Cal un important increment pressupostari centrat a combatre les desigualtats educatives i a aconseguir l’homologació de les condicions laborals de les treballadores i treballadors
CCOO de Catalunya valorem la publicació de l’informe “Estimació del cost de la plaça escolar a Catalunya” (http://www.sindic.cat/site/unitFiles/7154/Informe%20estimacio%20cost%20pla%C3%A7a_escolar_2020_cat_def.pdf), elaborat pel Síndic de Greuges de Catalunya, que forma part dels acords del Pacte contra la segregació escolar, del qual vam ser partícips.
Aquest estudi, pioner a tot l’Estat, pot representar una important eina d’anàlisi per a la decisió de les polítiques de combat de la segregació, que no poden esperar més.
En espera de poder analitzar en profunditat l’estudi, el nostre sindicat pot fer ja un primer posicionament respecte al que avui s’ha presentat.
Respecte a la metodologia, hem de fer una crítica al cost de la dotació bàsica de professorat i personal de suport, ja que s’iguala la dotació horària de tots els centres a la dels centres públics, però no les condicions laborals d’aquest personal. Així, el cost de personal ha de ser exactament el mateix, ja que no aconseguirem un sistema educatiu igualitari amb condicions laborals tan diferents.
Valorem molt positivament la gratuïtat pel que fa a les activitats complementàries i sortides, així com al material escolar. Faltaria el pas de garantir un menjador universal i gratuït per avançar tant en la igualtat com en l’adopció d’horaris escolars més saludables i eficients.
Pel que fa a l’atenció a la diversitat, s’haurà d’avançar paral·lelament i definitiva en l’escolarització equilibrada i en l’increment de finançament. Per aquest motiu, s’ha de potenciar el contracte-programa d’una manera molt més decidida del plantejat pel projecte de decret de concerts.
Analitzant el cost de la plaça escolar, tant als centres públics com concertats hauria d’arribar a un mínim dels 5,117 euros/alumne a infantil i primària i als 6.580 euros/alumne a secundària. Així, l’increment pressupostari per alumne als centres públics hauria de ser de 776,20 euros a la infantil i primària, i de 1.042,51 a secundària. Als centres concertats que escolaritzin en condicions d’igualtat no hauria de ser de 1.800,03 i 1.741,58 respectivament, sinó de 2.257,76 i 3.110,49 euros per alumne.
Així doncs, l’increment pressupostari de 97 milions d’euros i els 340 d’atenció a la diversitat s’haurien de superar àmpliament per aconseguir l’homologació de condicions laborals, en una quantitat que ens és impossible de quantificar en aquests moments.
A part de l’infrafinançament, tant dels centres públics com concertats, que demostra aquest estudi, també s’ha d’analitzar el paper que té el conjunt dels centres educatius en l’escolarització equilibrada. Ningú pot obviar que el 86 % dels centres que escolaritzen alumnat de complexitat social mitja-alta i alta són públics. Aquesta situació no es pot continuar permetent i per això calen polítiques decidides en l’escolarització equitativa de l’alumnat. No ens podem permetre que els centres acabin seleccionant alumnat, així com tampoc podem permetre que els centres que escolaritzen en igualtat rebin els mateixos fons públics que aquells que no ho fan.
L’anàlisi de la despesa real per alumne és molt significativa, ja que trenca algunes de les afirmacions que s’han fet històricament.
Pel que fa al personal, els centres d’infantil i primària concertats gasten gairebé un 5 % més en personal, malgrat que disposen de més d’un 4 % d’hores lectives. A secundària gasten un 11 % menys que els públics, malgrat disposar de més del 26 % d’hores lectives. S’haurà d’analitzar en profunditat per conèixer les explicacions d’aquesta situació.
Sobta també la despesa en atenció a la diversitat, ja que les diferències són molt petites per l’enorme diferència en l’escolarització. Una primera explicació podria ser que els centres concertats, malgrat disposar de poc alumnat en condicions desfavorables, destina molts recursos a la seva atenció, mentre que els centres públics haurien de tenir un finançament molt superior per a aquest alumnat.
