Green New Deal o Decreixement, un debat

Descartades per la seva tossuderia anticientífica les posicions negacionistes,  les persones preocupades per encarar l’emergència climàtica –que és la expressió global més punyent  del trencament de múltiples equilibris en la biosfera- debaten sobre les mesures i polítiques necessàries per mitigar l’efecte sobre els ecosistemes de l’activitat humana i com adaptar-nos als inevitables canvis climàtics i de disponibilitat de recursos.  

En aquest debat apareixen conceptes com Green New Deal (GND) i Decreixement, segurament els més coneguts de la família que formen transició ecosocial, transició justa, creixement sostenible, economia verda, economia circular, etc.   Podem dir que Green New Deal  i Decreixement són dues maneres diferents de respondre a la crisi ambiental  des d’un  punt en comú, el diagnòstic científic, tot i que tampoc aquest és uniforme pel que fa al grau de gravetat.   Encara que el debat entre els defensors de les dues estratègies acostuma a ser constructiu,  les diferències són substancials i  –com en tot debat- també hi i ha diferències de grau, no sols dos pols extrems.

Per començar, tot i compartir tothom l’evidència científica –que, recordem-ho, és un consens del  Grup Intergovernamental  d’Experts sobre Canvi Climàtic  (IPCC en anglès)-,  hi ha diferents opinions sobre fins a quin punt i en quin grau alguns danys a la biosfera ja són irreversibles i sobre quins seran els efectes  sobre l’activitat productiva i l’organització social. I d’aquesta previsió depèn el grau de radicalitat de les mesures a prendre.

L’altra diferència significativa ve de plantejar els canvis de model productiu associats a una  agenda de transformació social o no. En diferents graus, les propostes que pretenen fer sostenibles les actual maneres de producció i consum no plantegen canvis significatius en l’organització social. En l’altre extrem hi ha qui pensa que sols un canvi radical de l’organització social –abolir el capitalisme – permetrà afrontar la crisi que comporta la superació dels límits del planeta. També cal tenir present  que,  de la mateixa manera que en raó del diagnostic es fan propostes més o menys radicals,  també és cert que  la predisposició vers a unes o les  altres influeix en quin és l’escenari de danys que es planteja.

En un grau menor, però significatiu, els plantejaments de canvis més o menys radicals tenen a veure també en la menor o major preocupació per obtenir suport social, la necessitat de guanyar el debat social als negacionistes. Així, no és el mateix plantejar una solució que sigui força continuista o que xoqui frontalment amb els que ara són  hàbits –i segurament aspiracions- majoritàries.

La proposta de Green New Deal ha recuperat  darrerament popularitat tant perquè l’esquerra del partit demòcrata dels EUA i el partit laborista del Regne Unit n’han fet bandera com per la proposta de la nova comissió de la UE  d’European Green Deal.   GND és un document de la New Economics Fundation de  l’any 2008, amb pretensió de proposar la solució a la triple crisi: climàtica, econòmica i d’alt preus del petroli (que, recordem, és l’origen remot de la desacceleració, la crisi de les subprime i la crisi financera subsegüent). El nom és una referència evident al New Deal de Roosevelt,  que va ser l’eina  per superar la crisi dels anys 30 del segle passat als Estats Units.  És, doncs, una proposta keynesiana que comporta una forta inversió pública per a un canvi de la manera de produir cap a la sostenibilitat i que aspira a la generació d’ocupació en sectors  “verds” que han de compensar la pèrdua d’ocupació causada per la crisi i per l’abandonament de les activitats insostenibles. També implica la preocupació per la qualitat de l’ocupació i la garantia d’estat del benestar. Green New Deal es proposa en un moment en què ja estan establertes les causes antropocèntriques del canvi climàtic, quan es fa evident que calen mesures de mitigació de les emissions de CO2 i quan encara es pensa que, amb les polítiques adequades,  es pot evitar que l’augment de la temperatura mitjana global arribi a nivells crítics. L ‘Organització de les  Nacions Unides fa seva aquesta agenda amb campanyes per la dignitat del treball (OIT) i l’ocupació “verda”.  El GND està en línia amb l’agenda de sostenibilitat de l’ONU, des de l’Informe Bruntlant (1983). als Objectius del Mileni (2000) i l’Agenda 2030 (2015).

