L’emergència climàtica i els combustibles fòssils

Cremar combustibles fòssils: heus aquí la qüestió

Escoltant les cròniques sobre la recent cimera de Madrid sobre el clima, hom troba a faltar informació sobre quines haurien de ser les accions a emprendre per combatre el canvi climàtic. Sembla que no interessa informar d’això, començant per la resposta a la pregunta senzilla de quina és la causa del canvi climàtic. La causa principal és ben clara: la crema de combustibles fòssils. A això es poden afegir les emissions de metà (de la ramaderia sobretot) i la desforestació massiva com a causes afegides. Però una informació tan senzilla no apareix, o ho fa de manera confusa.

Lluitar contra la desforestació intencionada i menjar menys carn serveix per reduir les causes afegides. Però per combatre la causa principal el remei és ben clar: deixar de cremar combustibles fòssils. Quan cremem llenya retornem a l’atmosfera un carboni que l’arbre havia capturat poc de temps abans en el curs de la fotosíntesi, de tal manera que el contingut de carboni de l’aire no es modifica (per això la llenya o la biomassa forestal en forma de pellets és una font d’energia renovable i neta, encara que emeti CO2). El carboni circula de l’aire a la planta i de la planta a l’aire. En canvi si cremem gas fòssil –aquest gas que s’anomena “natural” en una operació de marketing, perquè “natural” és un adjectiu amb connotacions positives— o si cremem derivats del petroli, enviem a l’atmosfera un carboni que n’havia estat retirat fa molts milions d’any. És per això que augmenta la composició de CO2 incrementant l’efecte hivernacle i l’escalfament de l’aire, causant del canvi climàtic.

Transició a les energies de fonts renovables

Per això combatre el canvi climàtic equival a transformar el sistema energètic en un sistema basat totalment en fonts renovables, és a dir, fer la transició energètica a les renovables. Aquestes són d’origen solar directe (fotovoltaica, solar tèrmica per escalfar aigua, termosolar elèctrica) o indirecte (biomassa, vent, onades, corrents d’aigua), o provenen de la calor subterrània (geotèrmia) o de la gravetat lunar (marees). Assumir la transició energètica com a necessària i urgent vol dir posar fi a molts hàbits adquirits per la població humana, però també, i sobretot, a un negoci gegantí que mou molts milions. Per fer-se una idea del volum d’aquest negoci només cal recordar les fases del procés: extracció de petroli i de gas, mineria del carbó, oleoductes i gasoductes, transport per mar i per terra, dipòsits, refineries, etc. Hi ha moltes inversions immobilitzades que cal amortitzar. I al sector energètic pròpiament dit cal afegir les indústries i els artefactes que usen les energies fòssils per funcionar (automòbil, calderes i tants altres), també amb moltes inversions per amortitzar. Per això sectors importants del gran capital es resisteixen al canvi, demostrant un cop més que l’afany capitalista de lucre passa per damunt de la salut, la vida i la supervivència mateixa de l’espècie humana. També s’hi resisteixen governs i altres actors socials que veuen en el perllongament de l’actual sistema una font de poder a la qual no volen renunciar. Tots aquests actors estan interessats a llançar la tinta de calamar que calgui per impedir que qualli la idea que cal abandonar, i de pressa, l’actual sistema energètic.

Dos models de transició: l’oligàrquic i el democràtic

Ara bé, el capital acostuma a jugar diverses cartes alhora. El gran capital, sobretot el del sector energètic, no ignora que amb les renovables també es poden fer molts diners, i es disposa a entrar en el negoci de les renovables sense renunciar a amortitzar les inversions en fòssils, intentant ocupar el màxim de terreny. I ho intenta fer conservant el model centralitzat avui vigent, en què unes poques grans companyies posseeixen grans centrals (de carbó, de gas o nuclears) que subministren energia a tota la població d’un país, relegada a la funció de simples clients. Hi ha dos models possibles de transició a les renovables, l’oligàrquic i el democràtic. El model oligàrquic tindria com a eix mantenir la relació venedor-client per conservar el control i el negoci de l’energia, amb grans parcs eòlics, grans hortes fotovoltaiques, solar termoelèctrica, etc., incloent-hi la gran hidroelèctrica, que també és renovable.

Ara bé, les tècniques contemporànies d’energia renovable permeten a cada persona, família o comunitat local dotar-se fàcilment de dispositius de captació que es poden instal·lar a les teulades de cases i altres edificis. Això és la base del model energètic democràtic. Limitant-nos a l’electricitat, així com una nuclear o una tèrmica necessita molt de capital, una instal·lació fotovoltaica que produeixi entre 2000 i 3000 quilowatts-hora l’any (que és més o menys el consum d’una família corrent avui al nostre país) cal només una inversió modesta, a l’abast d’una família amb ingressos mitjans i mitjans-baixos (de l’ordre de tres o quatre mil euros, que durant un mínim de 20 anys generaran electricitat amb cost zero de combustible). Quan als edificis habitats no hi ha espai suficient –en teulades, balcons, etc.—, l’usuari pot optar per ajuntar-se amb altres persones i invertir en una cooperativa o una altra iniciativa empresarial per instal·lar els captadors en una ubicació adequada, que pot estar a una distància considerable de la llar que usarà l’electricitat produïda. Amb aquest esquema funcionen països com Alemanya, on més de la meitat de la potència renovable està no en mans de grans companyies sinó en mans de particulars, sigui instal·lada als propis domicilis, sigui a través d’empreses cooperatives o d’accionariat popular. Aquest segon model, democràtic, retalla el negoci de les grans companyies posant-lo en mans de la ciutadania. Els ciutadans s’empoderen deixant de ser clients i passant a ser productors de l’electricitat i la calor que usen, o “prosumidors”, productors més consumidors. Aquest és un model descentralitzat i distribuït, que reparteix la iniciativa i el poder. No cal dir que aquesta doble possibilitat augura una lluita política per la prevalença d’una o altra, i cal estar preparats per lliurar aquesta lluita com una part de la lluita per la democràcia, per la distribució del poder.  

