Pla d’acció del 12è Congrés de CCOO de Catalunya

Guia ponència

Introducció

La força dels treballs

Encarem el procés congressual amb el repte de ser actius en la construcció del futur del món del treball. Els canvis tan profunds que s’estan donant al teixit productiu i que modifiquen les relacions de treball i les relacions socials no es poden fer sense comptar amb nosaltres. Volem canvis que siguin un avenç dels valors de la democràcia i que obrin les portes de les empreses i l’economia a la participació de la ciutadania, de les treballadores i els treballadors.

Volem una indústria de caràcter nacional amb un valor estratègic per fer front a situacions de crisi. Volem canvis que dignifiquin tots els treballs i totes les vides. Canvis que, mitjançant el treball, el feminisme ila lluita contra el canvi climàtic i la protecció de la salut, han d’avançar ràpidament cap a la justícia social. Ens comprometem amb la construcció d’un model econòmic i productiu que posi al centre les persones i les seves necessitats bàsiques, que sigui respectuós amb el medi ambient, que fomenti una economia circular que respecti el planeta i una transició justa que no deixi ningú enrere, que reconegui la importància de la sostenibilitat de la vida. Són canvis per posar les persones al centre de les prioritats polítiques, amb els quals els serveis públics desenvolupin la seva funció com a garantia de drets de ciutadania. Volem un estat del benestar fort, i per això és cabdal destinar més recursos als serveis públics i crear ocupació pública de qualitat. Lluitem per la democratització de l’ús de les dades i de totes les potencialitats de la digitalització amb visió de gènere i sense estereotips sexistes, així com per la necessària independència dels mitjans de comunicació, eines cabdals, com el món de la cultura, pel seu valor social al servei d’una societat lliure i crítica.

Volem posar al centre el valor social dels treballs, el paper que té en la societat, el caràcter essencial per desenvolupar un projecte de vida, un model de societat que lluita perquè la redistribució de la riquesa en la disputa dels salaris i les condicions dignes de treball sigui la principal palanca de justícia social.

Desenvolupem el nostre 12è Congrés enmig d’una pandèmia que ens ha submergit en una nova crisi d’abast desconegut fins ara. Una crisi sanitària amb milers de persones mortes; una crisi econòmica per l’aturada de l’oferta i la demanda a la vegada, i una crisi social que pateix l’increment de les desigualtats i de la pobresa amb una incidència desproporcionada per a les dones i amb canvis radicals en les relacions socials i la sociabilitat col·lectiva de la ciutadania. Les nostres propostes no poden ser alienes a la realitat actual, i per això el sindicat s’ha anticipat al seu congrés i ha construït, amb la col·laboració de la societat civil, propostes que són la columna vertebral de les nostres proposicions congressuals.

També hem tornat a impulsar una segona Assemblea sindical oberta que ha permès que milers de persones afiliades puguin participar en la construcció de les bases de les propostes per a aquest congrés. És una aposta ferma que segueix posant en relleu el valor de pertinença a CCOO, els valors de la militància, del suport i de l’ajuda mútua entre treballadores i treballadors, de la solidaritat i de la lluita pel bé comú, que expressen les milers de persones que hi han participat activament.

A la carta de convocatòria del congrés vam definir amb perspectiva de gènere cinc eixos de debat en la construcció de la proposta sindical dels propers anys:

  • Reforçar la democràcia
  • Pacte verd europeu (New Green Deal)
  • Avançar en igualtat
  • Treball digne i protecció social
  • Enfortir l’estat del benestar

La proposta congressual també ha de redefinir les polítiques organitzatives per seguir reforçant la utilitat del sindicalisme confederal, i és
per això que tractarem un eix específic:

  • Una organització que s’adapta als nous reptes

Sis eixos de debat que donaran peu a sis resolucions que conformaran el pla d’acció de la CONC per al proper mandat sindical.

1. Reforçar la democràcia

Democràcia institucional

L’actual model de globalització està condicionat fortament per poders no democràtics, com els mercats financers i les empreses multinacionals, i afecta negativament les decisions dels governs democràtics i de la població en general. En aquest món global i interdependent, les decisions estan interrelacionades. Les sobiranies compartides i la cooperació institucional poden donar una millor resposta a les necessitats de la gent. És necessària una estructura institucional que articuli, coordini i doni eficiència a l’acció dels diferents nivells d’administració i govern, i que es doti d’un model de fiançament coherent que garanteixi la capacitat de decisió, d’acció i de resposta de cada nivell, des de la corresponsabilitat i la solidaritat.

