El món obrer dins de la història contemporània: qüestions i problemes

Debats de reflexió i acompanyament dins del marc del Xè Congrés de CCOO de Catalunya

El món obrer dins de la història contemporània: qüestions i problemes

Propòsit

En aquest seminari subratllem tres idees principals que també es volen destacar en el proper Congrés de CCOO de Catalunya: tornar a contactar amb la gent, construir espais de reivindicació amb altres espais socials, i optimitzar els recursos econòmics del sindicat per abocar-los a la lluita a les empreses.

Amb aquest debat bàsicament es pretén analitzar i reflexionar sobre allò que poden aportar els historiadors i les historiadores que estudien el moviment obrer al coneixement de la gent que representa i actua en l’actualitat com a membres d’aquest moviment obrer. Aquest és l’element central que s’ha volgut promoure amb l’organització d’aquest seminari.

El seminari s’ha distribuït en dues temàtiques: la pràctica historiogràfica i l’ús públic, l’ús polític del passat, i ha comptat amb la participació de Carme Molinero (UAB), Pere Ysàs (UAB), Maria Jesús Espuny (UAB), Olga Paz (UAB), Neus Baena (URV), Steven Forti (UAB), Nàdia Varo (UAB), Lola Carrión (UB), José Manuel Rúa (UB), Javier Tébar (FCG) i Miquel de Toro (FCG).


 
1. La pràctica historiogràfica avui

Els canvis productius que s’han produït en els darrers 30-40 anys han provocat una transformació en el paper del sindicat: els treballadors moltes vegades no se senten representats pels sindicats.

Els sindicats no estan de moda i estan patint una sèrie d’atacs molt contundents, en uns moments en que són les úniques organitzacions amb una certa potència que li queda a la classe obrera. Altres tipus de moviments socials estan assumint una nova perspectiva i una nova importància.

La influència de les organitzacions sindicals no és actualment la desitjable. El moviment obrer és un moviment social, però té les seves especificitats i ha d’arribar de forma més efectiva als treballadors, més enllà dels treballadors de la funció pública o de les grans empreses, al conjunt del teixit empresarial (especialment les petites i mitjanes empreses).

El sindicat ha de plantejar-se nous sistemes i formes de treballar, i es planteja la pregunta de si les organitzacions sindicals són plenament conscients dels problemes i de les opinions que s’estan estenent en aquest nou context social i de crisi. Això suposa una oportunitat per canviar les relacions i apropar-nos a la societat, als moviments socials, els treballadors, etc. El sindicalisme hauria de poder arribar a unes realitats laborals molt diverses, i s’ha de reflexionar al voltant d’aquestes realitats laborals.

La conquesta dels drets laborals s’ha desenvolupat en un procés que ha estat molt lent, en comparació amb la ràpida destrucció que s’està patint en el context de la crisi.

Entre l’àmbit sindical i l’universitari s’està produint un problema de comunicació i transmissió de coneixements. Els resultats de la recerca que es fa a les universitats no arriba a la majoria de la societat. Però és important que canviï la forma de transferència entre la universitat i el món obrer, però també amb la mateixa societat.

El model de sindicalisme és, en bona mesura, un reflex de la situació econòmica, social i laboral que estem patint, amb un món laboral fragmentat i una indústria difusa, amb una gran diversitat d’interessos dels treballadors, als que el sindicat s’ha d’esforçar per arribar, malgrat que sigui difícil. Fins ara, la democràcia no ha entrat realment a les empreses, amb pràctiques que no permeten negociar determinats aspectes, especialment a les petites empreses. El sindicalisme s’ha de repensar, per trobar un sindicalisme de proximitat, per assumir aquests canvis que s’han produït amb el temps.

Les retallades estan afectant a tots els àmbits històrics i culturals, com ho demostra el fet que no hi ha pressupost per temes de polítiques públiques de la memòria, l’anomenada “memòria històrica”, o de la investigació. També s’ha produït una manca de sensibilitat per part dels polítics en aquest tema. Els governs no han estat coherents amb els seus propis plantejaments sobre la importància de la investigació científica per sortir de la crisi, que no són coherents amb les seves polítiques de retallades que s’està aplicant a l’educació i la recerca científica. Això ve agreujat pel fet que no es considera l’educació en general i l’educació superior en particular com un element central de les seves polítiques.