Per avançar per aquest camí cal que les classes treballadores i populars prenguin la iniciativa. Fer-ho individualment costa: la gent, lògicament, desconfia del que no coneix i no gosa emprendre en solitari una aventura així. Per desencallar l’actual immobilisme en aquest terreny cal oferir ajut a la ciutadania. I aquí han de jugar un paper impulsor les administracions més properes, especialment els ajuntaments, però també diputacions, consells comarcals, entitats metropolitanes, etc. Cal tirar endavant experiències-pilot que facin visible i tangible la possibilitat i els avantatges de la instal·lació fotovoltaica o minieòlica a la pròpia casa, taller o botiga, o de la inversió dels propis estalvis en iniciatives cooperatives o d’accionariat col·lectiu. Un altre camí més fàcil i immediat –prou conegut i practicat ja avui— és comprar l’electricitat a empreses que garanteixin l’origen renovable de l’energia usada, com la cooperativa “Som Energia”; això no hauria de frenar, però, l’extensió de la producció per a ús propi, coneguda com “autoconsum”, que pot ser individual o compartit amb veïns. Afortunadament l’actual govern en funcions ja ha eliminat les limitacions imposades pels governs del PP i han començat a regular l’autoconsum fent-lo més fàcil.

Un cicle inversor massiu que generarà teixit industrial i llocs de treball

El nou ambient que es respira entorn d’aquests temes –gràcies en gran part a la sobtada explosió mediàtica de la qüestió del clima— obre oportunitats inèdites que cal aprofitar. Espontàniament apareixen petites empreses locals, algunes d’elles cooperatives, que ofereixen serveis d’instal·lació de renovables als particulars i petits empresaris. És un símptoma d’un fet important: la transició energètica generarà un impuls industrial de grans dimensions, creant teixit industrial i llocs de treball (uns quants centenars de milers a Espanya). Aquesta renovació industrial està garantida: si hem d’arribar al 2050, com marquen les directives europees, amb un sistema totalment renovable, això vol dir que a Catalunya tenim 7,5 milions (i a Espanya 47 milions) de persones obligades a viure de les renovables i a pagar-ne la factura –una factura que serà més barata que la estem pagant avui amb fòssils i nuclear i que substituirà la que ara estem pagant a l’oligopoli de l’electricitat i el gas. La indústria requerirà reconversions, tècniques i laborals, i això aconsella que els sindicats i les forces politiques favorables als interessos dels treballadors es prenguin seriosament aquestes reconversions per garantir que el conjunt de la classe treballadora en surti beneficiada.

Les reivindicacions ecologistes han topat quasi sempre amb la resistència no sols dels empresaris, sinó també dels treballadors quan han vist amenaçats els seus llocs de treball per reglamentacions ambientals més exigents o pel tancament d’empreses contaminants (com mines o indústria química). Fins ara ha semblat que ecologia i economia eren incompatibles. Per primera vegada a la història unes inversions industrials massives tindran una significació ecològicament positiva, fent compatibles l’interès immediat de la classe obrera i els seus sindicats per llocs de treball, amb un procés industrial favorable als interessos ambientals de tota la col·lectivitat. Cal saludar-ho i aprofitar-ho per consolidar una aliança històrica d’ecologisme i obrerisme que mira cap a una autèntica mutació civilitzatòria.

No tot depèn dels governs: tothom ens hi hem d’implicar

Com es desprèn de les consideracions anteriors, no sols els governs i els responsables econòmics estan cridats a combatre l’emergència climàtica: tota la ciutadania hi està cridada. Cadascú de nosaltres pot decidir instal·lar renovables al seu domicili, invertir part dels seus estalvis en cooperatives energètiques, participar en l’impuls general difonent el missatge o organitzant iniciatives pràctiques, etc. Amb la transició energètica s’obren oportunitats inèdites per a la nostra acció sindical i política. Només si molts de nosaltres esdevenim “activistes de les energies verdes” la transició assolirà un caràcter democràtic, reforçant la lluita general contra el capitalisme i construint una ciutadania més activa i participativa. Aquest és el missatge que no s’ha donat, lamentablement, a través dels mitjans de comunicació ni en les conclusions de la COP25.

Una mutació civilitzatòria

I una última consideració. Els experts diuen que si es vol obtenir amb un sistema 100% renovable tota l’energia que els éssers humans avui usem –i malbaratem—, no hi hauria al món prou metalls i altres materials per construir la infraestructura necessària. Si acceptem aquesta premissa –i el principi de precaució ens aconsella acceptar-la—, se’ns dibuixa un futur que haurà de funcionar amb menys energia. Això requerirà estalvi i eficiència; i probablement organitzar el sistema econòmic del futur amb estils més austers de vida, prescindint de béns innecessaris que ja no es podran produir fàcilment per falta d’energia. No és gens ociós anar pensant des d’ara mateix que caldrà viure amb menys recursos. Qui vingui darrere nostre farà bé assumint que el consumisme i el malbaratament de recursos no són desitjables ni ho han estat mai, i que han provocat una degradació ecològica que haurà posat el benestar i, fins i tot, la supervivència de la humanitat en perill. Una vida més frugal pot ser no sols acceptable sinó fins i tot una font de felicitat o satisfacció humana superior, a condició de satisfer les necessitats bàsiques de tothom: el capitalisme haurà de cedir el lloc a un règim d’igualtat social.

Joaquim Sempere
Doctor en filosofia, llicenciat en sociologia i membre del Col·lectiu CMES