Valoració de les dades de l’IPC de desembre del 2021
L’increment desproporcionat de l’IPC al desembre, amb un augment interanual del 6,7% i una mitjana del 3,1% per al 2021, posa en perill la situació de moltes llars treballadores. La desigualtat instal·lada amb la gran recessió en la qual Espanya va ser el país més afectat, s’ha aprofundit encara més amb la crisi pandèmica i ara corre el risc de pronunciar-se en un escenari de forta inflació que afecta molt especialment les rendes més baixes. Quan el poder adquisitiu dels salaris s’ha reduït un 6,2 % els darrers dotze anys, ara la prioritat és mantenir el poder de compra que dona estabilitat a la demanda agregada i al creixement. Són moltes les empreses que s’han beneficiat de la recuperació (2014-2019) sense redistribuir els beneficis mitjançant els salaris, i són també moltes les que han fet guanys en plena pandèmia i ara pretenen beneficiar-se de les inversions extraordinàries. És, doncs, hora de compromisos. L’estabilitat dels salaris passa per la contenció dels beneficis i per inversions productives. El manteniment del poder adquisitiu ha de quedar garantit tant per a les persones treballadores com per a aquelles que depenen d’una prestació o d’un subsidi. En aquest sentit, cal que el Govern de Catalunya faci efectiu de manera immediata el seu compromís d’increment de l’IRSC que, entre d’altres, fixa els ingressos per via de la renda garantida de ciutadania.
A Catalunya l’IPC interanual se situa en el 6,1 %, vuit dècimes més per sobre de l’indicador registrat el mes passat (5,3 %) i se situa quatre dècimes per sota de l’indicador estatal, que és del 6,5 %.
En termes interanuals, destaquem l’espectacular increment dels preus de l’habitatge (20,0 %). Aquest elevat augment té relació directa amb l’augment dels costos energètics (a causa de l’encariment del preu del gas i de l’augment del preu dels drets d’emissió del CO2) i incideix directament en el preu de l’habitatge a causa de la pujada del preu de la calefacció. D’altra banda i, també com a conseqüència de l’increment de preus energètics, també destaquem l’augment de 10,8 % en els productes relacionats amb el transport. Aquest increment és molt notable. però, tot i així, és inferior a la variació registrada el mes passat (13,7 %). Finalment, a molta més distància, trobem que els aliments i begudes no alcohòliques s’han encarit un 4,7 %. Tot i que l’increment del preu d’aquest grup de productes sigui sensiblement menor que els altres dos assenyalats anteriorment, resulta evident que l’encariment dels aliments té un impacte directe en el conjunt de la població i, molt especialment, en aquells grups amb menor nivell de renda i major vulnerabilitat social.
A l’àmbit de l’Estat, l’IPC interanual se situa en el 6,5 % (un punt percentual per sobre del mes passat, en que va ser del 5,5 %) i quatre dècimes per sobre de l’indicador per Catalunya (6,1 %). Quant als components concrets de la cistella que han motivat aquest increment veiem que es reprodueix la mateixa situació que hem descrit per a Catalunya, amb un increment molt accentuat de l’habitatge (23,3 %), la qual cosa suposa una espectacular variació de 6,5 punts percentuals respecte el mes anterior. També destaquem l’encariment dels serveis relacionats amb el transport (10,9 %) i dels aliments i begudes no alcohòliques (5,0 %).
La inflació subjacent estatal, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant els efectes més fluctuants del preu del petroli, se situa en el 2,1 %, quatre dècimes per sobre del mes passat i supera ja la barrera del 2 %. D’aquesta manera, el diferencial entre la inflació subjacent i l’índex general d’inflació és del 4,4 %, s’eixampla progressivament el diferencial entre aquests dos índexs, que el mes passat era de 3,8 %.
La taxa de variació anual de l’IPCH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro, per facilitar la comparació entre els països que comparteixen una mateixa política monetària, se situa en el 6,5 %, la qual cosa suposa 1,1 punts percentuals per sobre del mes anterior i 1,6 punts per sobre de l’index per a l’eurozona. Malauradament, aquest exercici ens mostra l’inici del que podria ser una dinàmica d’allunyament entre el comportament dels preus a escala estatal i els comportament dels preus dels països de la zona euro. Això és perquè el diferencial entre tos dos indicadors el mes passat era de tan sols sis dècimes (5,5 % per a Espanya i 4,9 % per a l’eurozona) i aquest mes de desembre el diferencial és de 1,6 punts percentuals (6,6 % per a Espanya i 5,0 % per a l’eurozona).
CCOO considera que:
- Mantenir i millorar el poder adquisitiu de les persones treballadores és clau per a l’estabilitat i la sostenibilitat del creixement econòmic. En aquest sentit s’ha d’alliberar de les traves introduïdes per PP i CiU a la negociació col·lectiva, donant suport al consens assolit en el marc d’una reforma laboral que permetrà recuperar la correlació de forces i treure l’evolució dels salaris de la devaluació forçada per la reforma laboral del 2012.
- L’increment de l’SMI per part del Govern de progrés ha permès millorar la situació de les rendes treballadores més vulnerables, però encara queda recorregut fins arribar al 60 % del salari mitjà. Amb efectes de gener del 2022 el salari mínim interprofessional hauria d’assolir els 1.000 €, respectant la senda proposada per les persones expertes.
- El compromís d’aprovació dels pressupostos incloia el compromís d’un increment de l’IRSC, que l’any 2021, per primer cop, va passar a estar per sota de l’índex estatal IPREM. L’índex català que porta una dècada congelat és clau en la tarifació social, començant per una renda garantida que, en la situació de vulnerabilitat potenciada per l’increment dels preus, s’ha d’incrementar per garantir que cap persona estigui en el llindar de la pobresa severa.
- Les inversions que es facin en el marc del programa Next Generation han de fer front a la concentració en àmbits com l’energia, que faciliten beneficis extraordinaris a costa d’uns preus que llastren la renda disponible de les persones treballadores i la competitivitat del teixit productiu. El Pacte nacional per a la Indústria ha de ser especialment sensible a un canvi del model energètic que superi un model que és ineficient des del punt de vist econòmic i profundament injust des del punt de vista social.