Aquesta situació amenaça a tot el sistema d’investigació i recerca, i afecta especialment a especialitats com la història o les humanitats, totalment prescindibles per als governs actuals.

Les retallades també estan provocant un buit en el relleu generacional entre els investigadors, un problema que no sabem com es resoldrà.

Els problemes de comunicació entre el món historiogràfic i el món social i cultural ve agreujat pel fet que s’estan eliminant les cadenes de transmissió entre aquests diferents àmbits.

En referència a la relació entre el món historiogràfic i el món sindical, s’haurien de recuperar espais de treball entre les persones que fan recerca i les que treballen en l’àmbit laboral, no únicament sindicalistes, sinó també advocats, laboralistes, etc. Un exemple d’aquesta col·laboració és el projecte de quadres que es va desenvolupar a CCOO de Catalunya o les iniciatives dutes a terme per la mateixa Fundació Cipriano García.

2. L’ús públic, l’ús polític del passat

El passat sempre ha tingut un ús polític, i actualment s’està utilitzant d’una forma totalment barroera, com queda evidenciat en els governs de dretes. Això està passant, per exemple, en tot el debat sobre la independència, en que una gran part del discurs s’està basant en “veritats històriques” totalment desfigurades. Els governs estan fent la seva pròpia política pública de memòria, encara que només sigui pel fet de no fer-la.

Els historiadors estan disposats a participar en el debat públic, però el problema és la manca de canals. S’han de trobar noves formes de transmissió, com per exemple l’ús d’Internet. En aquest sentit, s’ha de fugir de l’academicisme. S’ha de millorar la competència comunicativa per arribar millor al conjunt de la societat.

En els últims anys s’ha produït un increment en l’interès per la història, potser influenciada per la tasca del Memorial Democràtic, però també per l’actual crisi, per analitzar si altres períodes similars han estat iguals en altres moments històrics. Tot i la valoració positiva de la trajectòria del Memorial Democràtic, també és cert que s’ha desenvolupat una conjuntura molt poc satisfactòria, que ha provocat el seu arraconament per part del govern actual. Tanmateix, el silenci del Memorial fa molt de mal a la construcció de la memòria pública i de la mateixa recerca històrica.

També s’ha de tenir en compte que en els últims temps entre els moviments per la recuperació de la memòria i els historiadors s’havien produït divergències, per discrepàncies sobre l’ús del passat. Això planteja si la funció del i la historiador/a ha de ser legitimar o deslegitimar determinades postures socials i polítiques.

Hem d’aprofitar les noves xarxes de comunicació, però també hem de tenir en compte que tenen les seves limitacions i dèficits, entre altres una massa d’informació sense jerarquitzar el seu valor i sovint anecdòtica, quan no clarament esbiaixada. Però que arriba a una part important del conjunt de la societat. Per això, seria necessari crear la necessitat social d’entendre la història i el paper, la funció social, dels historiadors, en tant que especialistes però també per la seva condició de ciutadans. És necessària la participació dels historiadors en l’àmbit públic per contrarestar la manipulació de la història, però també per millorar la transmissió del coneixement. És necessari evitar la banalització de la història que s’està duent a terme en els mitjans de comunicació.

3. Consideracions finals i propostes

En resum, aquest seminari mostra que hem de sortir d’aquesta cruïlla i arribar a tots els àmbits socials amb els que es poden establir aliances.

També ha fet evident que ha d’existir un compromís per part dels historiadors amb el conjunt de la societat: no podem ser “neutrals”, sinó que hem de plantejar, mantenir els criteris de rigor i objectivitat, i la nostra batalla en termes culturals i ideològics al volant del coneixement i la divulgació del passat. Per això és important recuperar la militància, com estem fent amb aquest seminari.

En general, hem de tenir en compte que el format memorialístic de la societat ha canviat, i hem de fer esforços per entrar a aquests nous formats i en la mesura del possible influir socialment. Es proposen algunes iniciatives per fer-ho:
a) Crear un seminari de debat estable, amb certa periodicitat, per tal de debatre les qüestions tractades al seminari o bé d’altres
b) Dissenyar productes històrics i culturals per difondre en la Xarxa (a través de Webs o bé de blogs)
c) Intervenir en la mesura del possible en mitjans de comunicació que poden representar una certa alternativa als grans mitjans de comunicació
d) Valorar l’iniciativa d’un projecte de ràdio específicament d’història contemporània.