CCOO de Catalunya ha presentat aquest matí l’informe elaborat pel Centre d’Estudis i Recerca Sindicals de CCOO de Catalunya “Precaritzar allò precari. Treballadores de cures i neteja a domicili en plataformes digitals. Els casos de Clintu, MyPoppins i Cuideo“.
La presentació ha comptat amb les intervencions de la seva autora, Irene Galí Magallón, tècnica del CERES de CCOO; de Liliana Reyes, responsable de Noves Realitats del Treball, i de Fany Galeas, coordinadora de l’Àmbit de Treballadores de la Llar del sindicat.
En la regulació del món del treball i les relacions laborals conviuen dues forces de naturalesa oposada. D’una banda, el dret del treball que es caracteritza per una tendència expansionista que té per objectiu incloure el major nombre possible de treballadors i treballadores sota la seva cobertura. Per altra banda, trobem el fenomen de fugida del dret del treball, que no és altra cosa que la cerca, per part dels ocupadors, d’estratègies dirigides a excloure els treballadors i treballadores de la protecció del dret laboral o bé a minvar el seu nivell de protecció. Si bé aquestes dues tendències han conviscut històricament, la irrupció de l’anomenada gig economy o economia de plataforma ha comportat, en els darrers anys, un auge sense precedents de modalitats de treball atípiques, allunyades del contracte de treball estàndard, que situen fora de la cobertura del dret laboral un nombre creixent de treballadors i treballadores. La fugida del dret del treball és ara a velocitat d’algoritme.
La tendència a la individualització de les condicions laborals i les formes atípiques de treball ens han portat a problematitzar la relació laboral. Aquesta problematització es reflecteix en el gran augment de sentències dictades als tribunals de justícia de les comunitats autònomes i també als jutjats socials en relació al concepte d’alienitat que, com veurem, és cabdal per determinar la laboralitat d’una relació. Si a la dècada dels anys noranta del segle XX es dictaven entre cap i quatre sentències anuals a aquest respecte, a finals de la primera dècada del segle XXI ja arribàvem a les 200 i, en l’actualitat, estem vora les 500. Ens trobem, per tant, en un període convuls on nombrosos actors pugnen per redefinir l’àmbit de les relacions laborals.
En aquest escenari, mesures com la presumpció de laboralitat en la relació entre les plataformes digitals de repartiment i els seus repartidors, com preveu la coneguda com a llei rider, actuen com un escut davant de la lògica empresarial individualitzadora. D’acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, “la naturalesa dels contractes no es determina per la denominació que li atorguen les parts, sinó per la realitat de les funcions que en la seva virtut tinguin lloc.”
Per tant, és necessari avançar en la caracterització de les relacions entre plataformes de diversos sectors i les persones que treballen a través d’aquestes plataformes, determinant la laboralitat allà on de fet es produeix i independentment de la denominació formal que li adjudiquin les parts. L’objectiu final és estendre l’escut protector de la presumpció de laboralitat. És necessari també tenir present que les plataformes no són ens aïllats de la realitat on s’inserten. La casuística pròpia de cada sector s’entrellaça amb les dinàmiques pròpies del treball en plataforma, condicionant diferents vivències per a les seves treballadores. Les conseqüències de les dinàmiques característiques del treball en plataforma, com ara la inseguretat en els ingressos, una deficient protecció social i un elevat grau de control de la persona treballadora, poden ser especialment nocives en el cas de sectors que ja presenten un alt grau de precarietat de base. Aquest és el cas del treball de neteja i cures a domicili, en el qual se centra aquest estudi i que es caracteritza per una marcada i històrica feminització, una elevada presència de dones migrants, un escàs reconeixement social i econòmic del treball i una deficient protecció social.