Democràcia econòmica

Una democràcia no és plena si no arriba al govern de l’economia i als centres de treball i facilita la participació de la ciutadania i dels treballadors i les treballadores en la presa de decisions. És necessari impulsar canvis legislatius que afavoreixin la participació de la representació sindical dels treballadors i les treballadores en les decisions empresarials. En l’àmbit públic és clau la redistribució de la riquesa mitjançant una fiscalitat que faciliti la inversió pública per fer front als reptes actuals i una protecció social que garanteixi igualtat i cohesió social.

La concertació social entre agents socials i poders públics és indispensable per a la construcció de consensos i la vertebració democràtica del país. Per això proposem marcs estables de diàleg social en tots els àmbits territorials (local, comarcal, metropolità i nacional).

Cal recuperar la participació i el control públic i social dels sectors estratègics, garantint la presència i la capacitat de decisió dels poders públics als consells d’administració de les empreses que actuen en sectors estratègics i reforçar els mecanismes de transparència, rendiment de comptes i la lluita contra la corrupció.

En l’època de la digitalització es fa imprescindible la democratització de l’ús de les dades i de totes les seves potencialitats. Cal garantir el control democràtic, polític i social de les decisions sobre l’ús i la disposició de les TIC, la intel·ligència artificial (IA) i els algoritmes.

L’accés a la informació cada cop requereix més instruments de democratització, i la comunicació i la cultura donen valor social al servei d’una societat lliure i crítica. Cal reivindicar la independència i els recursos dels mitjans de comunicació i del món de la cultura.

2. Pacte verd europeu (New Green Deal)

Assistim a processos de transformació del teixit productiu, molt condicionat per la digitalització i els requeriments necessaris per frenar el canvi climàtic, que està ple d’incerteses. Les amenaces del canvi climàtic, el deteriorament dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat tenen una relació directa amb l’aparició de nous virus i malalties i, per tant, amb la protecció de la salut i el benestar de la ciutadania.

Per altra banda, la digitalització té potencialitat i riscos pel que fa al treball i a la vida social. Cal evitar la bretxa digital que afecta les persones i les llars més vulnerables i que pot fer incrementar les desigualtats.

L’estructura econòmica catalana mostra profunds desequilibris territorials i sectorials. Cal abordar de manera interrelacionada l’emergència climàtica, el repte tecnològic i la realitat demogràfica per afavorir la superació de les febleses estructurals de l’economia i les necessàries transformacions sistèmiques que necessiten la participació dels agents socials.

El repte principal d’aquest temps és transitar cap a un altre model productiu i energètic que transformi l’economia i potenciï les indústries verdes per reduir els impactes i harmonitzar la producció i la vida al planeta, garantint una transició justa que millori les condicions de vida i eliminant desigualtats de classe i de gènere per avançar cap a l’equitat. Cal fer una aposta ferma sobre l’economia circular.

El món del treball veurà la desaparició d’uns llocs de treball i la creació de nous. Caldrà intervenir sindicalment en els trànsits i fer-ho sobre diferents variables (formació, temps de treball, mobilitat…) en la negociació col·lectiva i la concertació social.

La formació serà cabdal per aconseguir una transició justa dels canvis profunds que es produeixen al teixit productiu. Millorar la capacitat d’adaptació dels treballadores i treballadores als canvis requereix polítiques de formació integral que garanteixin la implantació de la cultura de la formació al llarg de la vida.

3. Avançar en igualtat

Les desigualtats socials s’alimenten de la precarietat laboral i de l’atur estructural i s’aprofundeixen per la feblesa de l’acció protectora de l’Estat. Tenim una estructura social amb profundes desigualtats de classe i de gènere que es creuen amb els components d’edat i el d’origen estranger.

La cultura patriarcal és al darrere de la persistència de la divisió sexual del treball, que desvalora les tasques de cures, tant en l’àmbit domèstic i familiar com en l’àmbit laboral. Uns treballs que ocupen massivament les dones són un dels factors de segregació ocupacional i de les desigualtats entre dones i homes, i es realitzen en condicions de màxima precarietat. La bretxa salarial és una realitat. La bretxa de gènere és salarial, però també ocupacional, de prestacions, de pensions i de salut, i ha de ser tractada en diferents àmbits perquè els afecta al llarg de tota la vida.

Cal promoure la igualtat efectiva entre dones i homes, combatre les desigualtats de gènere a la vida social i al treball així com la bretxa salarial de gènere, promoure la igualtat retributiva, prevenir i lluitar contra les violències masclistes, i impulsar la corresponsabilitat en la conciliació i en el treball de les cures.

Posar fi a les discriminacions del col·lectiu LGTBI és una lluita constant en la construcció d’una societat lliure i més justa, és un valor per reforçar la democràcia, i al món del treball tenim una alta quota de responsabilitat per avançar en drets personals i col·lectius en una societat plural i lliure.

