Pepe Rubianes, humorista, actor i director teatral, va morir diumenge, al seu domicili barceloní, als 61 d’anys d’edat.
Rubianes va debutar als escenaris l’any 1970 com a figurant en una representació d'”Un enemigo del pueblo”, en què, paradoxalment amb el que seria el seu futur com a actor, només deia una paraula: “estúpid!”.
Els seus primers èxits a l’escenari començaven amb Dagoll Dagom (No hablaré en clase, 1977, i Antaviana, 1978) i Els Joglars (Operació Ubú, 1981).
L’any 1981 decideix actuar en solitari als escenaris amb l’ajuda del seu amic, representant i productor, Toni Coll. Des d’aleshores, comença una època prolífica en què destaquen títols com Pay-pay (1983), Ño (1984), Sin palabras (1987), En resumidas cuentas (1988), ¡Por el amor de Dios! (1991), SSSCUM! (1992), Rubianes: 15 años (1995) i Rubianes, solamente (1997).
El seu pas per la televisió es va deixar veure a Makinavaja (1995), on donava vida al seu protagonista, i al 1999 va entrar al llibre dels rècords per ser el protagonista de l’Entrevista del mil•lenni, de nou hores de durada, amb el periodista Toni Soler.
Rubianes ha destacat pels seus monòlegs d’humor agressiu i compromès, però ha demostrat que també sap posar-se seriós: Lorca eran todos (2006) va ser un muntatge sobre els últims mesos de vida del poeta granadí, la representació del qual al Teatro Español de Madrid va ser vetada per l’alcalde Alberto Ruiz-Gallardón, arran d’unes declaracions que Rubianes havia fet a TV3 sobre l'”Espanya negra, cavernícola, reaccionària, casposa i feixista que ha trobat com a diversió agredir Catalunya”. Davant aquesta situació, CCOO de Madrid va acollir la representació d’aquesta obra en el seu auditori.
El compromís i la solidaritat de Rubianes anaven més enllà dels escenaris, motiu pel qual passava llargues temporades a l’Àfrica col•laborant en projectes socials. Fruit d’aquests viatges va sortir el seu muntatge La Sonrisa Etíope (2007): “Em va sorprendre molt que un poble com l’etíop, tan malament com s’ho han passat, somrigui d’aquesta manera”, deia Rubianes, captivat pel somriure de la seva població. La Sonrisa Etíope va haver d’aturar-se el darrer mes d’abril, a causa del càncer que li van diagnosticar.
Ahir a la tarda, diverses persones van apropar-se al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona, per despedir el genial monologuista. Tot i així, la cerimònia es va celebrar en la més estricta intimitat, d’acord amb els desitjos expressos de la família.
“Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa” (Me voy, Pepe Rubianes, 2006).