Article de Javier Pacheco a la revista Lluita obrera 242 (gener – març 2020)
Després d’una moció de censura i de dos processos electorals, a Espanya s’ha conformat un govern de coalició d’esquerres entre el PSOE i Unidas Podemos amb un acord programàtic d’esquerres i feminista.
Un govern que ha necessitat el suport de forces nacionalistes, independentistes i minoritàries al Congrés dels Diputats, i que apunta una legislatura molt complexa amb una imprescindible cultura de consens per portar a terme l’acord de govern.
A més de les dificultats que té una coalició de partits al Govern —primera experiència en la democràcia espanyola, amb les seves pròpies contradiccions i un suport molt plural de les forces polítiques al Congrés—, s’hi afegeixen una dreta i una ultradreta embogides, que preparen una oposició molt tosca i trencadora de la cultura democràtica.
La irrupció de VOX, amb cinquanta-dos diputats i diputades al Parlament, ha provocat una radicalització de les posicions de les forces conservadores, fet que ha portat el PP a posicions ultradretanes i a acords en comunitats autònomes que han trencat el cordó sanitari que, per contra, els populars europeus sí que practiquen a les forces d’ultradreta a la majoria de països. D’altra banda, C’s ha pagat les conseqüències de disputar l’espai ultraconservador amb un resultat electoral catastròfic que els ha dut al caire de la desaparició.
Aires de canvi
En aquest escenari, s’obre una finestra de llum per a les polítiques socials i també es fa un cert gir a les polítiques econòmiques dels governs populars.
La pujada de les pensions amb l’IPC, la pujada del 2 % dels sous dels treballadors i treballadores públics, i l’acord amb sindicats i patronals de l’SMI, que arriba als 950 €, han estat un tast de les possibilitats de canvi d’aquest Govern. La derogació de l’injust i cruel article 52.d de l’Estatut dels treballadors, que permetia acomiadar les persones que estaven en situació intermitent d’incapacitat temporal per malaltia, ha estat una resposta clara a una reivindicació sindical que ha mobilitzat milers de companys i companyes els darrers mesos.
El diàleg social és cabdal en aquesta legislatura per apuntalar les polítiques que reverteixin la reforma laboral, garanteixin el sistema públic de pensions i reforcin les polítiques de protecció social, educació, sanitat, igualtat de gènere i habitatge, entre d’altres. Un diàleg social que s’ha d’enfortir amb el compromís del Govern i els agents socials, així com amb les polítiques que recuperin els drets fonamentals i les llibertats. En aquest sentit, cal derogar la llei mordassa, l’article 315.3 i altres aspectes del Codi penal que atempten contra la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació, i que han comportat l’encausament de 300 companys i companyes els darrers anys, fins al punt que molts han estat jutjats i molts altres, condemnats. Aprofito per recordar l’alegria que ara fa ben poc hem tingut amb l’absolució de l’Araceli, la secretària general de CCOO a la Universitat de Girona, que, juntament amb un grup de nois i noies que es manifestaven davant Artur Mas per protestar per les seves retallades quan era a la presidència de la Generalitat, va ser imputada per les denúncies del Govern. Finalment, s’ha fet justícia.
Oportunitat per al diàleg
Recuperar l’agenda social és un repte per a aquest Govern, així com donar solucions mitjançant la taula de diàleg entre governs a Catalunya, un acord que ha de permetre recuperar la normalitat institucional de les administracions catalanes. L’acord de la taula ja ha possibilitat un acord de pressupostos a Catalunya en procés de tramitació i la convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades. Aquest és el camí per recuperar la política en majúscules, que ha d’enfortir l’autogovern i reforçar la convivència i la cohesió social.
El 2020 apunta una situació política molt diferent dels darrers anys. És una situació complexa, però esperançadora. Recuperar els equilibris al món del treball, revitalitzar els pilars fonamentals de l’estat de dret, enfortir les llibertats i reforçar el marc plurinacional del país necessitarà una acció de govern decidida, amplis consensos entre partits, però també la mobilització dels treballadors i treballadores organitzats per superar les moltes pressions que els poders econòmics i la dreta radicalitzada, sens dubte, exerciran durant tot el mandat polític.
És el moment dels treballadors i les treballadores!
Javier Pacheco
Feu clic per llegir l’article ‘Un govern de progrés per un programa d’esquerres i feminista’