Hi ha altres bretxes al treball més enllà de la de gènere, que cal fer aflorar i combatre (generacional, d’origen, discapacitat, digital…).
Bretxes que es donen en l’accés, en les condicions de treball i en els salaris. Cal fer una mirada interseccional.

Les treballadores i els treballadors estrangers, alguns en situació d’irregularitat sobrevinguda, estan sobrerepresentats en els sectors més precaris i en el treball sense contracte, i sumant-hi la seva situació de dependència legal en multiplica la vulnerabilitat social per manca d’accés a prestacions i ajuts.

El sindicat té el repte d’atendre i organitzar les diferents identitats personals i/o professionals sense perdre el concepte de classe treballadora i de construcció de comunitat.

4. Treball digne i protecció social

El treball és el centre de qualsevol projecte de vida digna perquè teixeix una xarxa de responsabilitat compartida i de cohesió social.
Volem canvis que dignifiquin tots els treballs i totes les vides.

El mercat de treball segueix instal·lat en un model d’ocupació de baixa qualitat i de baix cost, com evidencien els alts nivells de precarietat, parcialitat no volguda, informalitat i pobresa laboral, amb un clar biaix de gènere. Necessitem una resposta a la precarització de l’ocupació juvenil, ja que la gent jove que accedeix al mercat laboral pateix majoritàriament aquestes condicions precàries. Ens fa falta una resposta a la precarietat de l’ocupació juvenil i als obstacles existents per a l’emancipació de les persones joves. Això passa per una transició de l’escola al lloc de treball amb garanties de qualitat i amb un salari digne. No podem permetre que la gent jove que accedeix al mercat laboral pateixi majoritàriament condicions precàries.

Les treballadores i treballadors dels sectors essencials notablement feminitzats, majoritàriament els treballs més precaritzats i menys valorats socialment, han estat els que han sostingut la societat en la pitjor crisi que hem patit en cent anys. Els treballs relacionats amb la cura són essencials per garantir el funcionament social. En l’espai familiar i domèstic, les dones assumeixen majoritàriament les càrregues de cura.

Els sistemes de protecció social i de pensions són clau per garantir la cohesió social i per lluitar contra les desigualtats de gènere. Calen noves reformes per enfortir la xarxa de protecció a la ciutadania tenint en compte les actuals condicions del mercat de treball i la necessària viabilitat del sistema de la Seguretat Social, especialment de les pensions, fent-les viables i suficients.

La reforma laboral ha incrementat la precarietat, la sinistralitat laboral i la pobresa laboral. Cal recuperar el paper de la negociació col·lectiva i els equilibris en les relacions entre l’empresariat i la classe treballadora. És necessari restituir el poder negociador de treballadors i treballadores i conquerir drets de participació sindical en les decisions empresarials: sindicats forts, negociació col·lectiva i capacitat de mobilització són indispensables per constituir unes relacions socials de treball més democràtiques i equilibrades i lliures de discriminacions.

És necessari abordar les noves realitats del treball (autoocupació i treball autònom, treball de plataforma digital, treball cooperatiu i d’economia social…) impulsant canvis legals i avançant en drets en la negociació col·lectiva.

Cal abordar el debat de la reducció del temps de treball i regular el teletreball amb visió de gènere. Els nous canvis del sistema productiu requereixen un debat profund sobre el repartiment del treball.

Una vida i un treball dignes no es poden garantir sense un dret com la salut. Necessitem evitar els danys produïts pel treball i garantir que les persones treballadores poden recuperar la salut.

5. Enfortir l’estat del benestar

Cal posar les persones al centre de les prioritats polítiques i que els serveis públics desenvolupin la seva funció com a garantia de drets de ciutadania. Volem un estat del benestar fort i, per això, és cabdal destinar més recursos als serveis públics i crear ocupació pública de qualitat perquè siguin més àgils i garantir drets des de la proximitat. El negoci no pot estar per davant del benestar real de les persones ni d’unes condicions de treball dignes.

La proximitat és una potencialitat en la gestió dels serveis públics, tant en la prestació com en el control social sobre la seva provisió i qualitat.

