Les conseqüències de la crisi financera, en termes d’increment del deute públic, devaluació de les rendes salarials i pèrdua de cohesió social, exigeixen mesures per garantir l’estabilitat del sector financer
Aquest 15 de setembre farà 10 anys de la fallida de Lehman Brothers i d’un col·lapse financer que va sacsejar els fonaments de l’economia global i va arrossegar l’economia espanyola i catalana a una crisi que va eixamplar les desigualtats social i econòmica. La gran recessió s’ha traslladat a l’economia dels treballadors i treballadores, mitjançant la pèrdua de poder adquisitiu i l’afebliment del marc laboral, la minva en la qualitat dels serveis públics dins la lògica de les retallades, i l’augment de les desigualtats socials.
Pel que fa el deute públic, convé recordar que a l’àmbit de l’estat, aquest estava, fa 10 anys, per sota del 40% del PIB, enfront el 98,8% actual. Això comporta que en aquests 10 anys, el deute per càpita s’hagi incrementat en més de 17.000 € per persona, el que suposa un augment del deute, en el cas d’una unitat familiar de 4 persones, de prop de 70.000 €. En el cas de Catalunya el deute públic s’ha triplicat al llarg dels darrers 10 anys. Si considerem la despesa social, malmesa per la lògica de l’austeritat, en 10 anys s’ha perdut un 20% del que s’invertia en educació, sanitat i polítiques socials, mentre que l’any 2018 pagarem en interessos financers, el que gastàvem l’any 2008 en educació.
Al marge de la davallada de les rendes directes i indirectes a les que s’ha vist exposada una bona part de la ciutadania i dels treballadores i treballadors catalans al llarg d’aquests 10 anys, cal destacar un altre element clau, el del risc moral que s’ha creat. La lògica dels rescats bancaris i l’axioma de la impunitat, això és, que hi hagi actors “massa grans per caure”, ha estès el distanciament i la desconfiança en actors polítics i institucions internacionals, en el marc d’un creixent rebuig a la globalització al que no és del tot aliena una actitud més crítica amb el procés europeu i els actuals repunts del proteccionisme.
Quan fins i tot la directora del Fons Monetari Internacional, un actor sobre el que recau una bona part de la responsabilitat de la devaluació social que ha comportat la resposta a la crisi, avisa que “el sector financer segueix posant per davant les utilitats immediates a la prudència a llarg termini, el curtterminisme a la sostenibilitat”, CCOO de Catalunya no pot sinó denunciar les pèrdues en qualitat de vida i de treball que han patit, sense tenir-hi cap responsabilitat, els treballadors i treballadores catalans, i la necessitat que es reforcin els mecanismes per evitar que es repeteixi en el futur una crisi financera d’aquestes característiques.
Per aquesta raó, CCOO de Catalunya reclama:
– Més regulació, més supervisió i un ferm control de riscos per evitar noves fallides, especialment en un entorn de creixent complexitat i d’innovació de productes financers en el marc de la digitalització de l’economia.
– Posar l’economia financera al servei de l’economia real, això és, l’economia de les persones, amb inversions que afavoreixin el creixement estable i la sostenibilitat social i mediambiental.
– Recuperar la centralitat del treball i assegurar l’exercici dels seus drets i la presència de les seves institucions i recursos, especialment en el marc de la revolució tecnològica. El treball ha de continuar essent el principal instrument de redistribució de la riquesa i la principal garantia per fer front a la desigualtat.
– Una taxa, com la taxa Tobin, sobre les transaccions financeres que es pugui revertir en despesa social.