Introducció: la crisi ha tingut un impacte asimètric amb desigualtats creixents i desequilibris geogràfics. Ha augmentat l’atur, el consum ha descendit, s’ha perdut cohesió social i s’ha fet palesa una inestabilitat política i un creixement de la xenofòbia. Aquest és el resultat de les polítiques d’austeritat, de la devaluació interna, de la privatització dels serveis públics, de la reducció de salaris de les pensions i de les prestacions de l’estat del benestar (s’ha creat una situació de mobilitat forçada que té poc a veure amb la lliure circulació).
Fer front a la recessió i a l’estagnació de les nostres economies és, per això, una tasca urgent. Cal una recuperació forta que es recolzi en un sector financer sòlid que estigui al servei de l’economia real. La consolidació dels comptes dels estats s’ha d’ajornar a quan gaudeixin de prou estabilitat econòmica i ha de ser equitatiu a escala social i no perjudicar la qualitat dels serveis públics. La CES està convençuda que la UE té el potencial per combatre la crisi. Aquest potencial es basa en persones amb formació, una forta base industrial, bons serveis públics i privats, recerca innovadora i un estat del benestar inclusiu i ben distribuït.
Això requereix inversió en la generació elèctrica, en indústries sostenibles i en serveis, formació, educació, recerca i desenvolupament, infraestructures de transport modernes i reindustrialització de la UE. Europa necessita un pla de recuperació a llarg termini que es basi en la solidaritat, la democràcia, l’estabilitat i la cohesió. Ha d’aportar una contribució a la modernització de les economies nacionals i a la millora de la productivitat.
Mesures: pel que fa a mesures concretes cal:
– Cooperació en la persecució de l’evasió i el frau fiscal i els paradisos fiscals i harmonització de la base de l’impost sobre les empreses.
– Una reforma del mercat financer per retrobar l’equilibri en l’economia europea.
– Més cooperació entre les autoritats nacionals, els serveis civils i públics per promoure uns serveis públics de qualitat a llarg termini.
– Involucrar els interlocutors socials en el reforç del diàleg social, de la negociació col·lectiva i en la participació dels treballadors.
– Promoció, respecte i ampliació dels estàndards europeus per combatre l’ocupació precària i promoure feines decents i de qualitat.
Proposta: ja no n’hi ha prou amb un estímul a curt termini com el de 2009, sinó que cal una perspectiva a llarg termini per superar les profundes dificultats que travessa actualment la UE. Es proposa una inversió anual addicional del 2% del PIB europeu al llarg de deu anys. S’ha de:
– Assegurar benestar i prou feines decents i d’alta qualitat amb futur, especialment per als joves.
– Mantenir la cohesió a les societats europees i ajustada als reptes ecològics, socials i demogràfics.
– Controlar democràticament.
– Iniciar com un projecte supranacional més que la suma de les inversions nacionals.
– Situar mesures de curt termini en el marc dels reptes a llarg temini.
– Posar regles al mercat i orientar la inversió privada en projectes innovadors amb futur.
– Disposar d’un finançament robust i permetre alhora que els països europeus generin ingressos fiscals per proveir serveis públics i reduir el deute públic.
– Contribuir a la redistribució dels ingressos per fer front a les desigualtats i poder combatre la pobresa en l’àmbit nacional i europeu.
– Anar de la mà amb polítiques fiscals que animin la inversió per garantir creixement en ocupació d’alta qualitat i animar les empreses a adoptar conductes socialment responsables.
Els països rics hauran d’invertir més a l’hora de finançar les inversions futures. Les orientacions per a la inversió es poden prendre de prioritats prèvies de la UE i del BEI. Això inclouria:
– Transformació energètica.
– Xarxa de transport i infraestructures.
– Educació i formació.
– Xarxes d’expansió i de banda ampla.
– Futur industrial.
– Serveis públics i privats (renovació urbana, salut i benestar).
– Infraestructures i allotjament per a gent gran.
– Promoció d’una gestió sostenible de l’aigua.
S’hauran de prioritzar les inversions que tinguin un impacte major en l’activitat econòmica domèstica.
Lideratge: per poder posar en marxa aquest pla cal que el gestioni una institució europea que pugui ser ja existent, com el BEI, o ser creada mitjançant designació dels estats membre, el Parlament Europeu i la Comissió Europea. Sigui com sigui caldrà que hi hagi un control democràtic efectiu sobre la orientació estratègica de les polítiques, la supervisió del pla de recuperació i la garantia de la seva coordinació. A l’hora de decidir aquest control democràtic és el Parlament Europeu el que hauria de tenir un paper central, i els interlocutors socials haurien de ser involucrats en cadascun dels passos d’aquest procés democràtic.
Finançament: la institució que se’n faci càrrec haurà de gestionar un capital inicial i assolir després finançament suplementari mitjançant bons a llarg termini amb baix interès. Per això la institució europea que llenci els bons ha de ser considerada una debitora solvent amb ratings sòlids als mercats financers. S’hauria d’assolir també el compromís dels més rics en aquesta inversió en la recuperació i en el creixement d’Europa, també mitjançant els impostos existents. Es poden usar també els fons estructurals o bé directament o com a garantia suplementària. L’impost sobre les transaccions financeres podria finançar el capital inicial o bé els interessos.
Resultats: un pla d’inversió a llarg termini hauria d’augmentar els ingressos nacionals i l’ocupació de la manera següent:
– Mitjançant els efectes immediats de la inversió i la demanda que generi.
– Una augment important en els ingressos fiscals que permeti pagar els prèstecs.
– Previsió sobre la influència a llarg termini sobre els ingressos i l’ocupació.
A llarg termini aquest projecte hauria de generar 11 milions de feines a temps complet i que aquestes fossin innovadores. Aquesta serà la millor base per reduir els deutes i fer sostenibles els pressupostos mitjançant més ingressos per IRPF, l’IVA, l’impost de societats així com les cotitzacions de la Seguretat Social, reduint a més la despesa en les prestacions de l’atur. Hi haurà també altres conseqüències a llarg termini molt important, com la reducció de la despesa energètica, aturar la fuga de cervells o reduir el consum de matèries primes augmentant així la competitivitat i reduint les emissions i per tant fent una contribució significativa a la reducció de l’impacte en la crisi climàtica global. Al mateix temps aquest nou model hauria de ser-ho també per altres regions econòmiques a escala global.