Transició Justa: treball digne en un planeta sostenible

Al Consell de redacció vam decidir dedicar el contingut del dossier monogràfic d’aquest número 6 del Butlletí de Treball, Economia i Societat (BTES) a l’emergència climàtica que viu el planeta. Volem analitzar els canvis inexcusables que s’han de produir en les formes de produir, distribuir i viure, tant per evitar la situació de col·lapse com per mitigar-ne els efectes que ja s’estan vivint.

En aquest procés de canvi el sindicalisme fa bandera de la transició justa com a identificador del compromís amb el canvi i la bel·ligerància amb els drets i la igualtat perquè volem abordar la crisi climàtica de manera activa i a l’ofensiva, amb propostes, i mobilitzats, confrontant tant la inacció com la imposició de mesures injustes. S’albiren canvis importants en el funcionament i organització de les societats, que repercutiran en les relacions socials i laborals. El sindicalisme, i CC.OO. en ell,  hem de ser subjecte actiu, propositiu i bel·ligerant quan calgui, per influir en que l’orientació dels canvis a implementar garanteixi la justícia social i avanci en igualtat.

Aquest BTES 6 arriba poques setmanes després del frustrant tancament del COP25. La seva celebració a Madrid, en comptes de a Xile on estava previst, ha augmentat l’atenció mediàtica, la qual cosa ha contribuït a una major sensibilització ciutadana sobre el canvi climàtic i la urgència d’actuar. Benvinguda sigui. Però també ha permès fer-nos més conscients que la cimera no ha assolit els acords necessaris per alinear globalment les polítiques nacionals a la real dimensió del repte a què ens enfrontem.

El dossier monogràfic d’aquest BTES, dedicat a l’emergència climàtica i la transició justa, vol ser una eina més per ajudar a construir amb major solidesa i significació propostes de canvi i d’intervenció sindical,  en l’empresa i davant dels governs, que empenyin amb urgència, decisió i acció, respostes efectives al repte climàtic i fer-ho amb respecte als drets laborals i socials.

Avui poques veus neguen l’emergència climàtica i el perill que representa pel futur de l’espècie humana i el propi planeta. Hi ha un ampli consens en que cal modificar les pautes en les formes de produir, distribuir i viure per evitar el col·lapse que comportarà en termes climàtics, de sostenibilitat de l’espècie i del planeta, mantenir el ritme actual de producció de gasos d’efecte hivernacle (EFH). Hi ha, però, sectors, amb prou força i poder, que en qüestionen la urgència i volen condicionar en interès propi les accions i respostes.

Des del sindicalisme no qüestionem la necessitat i urgència de canviar, però volem evitar que ningú quedi enrere i pretenem que els i les treballadores disposin de garanties i condicions per al treball i la vida. Per fer front i contrarestar aquells sectors que neguen la situació d’emergència i/o volen utilitzar-la per millorar la seva situació de poder, haurem de disputar amb dades i evidències la raó dels canvis. Però també hem d’evitar que el fre als canvis el protagonitzi qui es trobi sense empara dels seus drets i condicions de treball i de vida. Per això haurem d’exigir que les accions pel canvi s’implementin amb mesures que garanteixin que ningú quedi despenjat.

Les respostes per fer front a l’emergència climàtica, tot i que són d’aplicació local, requereixen una acció coordinada a nivell planetari. Canviar les formes de produir i distribuir béns i serveis afecta als patrons i pautes culturals i impacta, de manera directe, en la forma de treballar i viure. El major o menor grau d’afectació negativa sobre les persones i sectors socials, dels impactes socials i laborals, estaran condicionats per com s’afronti el repte, de qui dirigeixi els canvis, dels objectius i interessos que es prioritzin.

Els reptes actuals –climàtic, tecnològic, demogràfic, d’igualtat- estan produint ja canvis socials i polítics. Tiben cada cop més les costures socials i les democràcies formals. En un context d’economia global i financiaritzada i d’emergència climàtica es necessiten respostes globals i coordinades i, aquestes, si volen ser efectives, qüestionen certeses i generen inseguretats. I estem veient com les ideologies avui dominants, sigui el neoliberalisme o sigui el replegament nacional, suposen un fre a una acció política que ha de ser global i comptar amb el control i la intervenció pública.

La resposta autàrquica, els cants a la sobirania nacional o els replegaments identitaris, no són útils. Avui urgeix avançar en la construcció de mecanismes de govern supranacional, amb cessió de competències i controls dels estats nació, per garantir l’eficàcia d’unes polítiques que han de garantir en darrera instància la supervivència de l’espècie i el planeta. El repte és planetari però les accions han de ser locals en el marc d’estratègies globals i adequades als mateixos indicadors. Les fronteres que enquadren els actuals estats no són impermeables als efectes dels seus actes. No és possible seguir jugant a l’avantatge competitiva –en sobreexplotació de recursos naturals, humans o  tècnics-  entre països sense valorar-ne els efectes ambientals a nivell planetari, sense accelerar el risc en què ens trobem.

