En el moment d’iniciar la COP26 a Glasgow cal que a Catalunya es reprengui l’agenda per mitigar i adaptar-nos a l’escalfament global, superant la paràlisi actual

CCOO de Catalunya exigeix mesures de Transició Justa per garantir les polítiques formatives, d’ocupació i protecció social a les persones treballadores

La COP que començarà el diumenge 30 d’octubre a Glasgow és una nova última oportunitat per acordar compromisos efectius per lluitar contra el canvi climàtic. L’objectiu de limitar l’augment de la temperatura mitjana de l’atmosfera a 1,5 graus és compartit. Tot i això la situació és cada cop més preocupant.

Els acords de la COP21, l’any 2015 a Paris, es van establir aquest objectiu global de no superar l’increment de temperatura en més d’1’5 graus. El mecanisme per fer-ho, van ser les anomenades «Contribucions determinades a Nivell Nacional», es a dir que cada país havia de fixar els seus objectius de reducció d’emissions. El resultat ha estat que entre les declaracions manifestades i les mesures efectives hi ha una diferència que ens allunya dels objectius comuns. Fins i tot, en la represa desprès de la pandèmia i en una situació de crisi de subministrament de petroli i gas, molts països han optat per augmentar l’ús del carbó per produir energia, quan és sabut que -a banda altres impactes contaminants- això suposa augmentar de manera significativa les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

A banda de les qüestions pràctiques sobre com assolir-los, la principal dificultat per establir una assignació d’emissions verificable per cada país és l’assumpció de responsabilitats sobre l’escalfament global. És cert que una major ambició climàtica pot ser una avantatge comparatiu en el futur pel que implica de major modernització productiva i reducció de la dependència energètica, però també ho és que en el curt termini tots els països volen compromisos el menys exigents possible. A banda, sense un adequat finançament de les mesures de mitigació, adaptació i compensació de pèrdues i danys és inconcebible esperar que els països en desenvolupament puguin assumir objectius ambiciosos i que renunciïn a créixer segons els models que hem seguit els països rics.

De la mateixa manera que s’han de trobar acords entre estats que siguin efectius, verificables i solidaris o no hi haurà acords. Cal que les polítiques climàtiques siguin també socialment equitatives. El principi de Transició Justa per treballadores i treballadors s’ha incorporat a les cimeres sobre el clima ja fa alguns anys. Cal passar però, de la declaració d’intencions a mesures efectives i mesurables que garanteixin polítiques formatives, d’ocupació i protecció social que el facin efectiu.-

Pel que fa a Catalunya, des de l’any 2017 és vigent una llei de Canvi Climàtic que és , més que una mesura efectiva, una agenda de coses a fer. La distància entre el discurs i els fets es prou gran per poder afirmar que ens trobem enmig la paràlisi pel que fa a la lluita contra l’escalfament global, malgrat el que es manifesta des de les responsabilitats públiques. Això suposa, a banda d’una evident insolidaritat, incórrer en més riscos per el nostre futur i perdre oportunitats.

La Llei 16 /2017 de Canvi Climàtic preveu una Taula Social que encara no s’ha constituït. També preveu una nova llei per passar de la gestió de residus a l’economia circular i l’aprofitament dels recursos que encara està per fer. El Govern ens l’ha presentat com una mesura del Pacte Nacional per la Industria que ara comencem a negociar, però sense cap grau de concreció hores d’ara. La política fiscal prevista en la llei – poc ambiciosa ja en origen – sols s’ha aplicat als vehicles. L’obligació, per part de les empreses productores, d’informar a les persones consumidores del la petjada de carboni dels productes i serveis encara està per desenvolupar. Per acabar, la distància entre els objectius energètics de la Llei – generació renovable del 50% de la electricitat consumida per 2030, per exemple – i la realitat de la implantació d’energies netes al nostre país ens situa molt per sota d’aquest objectiu i ens aboca a la dependència d’altres territoris i a la perllongació de les centrals nuclears més enllà del previst.

CCOO de Catalunya, que esperem que la COP de Glasgow suposi de debò un salt endavant amb compromisos vinculants i verificables de reducció d’emissions, em placem al Govern de Catalunya, en el marc del diàleg social, a reprendre l’agenda climàtica per tal de superar l’actual paràlisi. I així, preparar el país per complir amb les nostres responsabilitats i aprofitar les oportunitats de la transició vers una economia descarbonitzada.