Josep Anguera, Pensionistes CC OO Comarques Gironines
És ben coneguda l’ocurrència espanyola de fer un ampli de via del ferrocarril més ample que la de la resta d’Europa. Aquesta “ocurrència” ha tingut com a conseqüència, entre d’altres, que a la frontera franco-espanyola de la zona catalana s’hi construïssin dues estacions internacionals de tren.
Encara ara i des del principi, els trens espanyols arriben fins a l’estació de Cervera i els francesos fins a Portbou. Les exportacions espanyoles passaven dels vagons propis als vagons francesos estacionats uns al costat dels altres, cada comboi sobre l’ampla de via propi.
Aquest fet donà origen a uns llocs de treball força curiosos. Entre vagó i vagó posaven una passarel·la de fusta i les treballadores, ja que majoritàriament foren dones, transportaven les mercaderies de vagó a vagó. Una part important de les mercaderies eren taronges del País Valencià.
A principis de segle XX, Cervera passà de zona agrícola a industrial i de serveis. De pagesos a obrers, en uns moments d’efervescència de moviments socials i sindicals. Allà també es donaren lluites obreres.
Al voltant de l’estació hi destacaven, per una banda els transitaris (intermediaris) i per altra els ferroviaris i altres col·lectius vinculats al comerç internacional.
Un d’aquests col·lectius estava format per les dones: eren les transbordadores. Treballadores amb sous molt baixos, sovint eren els segons sous que entraven a les cases. Unes estaven casades amb ferroviaris i altres amb treballadors de les oficines dels transitaris i amb funcionaris.
L’any 1906 la tensió per motius salarials arribà a un punt àlgid. Tan és així que, aquell any, esclatà una vaga amb un resultat positiu per a les vaguistes. El sou passà d’1 franc a 1,25 francs, augment promès des de feia 3 anys. Aquesta victòria portà a la creació d’un sindical professional. El sindicat “roig”.
Aquest sindicat acordà a més de l’augment de sou, una repartició de la feina amb un sistema de rotació. Al maig d’aquell any, però, va baixar força la feina i un transitari prescindí de dues treballadores. En solidaritat, 15 dones el dia següent no varen anar a treballar.
L’endemà totes varen tornar a la feina, però el transitari no acceptà a les 15 que el dia anterior no hi havien anat. El sindicat decidí convocar una vaga però un grup de 50 dones varen anar a treballar. No era una qüestió de sou, era una qüestió de solidaritat. Com que hi havia poca feina, el transbordament es va poder fer.
Les vaguistes varen ocupar les vies. La cosa es complicà. Els Sots-Prefecte de Ceret intervingué. Aquest aconseguir un pacte precari entre els transitaris i les treballadores, però ja s’havia trencat la unitat sindical. Arran d’aquesta desunió, els transitaris (la majoria mallorquins) afavoriren la creació d’un sindicat pro-patronal.
Aquest fet frustrà la unitat sindical de les treballadores. En canvi, els transitaris formaven un bloc força homogeni amb vincles sòlids entre ells.
A l’octubre la feina augmentà i els transitaris contractaren a treballadores “lleials” amb l’enuig esperable de les del sindicat “roig”. Hi hagueren enfrontaments i aquestes últimes bloquejaren les entrades a l’estació. Els transitaris ja no varen negociar amb elles i es limitaren a esperar l’arribada de 50 gendarmes, primer, i després la de 160 soldats de tropes colonials.
A mitjans de novembre, la feina assolí un màxim. Es necessitava més mà d’obra, però els transitaris no contractaren a treballadores “roges” sinó a homes (nois menors d’edat) i d’altres pobles de la costa. Les dones excloses ocuparen les vies un dia i, al següent, foren foragitades.
A partir d’aquell moment, les dones del sindicat “groc” tindrien prioritat. Els transitaris havien guanyat.
D’aquest fet, els cerverins guarden memòria amb una estàtua davant del port.