Creien els Fenicis, que de la unió del Caos amb una divinitat va sorgir l’univers, el cel i la terra i és que sovint la mitologia té aquestes paradoxes i s’aproxima a la realitat. Els esforços dels libanesos per construir una nació lliure, democràtica, nodrida per una riquesa multiconfesional i multi ètnica, sota el paraigua d’un estat laic, han estat fins ara en va i ple d’entrebancs, ja sigui per la conjuntura, nacional o internacional. El darrer gran període de creixement i de certa estabilitat democràtica, política i econòmica va durar un 20 anys i va finalitzar amb una llarga guerra que durà del 75 al 90 deixant 300.000 morts, mes de 30.000 desapareguts i uns maldestres acords de pau que durant 28 anys no han fet més que dificultar el desenvolupament democràtic del país, ja de per si complexa degut al context regional.
Els acords de pau, foren un pacte entre confessions que es repartiren les quotes de poder i debilitaren l’estat, facilitant les ingerències estrangeres en cada una de les comunitats. Avui tenim un estat en permanent fallida que es sosté gràcies a la riquesa associativa, el ric teixit social i familiar, i la capacitat emprenedora de la seva societat i també perquè a ningú a l’intern no li interessa un conflicte de difícils i impredictibles conseqüències.
El Líban és a l’hora el país del món, que més impacte ha tingut pel que fa a la concentració de població refugiada, un país de 4,5M d’habitants esta absorbint 1,5M de refugiats sirians més els, apropo de 500.000 refugiats/des palestins que ja hi ha des del 1948, més del 25% de la seva població. Com si l’Estat espanyol acollis 11.390.000 refugiats/des, i no 17.337 un 0.4%, dels que han arribat sols 1.034. I també representa una diferència abismal davant del compromís de la UE d’acollir 1M de refugiats amb una població de 555M.
El país suporta un deute públic de 100.000M de dòlars i l’impacta d’un model ultraliberal arrauxat per la febre de les privatitzacions, la sanitat, l’educació, la jubilació, l’atur, etc. les inversions en serveis públics i socials son gairebé inexistents, així dons aquest impacte l’absorbeix un entramant d’entitats, fundacions, associacions o sindicats, com la Federació Nacional de Sindicats de Treballadors i Assalariats del Líban (FENASOL), Organització sindical amb més de 17.000 afiliats, nascuda el 1996 amb la que venim treballant des del 2010 amb temes com: el treball infantil, les treballadores de la llar i l’acollida de refugiats.
La majoria d’aquestes organitzacions són de caràcter confessional, caritatives i/o estrangeres, però també algunes progressistes, laiques i democràtiques que són els nostres referents. Bé de fet no sols nostres, ja que moltes d’aquestes organitzacions tenen més de 60 anys i han sigut un referent per molt altres països, des del Marroc a Iraq, en la defensa dels drets de la dona, dels drets dels treballadors, el treball infantil, els treballadors immigrants o la constant i sorda guerra contra la concepció d’un estat multiconfesional, on no hi ha més codi civil que el que marca la confessió.
La lluita sindical s’ha convertit com en moltes altres parts de món, en activitat risc, en el que et poden despedir, agredir, amenaçar, etc.
Líban doncs segueix sent un far, que ens guia, i ens aproxima a la diversitat del món àrab, cultura, política, religió, la seva diversitat ens enriqueix i la perseverança del seu teixit social ens alimenta, però un far també ens adverteix dels perills, ens avisa, ens envia una senyal que ens marca una franja de fragilitat, un punt de no retorn, on Síria i Iraq apareixen com a taló de fons.