Debats de reflexió i acompanyament dins del marc del Xè Congrés de CCOO de Catalunya
L’educació. Política educativa i desenvolupament professional
El passat 8 de novembre es va realitzar el primer del debats culturals en el marc de la reflexió i la cerca de propostes de futur del congrés de les CCOO de Catalunya
Presentat el col•loqui per Montse Ros, secretaria general de la federació d’ensenyament i van intervenir diverses persones vinculades a la recerca i la pràctica eductiva, des de la universitat als ensenyament obligatoris.
Participants: Pilar Adell, Jaume Aguilar, Chus Bermúdez, Anna Comas, Raimon Goberna, Paco Imbernon, Carme Martínez, Ramón Plandiura, Marina Subirats i Gemma Tribó.
L’educació un dret amenaçat
L’educació universal conquerida com un dret, especialment des de l’arribada de la democràcia sembla, avui, amenaçada. S’obren pas concepcions molt conservadores limitant els drets educatius de la població i limitant l’educació a un itinerari amb objectius laborals.
L’escola universal i gratuïta, objectiu no assolit encara amb plenitud, pot patir un major retrocés, afectant especialment als contorns de l’educació, als serveis, a tots aquells àmbits on precisament es donen els major factors de desigualtat.
La confrontació pública privada en l’educació ha estat tan central que ha contaminat tot el debat sobre politiques educatives. Una confrontació que tampoc ens ha portat enlloc perquè continua sense resoldre’s. En aquest debat d’interessos, ideològic, també afloren aspectes amb una component corporativa.
L’arquitectura del debat ha estat la dialèctica o confrontació entre seleccionar o igualar. Entre el discurs de la llibertat individual per elegir i l’oferta pública per igualar, la equitat. El pacte educatiu, tan demanat, no ha estat possible: la privada mai ho ha volgut i els interessos corporatius tampoc han ajudat.
Tota aquesta controvèrsia ha desgastat al professorat, el professorat com subjecte de decisió s’ha anat diluint.
Per trencar aquest cercle es fa necessària la mobilització educativa. Tornar a fer present els temes estructurals del sistema.
Quin és el sentit de l’educació?
En una societat tan diferent com la que arriba, què ha de saber una persona? Què és allò bàsic que s’ha d’aprendre? Com assolir una incorporació adulta al món del treball però també a una ciutadania lliure i responsable?
S’han d’encetar nous o vells temes a partir de l’anàlisi de quins són els nous comportaments socials. Quins són els hàbits actuals de la població? S’ha de repensar amb creativitat i introduir el debat ideològic.
La nova formació, que serà al llarg de la vida, ha de crear itineraris formatius per les persones, per cada persona, adaptant als seus coneixements i experiències prèvies i als seus objectius i projectes professionals i personals. La formació és la millor eina per les persones per projectar-se socialment.
La utopia educativa, el projecte ideològic ha de tornar estar al centre
Hi ha força aspectes referits als nous camins de l’educació sobre el que es tenen prous evidències empíriques i recerca contrastada com per saber el que cal fer. Els temes de la formació inicial i permanent dels professional de l’educació, la relació que la investigació i la recerca han de tenir amb la promoció professional dels docents i altres professionals. També sabem la forta incidència que l’origen sociocultural de l’alumnat té sobre els resultats educatius, encara que podem demostrar amb dades que les darreres dècades al nostre país han fet de l’educació el principal instrument per la millora de les condicions socials i per l’ascens social dels fils i filles de les classes treballadores. La influència dels entorns en els resultats educatius també és una evidència.
Malauradament les politiques educatives es regeixen poc per aquestes evidències i recerques. La reivindicació del rigor es converteix en una certa prioritat.
S’haurien d’evitar els canvis legislatius que se succeeixen amb una gran frivolitat. És molt necessari un pacte d’estabilitat legislativa. Reivindicat des de fa molt anys, acaba per topar sempre amb incomprensions i reserves especialment de la dreta i els sectors més conservadors.
