Sobre l’agenda verda en el món del treball

Massa petit, massa tard. Així, com en tantes altres cimeres del clima, podríem resumir les conclusions del que ha estat la COP25 celebrada a Madrid.

El més rellevant és que avui les evidències científiques acrediten que l’escenari s’apropa a un marc de col·lapse. Fa anys que en parlem. Massa. Però les dades acrediten que estem en els darrers anys en què encara es pot evitar el desastre. No avorriré amb dades al lector. Com a mostra el darrer Informe United in Science que acredita que ja s’ha incrementat la temperatura en 1’1 graus celsius respecte als nivells preindustrials i que la concentració global de CO2 al 2018 va ser de 407’8 parts per milió (ppm), 2,2 ppm més que al 2017. La última vegada que l’atmosfera de la Terra contenia 400 parts per milió de CO2 va ser fa entre 3 i 5 milions d’anys, quan la temperatura era entre 2 i 3 graus superior, i el planeta vivia en condicions que prefereixo no descriure per no paralitzar. A l'habitació ja ha entrat el foc, els informes climàtics apunten que 2019 haurà estat un any rècord de temperatures, i els resultat "magres" evidencien la desconnexió que hi ha entre la majoria dels governs del món i la ciència. És cert, la COP25 no estava dissenyada com una cimera decisiva. Però el temps s'esgota i això exigia uns compromisos que no s'han assolit.

És en aquest context on voldria situar l’article. Què fer? Quins discurs utilitzar? Com traslladar la responsabilitat moral a proposta política? Quina agenda desenvolupar?

Sobre el discurs…Des d’una perspectiva estrictament científica, les dades són aterridores i, per tant, paralitzants. L’escenari de catàstrofe és una narrativa real, però que ens pot portar a la inacció. Què fer en cas d’incendi? és el títol d’un fantàstic llibre d’Héctor Tejero i Emilio Santiago que dóna suport a el programa d’intervenció pública i mobilització social del Green New Deal en un al·legat per la transició ecològica transversal. Cal buscar un punt mitjà entre no fer res, confiar en solucions tecnològiques que solucionin el problema o entrar en pànic davant l’escenari catastròfic. Tejero i Santiago ens recorden que cal mantenir la calma i dibuixar una sortida d’emergència. Un dels seus capítols es titula “Deixem el catastrofisme per a temps millors”, amb una crida clara a l’acció i a la proposta. Per això, proposen no negar la possibilitat de catàstrofe real, però sense caure en la idea que no hi ha res a fer. I la proposta no és individual. És ajuntar-se amb uns altres per a fer coses amb uns altres. La sortida és, per tant, col·lectiva; és a dir, política. I això ha de traduir-se en l’assumpció que la transició ecològica ha de travessar tota la nostra estructura social, des dels imaginaris fins a la legislació passant per tots i cadascun dels pressupostos de les diferents administracions.

Del repte moral al compromís polític… És cert que el  repte ambiental s’assumeix com el principal desafiament de la humanitat; no obstant això, no acaba per connectar-se amb una decisió o una opció política entre gran part de la ciutadania. Així, ens pot preocupar molt la pujada de les temperatures o habitar en una zona que acabarà tenint el clima de Marràqueix en un futur no gaire llunyà, però al final hi ha un sentiment d’impotència que fa que les nostres decisions personals i fins i tot polítiques ens semblin insignificants i intranscendents davant la magnitud de tal desafiament.

Per què responsabilitzar-se d’això si en l’altra punta del planeta no es comprometen? De què serveix que prenguem mesures si a l’Àsia es posen a consumir amb patrons homologables als europeus? Amb preguntes tan senzilles, i fins i tot havent-hi un reconeixement cognitiu (i m’atreviria a  dir sensorial) sobre la magnitud del problema, la impotència davant l’escenari del canvi climàtic porta a la inacció, a la falta de compromís o a la falta de priorització en l’agenda de canvi de gran part de la ciutadania i, per tant, de gran part dels governs.

