Era una noia de 20 anys quan vaig començar a treballar, a jornada completa, en una feina remunerada i amb contracte. Però no vaig poder obrir un compte bancari propi: vaig haver d’anar al banc amb el meu pare, que figurava com a primer titular i, per tant, amb ple dret per fer el que volgués amb els meus diners, cosa que ni jo ni cap altra dona podia fer sense el consentiment d’un tutor masculí.
Poc temps després, el 1975, les dones vam aconseguir l’autonomia financera. Des d’aleshores, legalment, les dones podem gestionar els nostres propis diners.
Han passat 50 anys i, tan financerament com socialment, hi ha costums que no ens deixen avançar en aquesta autonomia; costums que, amb l’excusa de que es fa de bona fe, no ens permeten ser independents.
Analitzem un fet que es dóna habitualment:
Una parella decideix fer vida en comú. Cada una de les dues persones treballa i té els seus propis ingressos. Però hi ha despeses comunes: menjar, habitatge, transport, etc. Van al banc per obrir un compte bancari i cap problema… Ara bé, quina informació reben? Els expliquen que pot ser a nom de tots dos? Que el compte pot ser conjunt, però amb signatures mancomunades o indistintes i què vol dir (i quines conseqüències pot tenir) cada un d’aquest conceptes? Que, encara que sigui a nom de tots dos, les informacions les rebrà, prioritàriament, la persona que figura en primer lloc? La resposta és no. El més segur és que el compte s’obri posant l’home en primer lloc i la dona en segon, que el compte s’obri amb signatures indistintes i que l’home en rebi la informació. En definitiva, la dona renuncia, sense pensar-s’ho, a la seva autonomia financera.
No pot ser! No val a dir que ja hi ha confiança, o que així és més fàcil. Perquè no ho és de més fàcil. No quan en cas de separació et trobes el compte a zero, d’un dia per l’altre, perquè l’altra persona ha estat més ràpida i ha anat a retirar els estalvis «comuns». No quan et trobes que l’altra persona t’ha canviat les condicions del compte i ara et teu accés és limitat. No quan has de demanar permís per a fer-ne ús. Perquè això passa molt més sovint del que imaginem i, quan passa, no hi ha marxa enrere.
No hem de permetre que sigui el banc qui decideixi. Ni cap altra persona. Hem de condicionar els nostres comptes bancaris de tal manera que només amb el nostre consentiment s’hi puguin fer operacions. Perquè gestionar els nostres diners no només és un dret, sinó també un deure envers nosaltres mateixes.
I no, no es una qüestió de confiança. És una qüestió de respecte envers nosaltres i, també, envers la nostra parella. Tenim autonomia financera… depèn de nosaltres fer-la efectiva!
Montserrat Blasi
Pensionistes de CCOO de les Comarques Gironines
Figueres, març de 2026