Compromís i solidaritat
El dilluns 16 d’agost ens vam aixecar amb la notícia de la presa de Kabul per part dels talibans després dels 10 dies de l’ofensiva llampec que finalitza amb la sortida del Govern nord-americà.
La notícia ha provocat una allau de protestes en molts països per sol·licitar la intervenció de la comunitat internacional, a través de Nacions Unides i les organtizacions multilaretarals, de les administracions nacionals i locals, per vetllar pel poble afganès. La por al retrocés en el respecte dels drets humans en general i l’amenaça de la condemna al silenci, l’estigmatització o la mort de persones que suposa un nou Govern talibà és ja una realitat: arriben notícies de detencions i repressió de la gent opositora al règim, sobretot de dones i nenes, de persones del col·lectiu LGTBI+ i col·laboradors i col·laboradores i cooperants amb estrangers o per haver realitzat activitats considerades reprovables o prohibides pel règim talibà. Multitud de persones i famílies senceres han fugit del país o ho han intentat, però els atemptats als punts neuràlgics de la capital han fet abandonar l’evacuació als països estrangers, i la població restant ha quedat sense possibilitats de marxar.
Anys d’opressió des de la primera invasió talibana i anys d’ingerència del Govern nord-americà imposat han permès dotar d’armes els talibans i la recuperació del país en les seves mans. La “Llibertat duradora”, defensada al 2001 per milers de periodistes, analistes i polítics, no ha garantit la pau ni l’alliberament de les dones afganeses. La marxa dels EUA ha estat aprofitada per recuperar el control i imposar les polítiques fonamentalistes integristes.
Periodistes i activistes denuncien que els vint anys de Govern nord-americà, en nom de la pau, amb el beneplàcit d’Europa per poder retornar els drets a les dones, no ha garantit la recuperació dels drets per part de la població afgana ni de les dones, només ha impulsat una millora minsa que s’ha notat només a les ciutats grans i la capital. Dos terços de les joves afganes no estan escolaritzades, el 80 % de les dones continuen sent analfabetes, més de la meitat han sofert violència masclista en el si de la seva família i el 75 % són obligades a contraure matrimonis forçats, en molts casos abans de complir els 16 anys.
La pau només arriba amb la garantia de l’accés a un sistema educatiu universal, igualitari, lliure i gratuït; al dret a la salut, a través d’un sistema sanitari públic; amb l’exercici efectiu i real de la llibertat, amb democràcia, i amb polítiques d’igualtat. No amb ingerències militars al servei d’interessos aliens als de la població, ni amb inversions corruptes, ni amb bombes, ni amb el subministrament d’armament. Això només perpetua la violència.
Des de CCOO Catalunya demanem a la comunitat internacional un compromís real i ferm per assegurar a les persones que han fugit del país el dret a refugi i el dret a la vida. Per poder refer la seva vida en el país de destinació, amb una mirada i una atenció especial vers a les dones i les nenes afganeses.
Malgrat que les evacuacions han finalitzat, els governs europeus, inclòs l’espanyol, han de garantir l’acollida a les persones que han buscat seguretat a Europa, a més de proporcionar places de reubicació i reassentament i donar suport als països veïns i de la regió perquè puguin acollir a totes les persones refugiades que han sortit del país.
Hem de recuperar les evacuacions: és imprescindible que es garanteixi la lliure circulació de persones, en condicions de seguretat, benestar, dignitat i tolerància mitjançant la creació de corredors humanitaris.
Des de CCOO Catalunya demanem a la comunitat internacional, especialment a les Nacions Unides i les organitzacions internacionals corresponents un compromís real i efectiu per exigir el compliment i la vigència dels drets humans a l’Afganistan. I ens comprometem a seguir treballant pel dret a la democràcia, a la justícia social, a la pau i a la vida com els pilars claus per a la creació de societats realment democràtiques i igualitàries.
Rebutgem qualsevol forma d’opressió, repressió i violència contra les dones i les nenes.
Mai cap guerra acaba amb una altra guerra i per tant també hem de continuar exigint la fi dels recursos econòmics destinats a una finalitat armamentista i el retorn de la democràcia a mans del poble afganès.