Els canvis reals són possibles amb mobilització educativa
Cal partir de l’acció micro, centre a centre, bari a barri, per ser eficaços. No es pot esperar una innovació transformadora des de l’acció de les institucions. Poden exigir que ajudin o no posin entrebancs però la innovació i la il•lusió per un projecte transformador és possible si es construeix democràticament, on tothom pugui participar en el seu disseny i la seva execució.
Als centres educatius avui s’incorporen acríticament totes les orientacions. Cal combatre la passivitat i la manca de crítica instal•lada en moltes instàncies i sectors de l’educació.
Els centres han de ser capaços de governar-se per si mateixos. És una de les maneres de trencar les rutines. El departament està tallant les ales a formes d’innovació en el govern dels centres formant directius amb un concepte determinat de direcció amb caràcter gerencial i poca pedagogia educativa.
Cal no esperar res de les administracions i si s’escau enfrontar-se. Aquesta ha de ser la veritable autonomia.
El govern dels centres educatius no es pot separar dels temes d’autonomia pedagògica, educativa de la gestió , l’economia , el personal. Configurar equips de treball sòlids és una necessitat per la millora eductiva dels centres. Cal establir formes d’exercir l’autonomia de manera compartida sense que ningú es desentengui de la seva responsabilitat.
L’educació comunitària
L’entorn disposa de recursos que l’escola ha de conèixer i ha de saber utilitzar. L’escola ha de ser oberta. Buscar les eines educatives que van més enllà del propi centre. Buscar estructures organitzatives territorials.
L’escola ha de ser un agent cultural al barri i així trencar la lògica del seu propi aïllament.
L’escola ha de ser un espai de creació. Aquesta capacitat per la creativitat pot ser engrescadora i té la virtualitat de la concreció de l’arrelament a la solució de necessitats.
Les famílies d’avui porten els seus fills a l’escola, l’esplai, i altres espais formatius; un mica desorientats, demanen orientació i assessorament i en canvi s’ha ha anat trencat durant els darrers anys un pacte de relació amb les famílies.
El context de la crisi ens espanta a tots. Hem d’aprendre a respondre noves preguntes, i des de l’escola aïlladament això no és pot fer.
S’ha de recuperar la connexió ciutadana. Cal construir xarxes de relació i de treball conjunt entre els actors educatius i culturals del territori, crear espais integrals de relació i aprenentatge. El futur passa per donar més cohesió als diferents actors.
L’escola hauria de ser més associativa, més cooperativa. Ha d’haver una certa burocràcia però no més de la imprescindible, l’escola associativa ha de ser possible.
Reforçar la idea de formar professorat amb capacitat de triar i acompanyar i no per ser transmissor de coneixements
La formació dels mestres continua sent un tema pendent.
En la societat de la informació i el coneixement es continua treballant a partir de disciplines passades de moda.
El gran repte de la nova formació dels educadores i educadores està en formar mestres innovadors conscient que són portadors d’un bagatge cultural força tradicional.
La confluència de les reivindicacions laborals i socials de l’educació i la definició d’un projecte engrescador, innovador i amb participació.
Cal disposar de temps per la formació, la reflexió i pel debat. S’han menystingut les hores de treball no lectiu dels professionals i són imprescindibles pel treball col•lectiu i per implementar un treball col•laboratiu.
S’ha de configurar una escola democràtica més enllà dels òrgans de govern formals, implicar a tota la comunitat en el treball i les decisions i establir complicitats per fer-ho entre tots.
Els recursos, sempre limitats, poden sortir amb més facilitat amb la implicació de molta gent.
Un objectiu central pel bon funcionament dels centres educatius ha de ser la comoditat de les persones que hi treballen. Un bon clima, un bon acolliment i una implicació en el projecte són una garantia de qualitat en el treball i satisfacció personal i laboral.