Una garantia per incorporar-se a la lluita per les coses de menjar.
Llegiu l’article “Amb les coses de menjar, no s’hi juga” a la revista “Lluita obrera” »