Article de Josep Torrecillas Moreno, secretari d’Acció Sindical i Institucional de la Federació de Pensionistes de CCOO de Catalunya
Aquests dies hem vist com al Congrés de Diputats Junts, PP i VOX tombaven la pròrroga dels lloguers. Una estranya aliança però no imprevisible ja que l’únic que els separa són les banderes, perquè en les polítiques socials i econòmiques coincideixen.
Mentre això passa al Congrés de Diputats hem de dir que l’accés a un habitatge digne ha deixat de ser un dret fonamental per esdevenir un bé de luxe. L’Article 47 de la Constitució Espanyola estableix que «tots els espanyols tenen dret a gaudir d’una habitatge digne i adequat», la realitat als carrers i als portals immobiliaris dibuixa un escenari desolador que recorda les èpoques més fosques de la precarietat urbana. Avui, el barraquisme no es troba només a la perifèria en forma de barraques de fusta i metall, sinó que també ha colonitzat el cor de les nostres ciutats, camuflat sota la forma de l’anomenat lloguer d’habitacions.
El fenomen del lloguer d’habitacions s’ha convertit en el nou barraquisme del segle XXI. Ja no es lloga un pis per formar un llar, sinó que es fragmenten els habitatges per maximitzar-ne la rendibilitat. Ens trobem davant de pisos compartits per sis, set o vuit persones que no tenen cap vincle emocional, obligats a conviure en espais mínims, compartint un únic bany i una cuina minúscula. Aquesta fragmentació de l’espai vital és una erosió directa de la intimitat i la dignitat humana.
Aquesta modalitat, a més, opera sovint en una mena de buit legal o aprofitant els escletxes de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), fet que deixa els llogaters en una situació de vulnerabilitat absoluta, sense contractes estables i a mercè de les pujades arbitràries del propietari de torn.
Si el lloguer d’habitacions és alarmant, l’aparició del lloguer de llits per hores —o per torns, conegut com el fenomen dels llits calents— representa l’abisme de la deshumanització. En algunes zones de les grans metròpolis, la necessitat és tan extrema que es comercialitzen espais per dormir durant unes hores mentre un altre treballador fa el seu torn. Aquesta pràctica era més pròpia de la revolució industrial del segle XIX que no pas d’una democràcia moderna.
Mentre en el Congrés de Diputats hi ha gent que deixa a milers de famílies sense poder seguint vivint a casa seva, l’especulació immobiliària és el motor que mou aquest nou model de barraquisme invisible. Els grans fons d’inversió i els petits especuladors han trobat en l’habitatge un actiu financer més rendible que la borsa. Aquesta dinàmica contravé directament el mandat constitucional que obliga els poders públics a «promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació».
La realitat és que l’interès general ha estat supeditat al benefici privat. L’habitatge s’ha convertit en una eina d’extracció de rendes de la classe treballadora cap als propietaris. Quan el cost del lloguer consumeix més del 50% o del 60% del salari mitjà, l’habitatge deixa de ser un dret per passar a ser una condemna a la pobresa.
No és només una qüestió econòmica; és una vulneració del projecte de vida dels ciutadans i les ciutadanes. La impossibilitat d’emancipar-se, per al desnonament i la inestabilitat residencial tenen efectes devastadors en la salut mental i la cohesió social.
L’Estat té el deure moral i legal d’intervenir en aquest mercat desbocat. Sense una aposta decidida per l’habitatge públic, una regulació efectiva dels preus de lloguer, que inclogui el lloguer d’habitacions per evitar fraus de llei i la persecució de les pràctiques abusives, l’habitatge continuarà sent privilegi d’uns pocs i el mal de la majoria.