En les activitats complementàries, els centres concertats doblen i sextupliquen la inversió en infantil-primària i secundària, respectivament, respecte als centres públics. Aquestes xifres mostren clarament la diferent aposta educativa de les dues xarxes. Si, com anem denunciant CCOO històricament, les principals desigualtats educatives es produeixen en l’àmbit educatiu no escolar, aquesta situació s’ha de modificar urgentment.
L’estudi demostra, doncs, l’infrafinançament del sistema educatiu; un infrafinançament que acaben suplint les famílies, sobretot en l’escola concertada, i les treballadores i treballadors amb un sobreesforç en l’atenció a la diversitat als centres públics i en una càrrega horària molt superior en els concertats.
Pel que fa a les diferents aportacions, és molt interessant la diferència que trobem en funció de la composició social de l’alumnat. Així, mentre que a la xarxa pública existeix una reducció del finançament públic als centres públics, als centres concertats no es dona, i els centres que escolaritzen alumnat amb majors necessitats de suport educatiu no acaben rebent un finançament diferenciat. En canvi, en totes dues xarxes, les aportacions de les famílies van incrementant-se en la mateixa mesura que el nivell d’estudis dels progenitors, de manera molt acusada en l’escola concertada, tant de manera absoluta com relativa entre elles.
Aquestes aportacions són molt interessants d’analitzar també de manera concreta. Així, el cost en sortides i colònies és molt més elevat als centres concertats que als públics, excepte en els de molt alta complexitat social. Ara bé, també es donen moltes diferències entre els centres d’una mateixa xarxa, en funció de la seva composició social. D’aquesta manera, l’alumnat més afavorit socialment i culturalment disposa de moltes més oportunitats per al seu creixement educatiu en un àmbit no escolar.
El cost del menjador escolar és clau. Mentre que als centres públics el preu és indiferent de la composició social, als concertats varia enormement, des d’una mica superior a la dels centres públics als centres amb una composició social més desafavorida, a gairebé un increment del 50 % als menys desafavorits; un increment del cost que no es tradueix en millores laborals per al personal del menjador, sinó en una de les principals fonts de finançament de l’escola.
Un altre element d’anàlisi és la quota de l’AMPA. Mentre que als centres concertats no hi ha diferències significatives, als públics s’incrementa moltíssim a mesura que creix els estudis dels progenitors.
El conjunt de totes aquestes aportacions familiars aconsegueixen pal·liar l’infrafinançament públic, però alhora dificulta l’accés a determinats centres per motius econòmics. A la vegada, genera un plus de diferenciació educativa que pot ser utilitzat per les famílies amb més recursos socioculturals, amb el resultat final d’un sistema educatiu absolutament segregador.
Per a les CCOO, el combat contra la segregació escolar és absolutament prioritari, juntament amb la millora de les condicions laborals. Aquest estudi demostra que el finançament públic s’ha d’incrementar extraordinàriament, tal com denunciem des de fa anys; un finançament que no ha de ser neutre, i menys en les condicions econòmiques en les quals ens trobem. Per això, l’increment pressupostari s’ha de centrar a combatre les desigualtats educatives, finançant molt més aquelles escoles que escolaritzen alumnat vulnerable. En els casos de centres concertats, s’haurà d’exercir mitjançant els contractes-programa que garanteixin l’escolarització equilibrada i sempre homologant les condicions laborals de les treballadores i treballadors. Per a la resta del sistema educatiu, les polítiques pressupostàries s’han de combinar amb les redistributives de l’alumnat i amb l’eliminació de les diferències educatives entre les dues xarxes i, per tant, de les aportacions de les famílies. Cal un sistema educatiu que sigui una prioritat per al Govern de la Generalitat i per al Govern espanyol, i que no podrem aconseguir sense una veritable reforma fiscal que ens apropi als països del nostre entorn.
Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 13 de juliol de 2020