Article de Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya, publicat al Lluita Digital 419
CCOO de Catalunya fem un crida a la participació dels treballadors i treballadores catalans a les eleccions generals per seguir construint des del diàleg social un nou contracte social per a la classe treballadora
El passat 28 de maig la ciutadania va girar l’esquena, en molts dels casos, als partits que els darrers anys han estat al capdavant de les administracions. Aquests partits han gestionat una pandèmia i les conseqüències socioeconòmiques de dues crisis concatenades, la sanitària i la inflacionària. La primera, pels efectes que l’aturada global que l’activitat econòmica tenia en el conjunt de la societat. La segona, pels efectes d’una crisi de subministrament i energètica que s’ha vist agreujada per la guerra a Ucraïna.
Aquests anys, les polítiques públiques han significat un paquet de mesures per a la protecció de les empreses i les persones en l’àmbit econòmic i, per descomptat, en allò vital, la salut. També s’ha donat una aposta ferma per la UE i els seus estats membres d’impulsar una recuperació econòmica, ràpida i orientada a la lluita contra el canvi climàtic i cap a la digitalització del model productiu, amb un paquet de milers de milions d’euros que determinen el programa d’ajuts més important de la història de la UE.
A Espanya i a Catalunya aquest paquet de mesures s’ha traduït en la salvació de més de 3 milions de llocs de treball i milers d’empreses, i s’ha acompanyat d’un paquet de reformes que han recuperat part dels equilibris de les relacions laborals, han impulsat un canvi de model a la contractació laboral, tot donant impuls als contractes indefinits, i han incrementat les rendes de més de 12 milions de persones mitjançant l’SMI i la reforma de les pensions. A més d’implantar altres mesures, com l’IMV, la llei de l’habitatge, etc.
Tanmateix, per què aquestes polítiques no han estat suficientment valorades per la ciutadania, tot i millorar la vida de milions de persones? Perquè per a la majoria no són suficients. La precarietat instal·lada els anys previs a la pandèmia ha estat molt forta i els efectes de la inflació han apaivagat bona part de les millores que s’han construït. Han estat els discursos més populistes, els que apel·len al proteccionisme econòmic i a la desinversió fiscal amb el miratge d’“els diners, millor a la butxaca”, els que s’han imposat en l’ideari col·lectiu. De ben segur que les anàlisis són més complexes, però pensem que aquestes dues idees planen en la realitat electoral. Perquè les coses de menjar, les de la realitat i no les teòriques, són el que més importa a la gent. Arribar a final de mes i tenir estabilitat per accedir a un habitatge avui és central per a la gran majoria social.
La dreta i la ultradreta han instal·lat en l’imaginari de la gent que les crisis es gestionen millor reduint despesa i no protegint la gent amb més recursos públics. Que és millor descapitalitzar l’Estat amb rebaixes d’impostos i privatitzar drets de ciutadania que no pas enfortir l’estat de benestar social. Que s’ha de fer política per a uns pocs, en lloc de millorar la vida de la majoria. És una batalla cultural i ideològica que té tres fronts principals:
- Ataquen el feminisme per trencar les bases de la igualtat en la societat.
- Ataquen els qui adverteixen del canvi climàtic per determinar polítiques proteccionistes i segregadores (camp-ciutat, transició energètica o proteccionisme de l’obsolescència, animalisme o tradició, alimentació o ramaderia…).
- I ataquen el sindicalisme per aturar el caràcter de contrapoder dels treballadors i treballadores per repartir la riquesa, i perquè som un poder organitzat amb centenars de milers de militants que empoderem les pràctiques democràtiques que la dreta tant injuria.
La classe treballadora ha de sortir amb il·lusió i esperança a disputar aquesta batalla cultural. Cal que proclamem la importància del feminisme per incorporar al segle XXI els drets de les dones amb plena igualtat amb els homes. Cal que defensem la pluralitat d’una societat que, des de la seva diversitat, reforci el respecte, la tolerància i la solidaritat.
Hem de disputar la batalla cultural per viure millor, però, sobretot, per viure millor tothom. Viure millor és tenir millor treball (un contracte indefinit i un salari digne), és tenir una casa digna i assequible (gràcies a lleis que regulin el preu per no haver de pagar més del 30 % del que guanyem). És comptar amb protecció, perquè el sistema de cotitzacions permet que tothom, autònoms també, tinguem les baixes laborals remunerades, prestacions dignes d’atur quan tenim la mala sort de perdre la feina i una pensió digna quan ens jubilem.
Disputem la batalla cultural tot exigint que, quan caiguem malalts i malaltes, tinguem un sistema de salut que ens cuidi; que els nostres fills i filles tinguin una escola sense aglomeració d’alumnes a les aules de les metròpolis, o amb recursos suficients per garantir la qualitat a les zones rurals; que quan passem necessitat, quan som grans o tenim alguna dependència, el sistema ens cuidi i no condemni només les dones a convertir les cures en la seva càrrega.
Lliurem la batalla cultural per aconseguir que la participació ciutadana millori la qualitat democràtica. Participar no és només votar: és construir comunitat als barris, pobles i ciutats. Fem que la cultura sigui accessible a tothom i no sigui un bé de consum per a uns quants.
Lliurem la batalla cultural perquè les institucions i la societat es comprometin a construir un nou contracte social per a aquest segle XXI, basat en el treball digne, la igualtat i la protecció social, respectuós amb el planeta i la seva gent.
Sí, lliurem la batalla cultural, però amb el llenguatge de la gent. No amb retòrica ni tacticisme de màrqueting, sinó amb proximitat i, sobretot, amb senzillesa. La senzillesa de la veritat i l’honestedat. Parlant de les coses de menjar. No és el mateix que et pugin la pensió un 8,5 % que un 0,25 %. No és el mateix tenir un contracte indefinit que un de temporal. No és el mateix que l’SMI sigui de 647 € que de 1.080 €. No és el mateix una escola gratuïta que una escola de pagament. No és el mateix que la sanitat sigui gratuïta que haver de pagar una mútua privada. No és el mateix defensar polítiques per a tota la gent que polítiques per a alguna gent.
El proper 23 de juliol, la classe treballadora ha de sortir a lliurar la batalla cultural i ideològica, i ha de sortir a demanar que els partits es comprometin amb les coses de menjar, ha de sortir a guanyar, perquè sí, volem guanyar per tothom.
CCOO de Catalunya, en aquestes eleccions, fem una crida als treballadors i treballadores catalans a participar massivament, presencialment i per correu. Cal participar per consolidar les reformes pactades al diàleg social que han millorat i han de seguir millorant la vida de milions de persones. Fem una crida a la participació, perquè volem un nou contracte social per a la classe treballadora.
