Moltes dades i un sol propòsit
Durant les darreres setmanes s’han publicat diversos estudis i informes que ens permeten tenir una aproximació de quina és la realitat laboral de la població de l’Estat espanyol i, concretament, de la joventut. Patint encara les conseqüències de l’austeritat i les retallades del darrer cicle de crisi socioeconòmica, des del març de 2020 ens trobem immersos en una altra crisi de noves dimensions causada per la pandèmia de la COVID-19.
Les dades presentades en aquest comunicat estan estretes, per una part, de l’informe “La precariedad laboral en España desde una doble perspectiva” desenvolupat pel Gabinet Econòmic de Comissions Obreres (CCOO) i la Universitat d’Alacant i, per l’altra part, del balanç general del primer semestre del 2021 del Consejo de la Juventud de España (CJE). En el context català, són també utilitzades les dades dels informes de l’Observatori Català de Joventut dels tres primers trimestres del 2021.
A punt de finalitzar aquest any 2021, des d’Acció Jove – Joves de CCOO valorem la importància d’analitzar l’impacte de la crisi sanitària i socioeconòmica en què ens trobem immersos per poder trobar-he sortides socialment justes i que posin la classe treballadora al centre. Des de les CCOO tenim clar que no podem tornar a ser nosaltres els que paguem l’infrafinançament dels serveis públics, el desmantellament de l’estat del benestar i la retallada de drets civils, socials i polítics que hem patit durant la darrera dècada.
Si hem d’extreure una lliçó d’aquests gairebé dos anys de pandèmia és que els serveis públics són essencials per a la nostra societat i que, com ja afirmàvem en els pitjors moments de la darrera crisi, les privatitzacions maten. És per això que necessitem recuperar el control públic dels serveis essencials i dignificar les condicions de feina de les seves treballadores i treballadors. Ens hem de posicionar totalment en contra d’aquells discursos reaccionaris que lloen les fites de la desregularització de les nostres relacions laborals, ja que han estat els que ens han portat a la situació crítica que hem hagut de patir.
Alhora, les dades macroeconòmiques i de la situació del món laboral que ens han donat informes com les enquestes de població activa (EPA) ens han mostrat durant aquests anys que la fragilitat del mercat del treball a causa de la temporalitat endèmica i d’unes males condicions de feina no han fet més que agreujar la precarietat. Aquesta precarietat ha estat especialment dura per als sectors més vulnerables de la població, com les dones, la població migrant i les persones joves.
A partir de les dades estretes a l’informe “La precariedad laboral en España desde una doble perspectiva” amb l’anàlisi de les dades de precarietat segons dues perspectives que mesuren la seva incidència i intensitat entre la població assalariada (índex de precarietat multidimensional) i també la severitat entre la força de treball estesa[1] (índex de precarietat global).
Aquestes dades mostraren que, de manera general, la precarietat laboral és alta i molt estesa i afecta, sobretot, els grups socials més vulnerables i també territoris, com és el cas d’Andalusia, Extremadura i les Canàries. Tot i variar al llarg del temps, aquesta té un marcat caràcter estructural: tot i les millores que es van viure durant el període expansiu, entre el 2014 i el 2019, mai es va recuperar la situació laboral prèvia a la crisi del 2008 i la precarietat no es va arribar a reduir significativament fins a l’any 2019. Segons l’estudi, la pandèmia ha tornat a agreujar la precarietat laboral global per l’increment de l’atur, però no ha provocat canvis substancials a la precarietat multidimensional de les persones ja assalariades.
Aquesta precarietat multidimensional està caracteritzada per contractes temporals, salari mensual reduït, salari per hora reduït, jornada parcial involuntària, sobrequalificació, jornada laboral extensa i jornada laboral atípica. Quan una persona assalariada suma un 20 % d’aquestes carències laborals, és considerada precària. Segons aquestes dades, el 48 % de les persones assalariades a l’Estat espanyol són precàries, i només el 28 % no tenen cap carència laboral. Predominen les jornades atípiques (36,4 %), la sobrequalificació (28,3 %) i la inestabilitat de la feina (26,5 %).
Quan anem al factor generacional, les dades encara empitjoren més: el 75 % de les persones joves són precàries, en comparació al 54 % de les dones i el 67 % de les persones migrants. La precarietat juvenil arriba a valors extrems, conjuntament amb la de les persones immigrants. Amb nombres globals, conjuntament amb les persones desocupades i les desanimades, el 77,2 % de les persones d’entre 16 i 29 anys tenen un alt índex de precarietat.
