Avui, 25 d’octubre, a les 18 hores, l’Espai Assemblea de CCOO de Catalunya (Via Laietana, 16) acull la presentació del llibre Proceso 1001. El franquismo contra Comisiones Obreras, de José Antonio Pérez i Mayka Muñoz. En l’acte hi intervindrà l’autora, historiadora i arxivera de la Fundación 1º de Mayo, Mayka Muñoz; l’advocat i exdirigent de CCOO, Nicolás Sartorius, el qual ha estat parlamentari espanyol en diverses legislatures fins al 1993 i és el president actual del Consell Assessor de la Fundación Alternativas, i el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.
A banda d’un diàleg entre Mayka Muñoz, Nicolás Sartorius i Javier Pacheco, la presentació del llibre, que introduirà la secretaria d’Estudis, Cultura i Memòria de CCOO de Catalunya, Dolors Llobet, comptarà amb una lectura històrica dramatitzada del sumari i d’algunes cartes de protagonistes del procés judicial a càrrec d’Esteve Bosch (veu), José Antonio Rodríguez (violí), i amb la col·laboració de Lalo Plata.
El llibre Proceso 1001. El franquismo contra Comisiones Obreras prova com la dictadura franquista va ser feroçment classista. Va perseguir i reprimir sense treva tota l’expressió organitzada de la classe treballadora, com va ser el cas de Comissions Obreres. A més, va concebre el conflicte laboral com un problema d’ordre públic, per la qual cosa qualsevol reclamació de drets laborals es convertia en un atac a l’Estat i, per tant, al règim.
El llibre de José Antonio Pérez i Mayka Muñoz explica com, en aquest context, el 24 de juny del 1972, al convent dels Oblats de Pozuelo de Alarcón, a Madrid, es va produir la detenció de la Coordinadora General de Comissions Obreres. A partir d’aquí s’iniciaria l’anomenat Procés 1001, que no tindria el tancament fins al 1975. La campanya de solidaritat, tant nacional com internacional, a favor dels “deu presos de Carabanchel”, va mostrar que la suposada modernitat del règim a partir dels anys seixanta no era més que una façana. Finalment, el fet que l’inici del judici coincidís amb l’atemptat d’ETA a Carrero Blanco va posar també de manifest que el final de la dictadura es podia encarar de diferents maneres, i que la majoria del moviment antifranquista ho faria des de la reivindicació de la pau i la justícia.