  • El sistema de salut necessita un finançament suficient i un model de base pública que prevegi la salut preventiva, la recerca i la investigació, i que reforci la salut assistencial i comunitària.
  • És necessari adequar el sistema educatiu i universitari als reptes actuals: revertir les tendències mercantilitzadores, garantir la funció de servei públic, l’educació al llarg de la vida i la igualtat d’oportunitats, i dotar-lo de recursos suficients.
  • El model de serveis socials amb vocació assistencial i amb inèrcia privatitzadora ha de transformar-se cap un sistema de gestió pública i de reconeixement de drets socials.
  • Cal abordar un canvi de model d’atenció a la gent gran basat en la gestió directa pública i orientat a la preservació de la salut de les persones i que disposi d’una carta de serveis que respongui a la realitat actual i en garanteixi la qualitat.
  • L’habitatge és una necessitat bàsica per al sosteniment i la reproducció de la vida, per a la independència i per al desenvolupament personal. Cal disposar d’un parc d’habitatges a preus assequibles, sobretot de lloguer, lluitar contra l’exclusió residencial i combatre l’especulació.
  • Cal garantir l’equitat en l’accés als serveis públics i als subministraments bàsics.

Una fiscalitat justa, progressiva i suficient és imprescindible per dur a terme polítiques redistributives i inversores. Catalunya i Espanya tenen un amplíssim marge per incrementar la recaptació d’impostos impulsant una millor redistribució de la riquesa, reduint les desigualtats socials i potenciant la inversió pública en el desenvolupament d’una economia circular que signifiqui un veritable canvi de model productiu. El debat fiscal és clau en els propers anys.

6. Una organització que s’adapta als nous reptes

La transformació del teixit productiu està significant un canvi en el marc de les relacions dels treballadors i treballadores amb les empreses, té una tendència creixent cap a la individualització i l’aïllament laboral, l’autoocupació i l’externalització dels riscos empresarials, i cada cop aposta per estructures més unipersonals.

La dimensió empresarial cada vegada és més petita i, al mateix temps, és més global i interdependent d’una cadena de valor més condicionada per l’economia financera. Són fluxos de capital global que es contraposen en un teixit empresarial protagonitzat per la petita empresa.

El sindicat estructura l’organització de la classe treballadora en dos eixos bàsics: l’afiliació i les eleccions sindicals a les empreses. Ambdues estan condicionades pel marc legislatiu, el qual es mostra insuficient per evitar la pèrdua de densitat sindical, que és la que, més enllà del caràcter representatiu, mesura la penetració del sindicalisme en la construcció de drets a les empreses.

Aquesta densitat té causes globals i afecta tots els països, però en el nostre cas ha de tenir capacitat de resposta, de la mateixa manera que hem pogut preservar el caràcter confederal i sociopolític del nostre model.

El sindicat ha d’adaptar-se a un món del treball digitalitzat, renovant els seus instruments de gestió; tractant tècnicament i organitzativament l’accés a les dades que gestionem —individuals, col·lectives, personals i documentals—; invertint recursos; adaptant organitzativament les estructuressindicals, i desenvolupant la transversalitat i la perspectiva de gènere.

Hem de potenciar la proximitat sindical i estendre la nostra presència a nous espais de treball per donar resposta als canvis del teixit productiu. I l’hem de fer amb una inequívoca visió feminista per garantir una resposta més justa socialment.

És cabdal reforçar el caràcter confederal aprofundint en els marcs de cooperació entre federacions i unions territorials que tenen un paper determinant en el desenvolupament organitzatiu i en l’extensió de l’acció sindical de CCOO. Cal desenvolupar polítiques de proximitat que requereixen estructures més flexibles i participatives que incorporin noves formes de relació amb els treballadors i treballadores.

S’ha de reforçar el paper dels sindicats intercomarcals com a punt d’intersecció del sindicat amb els treballadors i treballadores a l’empresa, com a punt de referència de les seccions sindicals, com a arrel dels espais territorials on es desenvolupa la seva acció sindical. Cal recuperar la massa crítica suficient per donar resposta des de la proximitat, adaptant les seves estructures, els seus òrgans de direcció i els seus espais funcionals. I s’ha de fer amb mirada àmplia i confederal, per afavorir i potenciar la cooperació interfederal als territoris, definint objectius d’extensió i atenció sindical, els quals han de millorar la densitat sindical.

Un altre repte és reforçar l’atenció a les persones des de totes les estructures del sindicat, amb instruments tecnològics que permetin millorar la capacitat organitzativa i convertir el contacte individual amb els treballadors i treballadores en proposta col·lectiva d’organització a les empreses. No som una assessoria, som un espai d’autoorganització de treballadors i treballadores. En aquest sentit és imprescindible reforçar els equips d’assessorament sindical i dels serveis jurídics i la seva coordinació i sindicació.

Tot plegat és una estratègia organitzativa per adaptar el sindicat als canvis que imprescindiblement han de caminar conjuntament amb l’austeritat en la gestió dels recursos dels afiliats i afiliades, la transparència i la rendició de comptes en un sentit ampli, i des dels valors ètics d’una organització que construeix i decideix col·lectivament la seva posició, que se sustenta en una aposta clara per la democràcia, la llibertat, la solidaritat i la igualtat.