Valoració de les dades de l’IPC d’agost de 2021
Un cop més constatem l’increment de la inflació, provocada principalment per l’encariment dels preus energètics i els carburants. Això explica l’elevat diferencial, de més de 2 punts i mig, entre l’índex d’inflació general i l’índex de la inflació subjacent, que no incorpora aquests elements volàtils. Ens trobem davant un fenomen global que supera el caràcter nacional tot i que al nostre país trobem elements propis que agreugen el problema, com ara una deficient regulació del mercat energètic i un baix pes de les energies renovables. Malgrat aquests elements poden semblar de caràcter conjuntural, cal vigilar perquè no es produeixi un contagi al conjunt de l’economia i entrem en una espiral inflacionista real. Per altra banda, cal apostar per una recuperació econòmica decidida, aprofitant l’arribada dels fons europeus per concretar un canvi de model productiu, de major valor afegit, apostant per la digitalització i els sectors de futur (aquells relacionats amb el canvi climàtic i els serveis a les persones) més estable i amb i millors condicions laborals. I tot això ho hem de fer amb una voluntat de cohesió social, no deixant ningú enrere i protegint aquells col·lectius més vulnerables. Per això és tan important impulsar polítiques d’habitatge, que garanteixin l’accés a aquest bé bàsic, i de millora de la protecció social.
A Catalunya l’IPC interanual es situa en el 3,1%, tres dècimes més que el mes anterior (2,8%) i dues dècimes per sota de l’indicador estatal (3,3%).
En termes interanuals, els productes que han contribuït més a l’increment de preus han estat l’habitatge (amb un augment del 10% respecte el mateix període de l’any passat) i el transport (amb un augment de 8,9%). L’increment del preu de l’habitatge té a veure amb l’important augment del preu de l’electricitat, que repercuteix en el preu de l’habitatge. Per altra banda, l’augment del preu del transport, té a veure amb l’augment del preu dels carburants. Per tant, es constata com els dos productes que més s’encareixen ho fan a conseqüència de l’augment desmesurat dels productes energètics.
A nivell de l’Estat, l’IPC interanual es situa en el 3,3%, quatre dècimes per sobre del mes passat (2,9%) i es situa dues dècimes per sobre de l’indicador per Catalunya (3,1%).
El comportament de la cistella de preus és molt similar al que hem vist pel cas de Catalunya i també destaca l’increment en habitatge (11,5%), transport (8,8%) i, a més distància, els aliments i begudes no alcohòliques (1,9%).
La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte els productes no elaborats ni els carburants i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, sense aquells elements més volàtils que poden desvirtuar l’anàlisi, es situa en 0,7%, una dècima més que el mes anterior. És molt important destacar que el diferencial entre l’índex general de la inflació (3,3%) i el de la subjacent (0,7%) és de 2,6 punts percentuals, sent aquest el diferencial més elevat registrat des de que es tenen dades (agost de 1986). Per tant, es constata un clar component volàtil en l’augment de preus, degut a l’encariment de preus energètics que és necessari abordar per evitar que s’estengui al conjunt de l’economia.
Per altra banda, la taxa de variació de l’ICPH (Índex de Preus de Consum Harmonitzat), que mesura l’evolució de preus estatals seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la Unió Europea, per tal de facilitar la comparativa entre països, es situa en el 3,3%, quatre dècimes per sobre del mes passat (2,9%), és a dir, registra una evolució idèntica a la de l’indicador general. És destacable ressenyar l’evolució que fa d’aquest indicador la zona euro ja que aquest mes es situa en el 3,0% (tres dècimes menys que el nostre indicador estatal) però en canvi ha incrementat 8 dècimes en relació al mes passat (mentre que l’indicador estatal incrementava 4). Sembla dons que es produeix una tendència de convergència en que els preus de l’eurozona s’aproximen als preus de l’estat, posant en evidència que, en realitat, el problema d’increment de preus no és estrictament de caràcter estatal sinó europeu i global atès que el component principal de l’increment és l’encariment dels productes energètics, que ve motivat per causes de caràcter global (augment del preu del mercat de drets d’emissió del CO2, augment preu del gas, etc) així com també té components específicament nacionals (manca de regulació adequada del pull energètic, poc pes de les energies renovables i major pes de les energies més cares, etc).
Per tot això CCOO reclama:
- Mesures que facin front a una factura elèctrica desbordada, per part de les administracions públiques responsables. En un context en que, a causa de l’esgotament del model basat en combustibles fòssils, es preveu un increment dels preus energètics, calen mesures per optimitzar el funcionament del mercat energètic així com també cal garantir l’accés al subministrament bàsic a les persones amb major vulnerabilitat social.
- Polítiques efectives per garantir el dret a l’habitatge, especialment per aquelles llars amb rendes més baixes. És necessari abordar una estratègia a llarg termini, amb gran consens polític i social (Pacte Nacional per a l’Habitatge) en la que es combinin diversos tipus de polítiques per fer front a aquesta situació. Cal garantir una partida suficient als pressupostos perquè les despeses associades a l’habitatge no suposin més del 30% de la renda de les llars, tal i com recomanen els principals organismes internacionals.
- Increment de l’SMI per contribuir a reactivar la demanda interna i impulsar l’economia. Cal millorar els salaris i per això l’àmbit de la negociació col·lectiva és fonamental per consolidar millores salarials que permetin la recuperació econòmica i el trànsit cap a un model productiu de major valor afegit. Per aquest motiu, no són acceptables determinades actituds patronals i empresarials que es situen en una opció de bloqueig constant a l’augment de l’SMI i salarial en el seu conjunt. El temps ha demostrat que les veus que alarmaven dels efectes de l’anterior increment de l’SMI no tenien fonament i per això apostem per la negociació col·lectiva i per l’augment de l’SMI com a instruments per a la recuperació econòmica i també per a la redistribució econòmica i la reducció de la desigualtat, que ha anat creixent en les darreres dècades.
- Articular la necessària coordinació entre la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital, com a principals instruments de protecció social per aquells col·lectius que queden fora de la protecció de les prestacions contributives. És necessari no deixar ningú enrere al llarg de tot el procés de recuperació econòmica i aquests instruments de garantia de rendes, tot i que insuficients, poden ser de gran utilitat per evitar situacions de pobresa i exclusió social així com també funcionen com estabilitzadors automàtics. En la mateixa línia, cal actualitzar, l’IRSC (Índicador de Renda de Suficiència de Catalunya). Aquest indicador, que serveix per valorar qui té dret a les prestacions, continua esperant l’aprovació dels pressupostos del 2021 per actualitzar la seva quantia, que continua estancada en 569,12€ mensuals.
- Uns pressupostos que garanteixin les inversions necessàries per a la reactivació econòmica i social del país, assegurant-se que aquestes millores es traslladen als salaris així com a una major estabilitat econòmica i millora de l’ocupació. L’arribada de fons europeus ens obre una finestra d’oportunitat per a transitar cap a una millora del model productiu i per fer-ho, cal concertar el seu disseny amb els agents socials i econòmics així com finançar inversions que tinguin capacitat de capil·laritat i arribin al conjunt del teixit productiu. Per tant, cal vigilar per tal que aquestes inversions extraordinàries no siguin capturades en exclusiva per aquells actors amb més capacitat d’influència i no arribin al conjunt de la ciutadania.