Green New Deal planteja una agenda que resoldria al mateix temps la crisi climàtica  i la social que es veu venir. Que canvia la perspectiva dels sacrificis que calen per lliurar un planeta en condicions de ser viscut a les generacions futures  a  una visió de que el canvi cap a la sostenibilitat és una oportunitat de millor ocupació i més drets per les generacions actuals (no el desenvolupa però assenyala l’altre gran jaciment d’ocupació: l’atenció a les persones).  És també una proposta que vol ser atractiva per a les persones que poden ser reticents pel risc que aquest canvi pot suposar pels seu mode de vida. La proposta incorpora elements d’allò que el sindicalisme internacional ha formulat com a “Transició Justa”. Als països rics es presenta com una via de “reindustrialització” en contraposició a la financiarització de l’economia i la pèrdua de llocs de treball en la indústria tradicional.  Barack Obama convoca el G20 a Pittsburgh, en el “cinturó de l’òxid” de EUA, amb aquesta visió. Green New Deal és també una resposta als costos de no prendre mesures davant l’escalfament global. L’estudi més conegut, l’Informe Stern (2006) preveia una pèrdua d’entre el 5 % i el 20 % del PIB mundial en cas d’inacció. La proposta de GND és d’abast mundial, no oblida polítiques d’igualtat de gènere i fa un plantejament fiscal “verd” però també progressiu. És doncs una actualització de la proposta socialdemòcrata a escala global i amb el valors de finals del segle XX per respondre a una crisi ambiental ja anunciada i que s’anava fent present.  Una dècada després segueix sent una proposta que ha inspirat algunes mesures però que no s’ha pogut implantar i que com a “etiqueta” corre el risc de ser integrada fins i tot en programes lliberals.

Els i les persones partidàries del decreixement tenen molt més present en el seu anàlisi els límits del planeta. A partir de la reflexió del Club de Roma, “Els límits del creixement” (1972),   nombrosos estudis ens han donat més coneixement, i així hem evolucionat d’assenyalar  la “superpoblació” i la finitud de les matèries primeres  com els grans riscos per la humanitat a entendre que és la nostra manera de produir i consumir el que està posant en risc el planeta.  Per els i les decreixentistes  alguns límits ja s’han superat (a escala local i global, segons) i  l’agregat de totes les propostes més sostenibles per mantenir l’actual model són, en cas d’universalitzar-se, insostenibles. Conseqüentment, l’única via per superar la crisi de la biosfera és abandonar el capitalisme ja que aquest funciona com un acaparador insaciable de recursos i de generador de desigualtat que acabarà posant en risc la vida.

No es tracta sols de la  crítica –ja molt àmplia- al PIB i el seu creixement com a indicador de benestar sinó de plantejar una forma de viure molt diferent de les que avui semblen ser les aspiracions i expectatives majoritàries.  En la proposta de formes alternatives d’organització social, la teoria del decreixement dona molta rellevància a les aportacions de l’ecofeminisme, dels pobles originaris i del moviment pacifista. 

El pas del temps fa més  evident la crisi ambiental –ja s’ha declarat l’emergència climàtica, encara que sigui amb caràcter sensibilitzador- i incorpora nous elements tècnics -com la digitalització,  millora de la tecnologia constructiva i de captació i gestió d’energia renovable   que poden ajudar i accelerar els canvi necessaris.  El pas del temps, però, també ens ensenya  que aquests avenços es poden usar  per empitjorar la  situació de les persones més vulnerables  i per postergar mesures que hauria calgut prendre fa anys.  Anem tard.   

En aquesta dècada tan poc aprofitada els debats entre les dues corrents han girat fonamentalment al voltant de si les propostes del GND són suficients per contenir la crisi ambiental. Doncs si no ho són,  l’alternativa més radical seria l’única viable. A tall d’exemple, quan es demostra que a determinats països s’ha produït un desacoblament entre el consum energètic i de matèries primeres i l’evolució del PIB –el que provaria l’efectivitat de les mesures de transformació-  es pot respondre que això no és així a nivell mundial i que les dades sols demostren que les activitats més intensives en recursos canvien de seu.  En un altre ordre,  cada pas en la millora dels equips de captació de fonts d’energia renovable o en els vehicles elèctrics es pot contraposar en la gran quantitat d’energia d’origen fòssil o matèries primeres que intervenen en la seva producció i qüestionar la possibilitat d’universalitzar el seu ús sense recórrer a la sobreexplotació de recursos limitats. 

Tot i això,  encara hem de dedicar molt de temps a explicar que la crisi ambiental és real i que els impactes negatius en afectaran més i més a prop  del que pensem. Per això, davant el negacionisme que té prou força per bloquejar mesures que ja fa temps que s’haurien d’haver pres,  qualsevol pas en la direcció correcta hauria de rebre el suport de tothom conscienciat de  l’abast del problema,  indiferentment del seu grau d’optimisme al respecte de la seva eficàcia final. El  debat entre les dues corrents aquí descrites respecta aquest mínim comú i aquesta és la millor notícia que pot donar aquest article.

Llorenç Serrano
Responsable del Centre d’Estudis i Recerca Sindicals (CERES) de CCOO de Catalunya