En relació amb el copagament sanitari
Molt Honorable President
Mas,
Em dirigeixo
a vostè perquè cal que sàpiga de primera mà allò que molts pensionistes pensem
i perquè em veig amb l’obligació de descriure atentament la gravetat de la
situació. Per endavant, li demano que em disculpi si l’ofèn allò que exposem, no
és la intenció d’aquest escrit.
En primer
terme, voldria exposar que els pensionistes no mendiquem res, però ens ho
retallen tot. És probable que, cansats de treballar, hàgim abaixat els braços en
arribar a allò que crèiem un moment de respir, que és la jubilació, i que això
ens estigui passant factura. Massa anys hem estat carn de vot. Ara, des de fa
un temps, som objecte de persecució, encara que intentin confondre’ns amb el
llenguatge. Aquest any cobrem menys que l’any anterior, i tenim menys poder adquisitiu
i hem de comprar-nos les medecines. Com sap perfectament, el transport, la
llum, el gas (elements imprescindibles) pugen molt per sobre del que molts podem
pagar. Ha de saber que també som la sustentació i el refugi de fills i néts en
atur. Li faig saber que alguns, per no dir molts, som avaladors de pisos
hipotecats en el desgavell financer i del totxo. Tots som treballadors que hem
cotitzat tota la vida per poder disposar ara de pensió, de metges, de
residències, de suport de la societat a la qual hem contribuït. Nosaltres ja
hem pagat havent cotitzat al llarg de la nostra vida laboral.
Agiti les
quatre barres, senyor president Mas, però no ens arrabassi part del que
necessitem per viure. No és admissible que per emetre una recepta hàgim
d’abonar un euro. Li sembla a vostè que un pagament de 62 € l’any és poc? És
evident que vostè deu pensar que sí. És possible que cregui que tots tenim
comptes a l’estranger que no contribueixen a la hisenda pública. Però per a
moltíssims catalans sí que és molt. Per al que cobra 641 € és un robatori amb
totes les lletres, i ningú decent no podria defensar el contrari. He escrit
“ningú decent”, perquè refugiant-se en el càrrec i a l’empara de la legalitat
podria llançar-me a la cara el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Per això, estic disposat a retirar-ho i a apel·lar la seva intel·ligència per
si és aquesta la paraula adequada o no quan a algú li sostreuen el més
imprescindible per a la subsistència.
Però una altra
autoritat, a la qual encanta ser espanyol, ha decidit que a més hem de pagar el
10% de cada medicament. Aquest senyor creu que podem permetre’ns el luxe de
pagar entre 8 i 18 € al mes. Sí que és cert que l’euro i els medicaments no els
paguen solament els pensionistes. Però com que es dóna el cas que no conec
ningú que excedeixi de 70 anys i que no es mediqui, li asseguro que això no és cap
capritx. Com el fet que ens eliminin centres d’assistència mèdica, a part
d’haver de sentir a dir que els vells anem al metge per entretenir-nos. Com el
fet que es retalli la posada en pràctica de la Llei de la dependència. Cada
decret d’aquest estil ens roba amb la llei a la mà. Però encara que sigui legal
el seu procediment, no és menys immoral que l’actuació d’un jutge molt anomenat
últimament. Els empari o no el DOGC o el BOE, és immoral i hauria de ser revisable.
Senyor Mas,
menys maratons contra la pobresa i deixi de crear pobres. La caritat no
solament és necessària, és que ha d’arribar fins a eliminar les causes que la
creen. També nosaltres hem fet Catalunya. També nosaltres som catalans. També nosaltres
estimem el català. També nosaltres veiem com s’entén vostè amb el senyor Rajoy
en els temes econòmics que afecten aquells que menys tenen. Deia monsenyor
Romero que si ajudava els pobres li deien sant, però que si tractava d’eliminar
les causes de la pobresa, era un perillós extremista. Era cristià, però això no
el va salvar. El van matar uns indecents d’allà.
Senyor Mas, Molt
Honorable President, jo represento la Federació de Pensionistes de Comissions
Obreres de Catalunya. Però cregui’m: com jo hi pensen la majoria de
pensionistes de la nostra nació, i, com nosaltres, buscaran la manera de
defensar-se sense esperar gaire temps. Sap molt bé que nosaltres no en tenim
gaire, de temps, però en vindran d’altres: la jubilació, encara que tard, és
per a tots. Ens té a la seva disposició per aclarir i contribuir que la seva
Catalunya sigui també la nostra. I disculpi, però parlant clar és com millor es
diuen les coses.
Rebi una
salutació.