Aquests números, però, no són sorpresa: sistemàticament, el jovent ha estat un dels grans oblidats a l’agenda política i s’ha vist greument afectat per l’encadenament de feines temporals i amb baixos salaris. Això, alhora, dificulta poder desenvolupar plans de vida estables i de futur i impossibilita l’emancipació. L’informe del primer semestre del 2021 del CJE va mostrar com només l’1,5 de persones joves de cada 10 es trobaven vivint a una llar independent, es registra la taxa d’emancipació més baixa del segle. Segons les dades del tercer trimestre del 2021 de l’EPA, el cas català tampoc és molt diferent, el 84,5 % de joves d’entre 16 i 29 anys vivien a casa dels seus pares. Malauradament, no esperem una millora d’aquesta situació en les dades que tindrem de finals d’any.
Les dades del CJE també mostren com, tot i el creixement de la taxa d’ocupació juvenil durant el primer semestre de l’any per la recuperació de llocs de feina perduts durant el primer any de pandèmia, la taxa de temporalitat juvenil també va créixer -a Catalunya s’ha registrat un 47,2 % de temporalitat- , així com la parcialitat -amb un 30,9 % a Catalunya-. Aquestes estratègies de recuperació de llocs de feina recorden les formulades durant la crisi del 2008 i no impliquen una millora de les condicions de vida globals de la joventut. Recordem que la precarietat no es reprodueix només al lloc de feina, sinó també fora.
L’ultratemporalitat i els baixos ingressos creen la figura del treballador pobre, com ho mostra l’índex de precarietat multidimensional.
Alhora, les dificultats del jovent per poder accedir a prestacions socials, com és el cas de l’atur o l’ingrés mínim vital -en què es demanen tres anys d’emancipació pels joves d’entre 23 i 30 anys- provoquen que el matalàs econòmic de molts joves sigui la família. Durant el darrer any, molts joves han hagut de tornar a la llar familiar per la inviabilitat dels seus projectes d’emancipació personal. Com presenta el CJE, l’única opció per a l’emancipació sense risc de sobreendeutament del jovent ha estat compartir pis amb altres persones, cosa que dificulta la consolidació de les diferents trajectòries vitals. Al contrari, gairebé la totalitat del seu sou es destinaria al pagament del lloguer.
Aquesta manca d’expectatives de futur i de construcció de projectes vitals afecta greument la salut mental de les persones. Les dades recollides a l’Enquesta de joventut de Barcelona de l’any 2020 van mostrar com un 39,1 % del jovent barceloní presentava un risc de mala salut mental en el moment en què van ser enquestats. Sent encara més greu en el cas de les dones joves, amb un 45,5 % i també agreujant-se entre el jovent que viu en llars amb privacions materials. Els problemes més comuns són les dificultats de concentració, de motivació i de felicitat durant el període postconfinament.
Aquest malestar no es pot desentendre a la situació social que ha patit el jovent durant la pandèmia, des de l’impacte del confinament i les restriccions socials i de mobilitat, i la criminalització de la joventut durant els pitjors dies de la pandèmia fins a les dificultats per accedir al mercat de treball i estabilitzar-s’hi. És per això que com a societat necessitem respostes col·lectives a aquest problema: reforçar els centres d’atenció primària, més recursos a la sanitat pública per invertir en professionals psicològics i psiquiàtrics i, en última instància, millores en les nostres condicions de vida per evitar que la precarietat sigui font de malestar.
Malauradament, les dades no són positives per a la joventut treballadora. Tot i això, no enviem un missatge catastrofista: és d’extrema urgència que des dels poders polítics i públics s’aposti per la dignificació de les condicions de vida del jovent. La reforma laboral és un primer pas, especialment per posar fi a la temporalitat, però encara queda molt camí per recórrer i per això calen noves polítiques laborals amb perspectiva juvenil. Necessitem posar fi a la temporalitat endèmica i estructural del mercat de treball, la parcialitat forçada, els alts preus del lloguer i el transport i l’existència d’un oci totalment privatitzat i consumista. Des d’Acció Jove entenem el sindicalisme de classe com a eina per pressionar a aquest camí, i és per això que durant l’any 2022 continuarem organitzats als nostres llocs de feina, al carrer i a les institucions perquè això s’assoleixi.
[1] Aquesta força de treball extesa està conformada per les persones ocupades, desocupades i desanimades a la inactivitat.