Un altre element clau és trobar el punt d’equilibri en el plantejament del conflicte ambiental en el qual ens endinsem. El principal repte en aquest context està en com aconseguir que l’ecologia i el canvi climàtic es converteixin en el vector principal a l’hora d’optar, votar o decidir políticament.

Això significa viure diferent, i això té una estreta connexió amb l’aspiració i la consecució de societats més igualitàries. L’agenda de transformació ha de ser necessàriament ecologista, una economia que faci balanç del consumit per la nostra economia i allò que aportem i retornem al planeta. Es tracta, doncs, d’incorporar un balanç entre el sistema natural i els subsistemes social i econòmic, interconnectant creixement econòmic i els límits biològics i físics dels ecosistemes. I és en aquest context on crec que és clau situar l’ecologia com a un escenari d’oportunitat, per viure millor, per tenir ciutats menys contaminants, per generar més ocupació, per repartir la riquesa. Si la majoria de la població global viu en ciutats, i aquestes consumeixen més del 70% de l’energia del planeta, no és hora que en aquestes realitats comencem a pensar en com produir allò que necessitem per a estar vius?

L’agenda de transformació, no només de relat… És en aquest context on l’agenda ecològica ha de ser concreta. No ens val només amb el relat. Aquesta agenda es tradueix en primer lloc en una agenda urbana que encari els reptes del planeta començant per la ciutat. Ciutats que han estat embornals ambientals, desconnectades de la biosfera, hi han de tornar a connectar. I ho poden fer a partir de la defensa del dret a respirar un aire net. Tenim competències sobre urbanisme i transport. No és senzill, però és possible. Però està clar que, per transformar, ens cal una estratègia “regional”. Així, Barcelona no pot tenir estratègia si aquesta no és metropolitana. Encarant el repte energètic començant per l’assignatura de la mobilitat, responsable del 62% del nostre consum energètic.

L’altre vector de l’agenda és, al meu entendre, l’energètic. I ho és no només perquè ens permet encarar el repte del canvi climàtic, sinó perquè ens permet repensar el model productiu. L’energia ha estat, al llarg de la història, un factor de control i de poder. De fet, totes les revolucions industrials han estat possibles no només per l’explotació de l’home (i la dona) per l’home, sinó perquè hem utilitzat en pocs anys l’energia que el planeta havia generat durant milers d’anys. Però avui, l’energia no té perquè estar en poques mans ni centralitzada. És possible l’energia distribuïda, en moltes i diverses mans. I a més, transitant cap a un nou model energètic, podem no només millorar la balança comercial (som a un dels indrets amb major dependència energètica del planeta) sinó repartir riquesa, crear teixit productiu i industrial, amb estalvi, eficiència, generació renovable i gestió de la demanda. I fer els deures en aquesta matèria et permet respondre millor als reptes del planeta, independentment que els teus veïns facin els “deures” climàtics.

L’agenda del treball també és verda. Avui, la nova etapa del capitalisme es troba en un escenari de gran acumulació de capital, on la transformació es produeix més en el terreny de la financiarització, i on els valors són intangibles. Així, es produeix un marc no només d’atomització del marc de relacions laborals, sinó d’una certa desmaterialització de l’economia, sense que aquesta característica la faci menys “energívora”. El món del treball té per tant en la transició energètica una oportunitat no només per la creació d’ocupació, sinó per una certa reapropiació de l’economia, per generar ocupació, generant riquesa i creant mecanismes per a redistribuir-la. Quan des dels sectors més rancis i nihilistes del capitalisme és posa només l’accent en la reducció dels costos laborals, el món del treball té en la transició energètica una oportunitat no només per generar ocupació sinó per millorar la competititvitat de les nostres empreses i el funcionament global de la nostra economia.

Ecologisme, d’adjectiu a substantiu. El segle que ens ve serà el segle del canvi climàtic, dels límits físics als model de creixement, on el conflicte entre el capital i la biosfera estarà al centre de tots els conflictes. L’esquerra no pot fer de l’ecologisme un element que adjectiva la seva acció. L’ecologisme ha de ser un fet substantiu sobre el qual es fonamenti la proposta de transformació.

Joan Herrera