Confinament, treball domèstic i drets de conciliació

Aquest article s’ha publicat al número 54 de la revista ‘Treballadora’, l’abril de 2020

La crisi sanitària, econòmica i social provocada per la COVID-19 ens situa en la dualitat d’encarar situacions que no havíem viscut mai, al mateix temps que veiem com determinats patrons es reprodueixen tossudament en el mateix sentit que en crisis anteriors. Només cal que analitzem quin és l’impacte de gènere de les mesures de contenció i de les conseqüències econòmiques, laborals i socials d’aquesta crisi. Aquesta crisi, igual que les anteriors, situa les dones en el paper que sempre ens ha atribuït el model econòmic capitalista: el de cuidadores i mà d’obra de segona. La urgència i l’excepcionalitat de la situació han tornat a ser l’excusa per abandonar els discursos de la igualtat i per tornar a demanar, a les dones, que ens sacrifiquem en nom del bé col·lectiu, és a dir, per mantenir el sistema. CCOO està denunciant des de fa temps que les dones ens ocupem, el doble que els homes, de les tasques de cura, i tenim una situació laboral molt més precària. Qui s’està ocupant i s’ocuparà durant aquest confinament, i en la posterior crisi econòmica, de les criatures i de les persones dependents que han hagut de deixar els centres d’educació i les residències? La resposta sembla òbvia.

Un cop vistes les mesures adoptades pel Govern podem afirmar que les receptes són les mateixes de sempre amb una mica de maquillatge. Les dones més afortunades han pogut fer teletreball (la majoria es queixen que treballen més hores, amb constants interrupcions i amb dificultats de concentració), les altres han fet ús dels drets d’adaptació o reducció de jornada parcial o total, recollits en l’article 6 del RD 8/2020, de 17 de març, amb el que això suposa de reducció d’ingressos i d’impacte negatiu en les seves promocions futures, ja que continua sent un estigma per a molts empresaris. Les treballadores temporals han vist finalitzats directament els seus contractes, i quan se’ls explica que poden demanar l’atur diuen que no cal, que així poden cuidar les criatures, que quan tot passi ja buscaran feina.

Han passat les primeres setmanes i quan ja tímidament s’albira la tornada a una certa normalitat les preguntes són: què farem quan no puguem teletreballar ni fer ús dels nous drets de conciliació? Així doncs, la història es repeteix i, com sempre, les dones, cobrant o sense cobrar, serem les que tornarem a cuidar i tornarem a assumir-ne els costos, que en molts casos suposaran una pèrdua econòmica o la interrupció de la nostra vida laboral amb conseqüències de per vida.

Si la feina de cures és imprescindible cal que la visibilitzem i la situem al centre de les nostres decisions. Si els beneficis d’aquesta feina de cures impacten en tota la societat, seria lògic que els seus costos també es repartissin entre aquesta. Les administracions públiques han de reorientar les seves prioritats i la despesa per crear un veritable sistema públic de provisió del benestar amb especial atenció als col·lectius més vulnerables. Les empreses, d’una vegada per totes, han de deixar d’externalitzar costos i començar a assumir-los, aquest també, i han de racionalitzar i planificar horaris, atendre les necessitats de conciliació de les seves plantilles, negociar plans d’igualtat… En definitiva, reconèixer la interdepencència del món en el qual viuen. La ciutadania, i en aquest cas els homes, ha d’abandonar estereotips i rols patriarcals.

Belen López Sánchez, secretària de Socioeconomia, Formació i Comunicació de CCOO de les Comarques Gironines

Llegeix la revista Treballadora número 54, de l’abril de 2020, amb aquest article i molts més!