Valoració de les dades de l’IPC de desembre de 2022
Tot i la important reducció de l’índex general d’inflació (5,2 % per a Catalunya i 5,7 % per al conjunt de l’Estat) és notori l’increment de la inflació subjacent, que ja ha sobrepassat a l’índex general (7,0 %). En comparativa europea, l’índex general estatal està 3,7 punts per sota de l’europeu, mentre que la inflació subjacent es manté al mateix nivell. Això evidencia que les empreses han repercutit els increments de preus energètics en els preus finals dels seus productes, però, quan aquests han baixat per efecte de la limitació dels preus energètics aprovatda pel Govern estatal, s’han mantingut els preus dels productes al mateix nivell, cosa que ha generat excedents empresarials desmesurats. L’informe “Els beneficis empresarials impulsen i enquisten la inflació” del gabinet confederal de CCOO situa l’increment dels beneficis empresarials els nou primers mesos de l’any en un 52 % per sobre dels de la pandèmia, i del 42 % si es descompta l’increment de preus. Alhora les empreses acumulen, des del 2016, 166.000 milions d’euros en l’economia financera que no s’han reinvertit en activitat productiva real. Sense una intervenció en els preus, la inflació corre el risc de fer-se estructural, i augmenta la possibilitat d’una recessió, que es veuria impulsada, de manera complementària, per l’increment del tipus d’interès (Euribor…) per part del Banc Central Europeu. Les mesures governamentals actuals, augmentant la despesa per ampliar l’escut social, abaixant els impostos i reduint per tant els ingressos, són mesures pal·liatives, però que tenen una caducitat pel seu impacte fiscal. S’han d’acompanyar del control de preus, que ha donat bons resultats en el cas dels preus energètics, i d’un pacte social ampli que reparteixi les càrregues que té la inflació sobre les economies domèstiques i empresarials.
A Catalunya, l’IPC interanual se situa en el 5,2 %, un punt i dues dècimes per sota del mes passat (6,4 %) i cinc dècimes per sota de l’indicador estatal per a aquest mes (5,7 %). El principal grup d’aliments que més s’ha encarit continuen sent els aliments i begudes no alcohòliques, amb un increment interanual de 13,4 %. En canvi, el transport, tan encarit en mesos anteriors a causa de l’augment del preu dels combustibles, ara situa el seu increment en un moderat 2,3 %, cosa que posa de manifest un cop més la influència de la inflació subjacent.
A l’Estat, l’IPC interanual se situa en el 5,7 %, un punt i una dècima per sota de l’indicador pel mes anterior (6,8 %) i cinc dècimes per sobre de l’indicador per Catalunya (5,2 %). El grup de productes que registra increments més elevats són, igual que en el cas de Catalunya, els aliments i begudes no alcohòliques, que encara s’incrementen en una proporció més elevada (15,7 %). Com a exemple, la llet s’ha encarit en un 37,2 %, els ous en un 29,8 % i les patates en un 22,6 %.Per tant, veiem com aquells productes bàsics, que consumeix el conjunt de la ciutadania són els més encarits, cosa que afecta proporcionalment en major mesura aquelles llars amb menor renda disponible.
La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni els preus de l’energia i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament d’aquells productes més volàtils, augmenta una dècima respecte del mes anterior i se situa en el 7,0 %, set dècimes per sobre del mateix indicador pel mes anterior (6,3 %). Cal subratllar la importància que té el fet que la inflació subjacent, que és de caràcter estructural, superi a l’índex general d’inflació i que tots dos indicadors registrin tendències inverses (l’índex general presenta tendència decreixent des del passat mes d’agost mentre que la subjacent manté una tendència creixent des de fa 18 mesos).
La taxa de variació anual de l’IPCH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus de l’Estat, seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro per facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol se situa en el 5,5 %, un punt i dues dècimes per sota del mes passat (6,7 %) i 3,7 punts per sota de l’indicador pel conjunt de l’eurozona (9,2 %). Cal insistir que, sens dubte, un dels motius que explica perquè l’indicador estatal se situa per sota de l’europeu és a causa de la limitació de preus energètics que s’ha aplicat a l’Estat (“excepció ibèrica”). Per tant, resulta evident com n’és d’imprescindible i urgent aplicar mesures efectives per a la contenció de preus que estiguin focalitzades en aquells productes més inflacionaris, en comptes d’aplicar les tradicionals receptes de política monetària que estan més pensades per donar resposta a crisis en què cal incentivar la demanda, però no en xocs d’oferta, com l’actual.
CCOO considera que:
- Les empreses es beneficien de la millora de l’ocupació que ha facilitat la reforma laboral, de l’estalvi embassat, del crèdit i de les polítiques públiques que estan sostenint la demanda (baixades d’impostos, transferències socials, revaloració de pensions i rendes mínimes). Aquestes mesures no són sostenibles a la llarga pel seu impacte en el dèficit públic i reclamen mesures fiscals que ampliïn la recaptació i el control de preus, com s’ha realitzat amb èxit amb l’excepció ibèrica en el cas de l’electricitat. Aquestes polítiques, que han tingut un major impacte que les bonificacions o reduccions d’impostos s’han de traslladar amb urgència als marges de refinament dels carburants i als aliments que es venen en les grans superfícies.
- La política monetària impulsada pel Banc Central Europeu que tracta de refredar l’economia mitjançant un increment dels interessos no equilibra l’impacte de la crisi entre empreses i llars, sinó que precaritza encara més la situació de les economies familiars. Sí que genera un benefici extraordinari a les entitats financeres, però al preu de llastrar el creixement i estendre l’amenaça d’una recessió. En aquest sentit és urgent facilitar la conversió d’hipoteques variables en fixes, millorant la portabilitat entre entitats i fixant un topall a les de tipus fix, que hauria d’estar en relació amb la rendibilitat del deute públic a llarg termini. A l’estat hi ha 4,4 milions de famílies hipotecades a tipus variable que han vist augmentar la seva despesa de manera desproporcionada.
- El salari mínim interprofessional (SMI) i l’organització sindical de les persones treballadores han estat els dos elements que millor han permès fer front a la pèrdua de poder adquisitiu. Aquesta, a l’àmbit de l’Estat, ha arribat al 5,2 % el 2022 i suma ja una pèrdua de 12,6 % en relació amb el salari pagat per una mateixa feina el 2008. Esdevé així clau l’increment de l’SMI que beneficiarà a 2 milions de persones treballadores, la major part dones i persones joves. Pel que fa als salaris aquests han augmentat en els sectors amb més presència sindical i més afiliació, però s’han contingut en els sectors més precaritzats. L’actitud de bloqueig de la patronal, especialment pel que fa l’introducció de clàusules de revisió salarial que corresponsabilitzen empreses i treballadors davant l’impacte de la inflació, suposa un llast per a la demanda i augmenta el risc de recessió.
- El paquet de mesures governamental s’ha de veure complementat per les accions i intervencions concertades en el marc del diàleg social a Catalunya en l’Acord signat el 5 de desembre passat. Aquest acord tan sols serà efectiu si hi ha també un consens parlamentari entorn dels pressupostos per al 2023. La instrumentalització política d’aquest consens en els prolegòmens d’un any electoral és difícil d’entendre quan el que està en joc és un increment de la dotació pressupostària de 3.000 milions que esdevé clau per fer front a la situació de precarietat que pateixen un de cada sis catalans i catalanes, però també per donar estabilitat i projecció al nostre teixit productiu en un moment marcat pels reptes i les incerteses.
Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 13 de gener de 2023