L’acció política s’haurà de confrontar amb una realitat social on l’individualisme i la competitivitat són el paradigma imperant, que ho ha corromput tot, i caldrà reivindicar el paper i funció dels poders públics per interferir en la lògica depredadora de la maximització del benefici privat. El pensament neoliberal dominant, el de l‘estat mínim i el déu mercat, no és funcional als reptes que hem d’abordar, i és possiblement un dels responsables que no s’hagin atès cap de les alertes que van començar a sonar amb l’informe del Club de Roma de l’any 1972 sobre els límits al creixement i el repte ecològic. Cal reforçar les polítiques públiques i la coordinació de les accions polítiques de cadascun dels nivells d’administració que correspongui.

Sabem que la causa principal de l’emergència climàtica és l’efecte hivernacle provocat per l’acumulació de gasos produïts per l’activitat humana, que augmenta la temperatura mitjana del planeta i afecta, tant al clima de la Terra com, conseqüentment, a la vida de les espècies que hi habitem. Atès que més del 60% de l’emissió de gasos EFH són de diòxid de carboni i provenen de la utilització de combustibles fòssils, és evident que cal actuar per limitar aquesta realitat avançant cap a un model energètic més eficient i menys contaminant. La transició energètica al sector industrial haurà d’anar aparellada amb les polítiques que es realitzin als sectors agrícola, ramader i forestal, atès que les seves activitats també contribueixen de manera significativa a l’emissió (fertilitzants i ramaderia) i captura i reducció (boscos).

El canvi de model energètic urgeix. A Catalunya, on portem deu anys paralitzats quan a energies renovables, estem per sota de les mitjanes espanyoles i europees en potència instal·lada i consum d’energia renovable i, en dades del 2018, som enormement dependents de fonts renovables i importades (80%). Però el canvi de model no és només substituir fonts d’energia a favor de les renovables, és també apostar per l’eficiència energètica i, per tant, introduir canvis en la mobilitat, en els processos productius, en la construcció, en l’urbanisme i funcionament de les ciutats, en la producció agroalimentària, etc.

El repte que tenim davant pot ser una oportunitat per un canvi en el model econòmic i fer avançar la justícia social. En la transició energètica es pot crear més ocupació que la que es destrueix. És cert que determinats territoris i sectors es poden veure fortament afectats. Però els efectes es poden revertir amb espais de negociació que anticipin els efectes, construeixin alternatives i disposin de polítiques fortes i coherents d’acompanyament. De ben segur, sectors com el carbó, les nuclears o l’automoció es veuran afectats pel canvi. Però al mateix temps apareixen noves necessitats i possibilitats relacionades amb el nou model energètic, canvis en les ciutats, de la mobilitat a l’eficiència energètica, noves necessitats formatives i recerca tecnològica, noves pautes de consum i la satisfacció de necessitats socials avui no cobertes.

Tenim una oportunitat davant per incidir en la transició vers un nou model econòmic, no només energètic, que posi al centre de l’economia la vida de les persones i la cohesió de les societats. L’emergència climàtica i la potencialitat tecnològica obren noves possibilitats d’apropar els processos de producció i distribució a les necessitats de les persones, d’introduir elements que facin avançar la democràcia econòmica, a les empreses, amb major participació de treballadores i treballadors, i a les societats, millorant els mecanismes d’igualtat en la distribució de la riquesa creada.  

Que en aquesta transició ningú quedi despenjat i que el nou treball que es creï sigui digne i de qualitat, depèn en bona part de com ens situem davant dels canvis. El sindicalisme s’ha de reivindicar com a subjecte actiu front a l’emergència climàtica, fer bandera de l’exigència d’una transició justa i reclamar espais de diàleg social amb els governs i negociació a les empreses per anticipar-ne els efectes. El canvi tecnològic té enormes potencialitats per abordar l’emergència climàtica i l’agenda sindical ja incorpora la intervenció per garantir que aquest procés de digitalització de l’economia, input també de la transició ecològica, no erosioni la qualitat i els drets del treball.

El tancament de l’edició d’aquest BTES 6 coincideix amb la constitució del nou Govern de l’estat. Un Govern que està generant importants expectatives. Esperances que semblen proporcionals als problemes socials i laborals existents i a la magnitud dels reptes que s’han d’afrontar els propers temps. L’acord de govern presentat per les forces coaligades dibuixa un programa ambiciós i aborda moltes de les qüestions reclamades pel sindicalisme de classe. És significatiu que les primeres mesures que s’enumeren tenen relació amb la derogació dels aspectes més lesius de la reforma laboral i el compromís de recuperar el diàleg social per a un nou estatut del treball, la recuperació de drets socials, la recuperació del diàleg social en el  Pacte de Toledo per garantir la revalorització automàtica de les pensions i la seva sostenibilitat. Pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic, hi ha importants compromisos que recullen també algunes de les qüestions que analitzem en el dossier central d’aquest BTES. I és també remarcable el fet que s’hagi concedit especial importància als reptes mediambientals en la nova estructura del govern de l’Estat, amb la creació de la  vicepresidència de govern de transició ecològica i repte demogràfic.

Més enllà de la valoració general feta pel sindicat del programa d’acció del nou Govern (de la seva necessitat, importància i insuficiències) s’obre un període on la proposta i la intervenció sindical es configuren com a eines necessàries per forçar-ne un desenvolupament coherent amb les esperances generades i, en especial, amb la reconstrucció del marc de drets laborals i socials, la justícia fiscal i l’avenç de la igualtat, la regeneració política i el diàleg i la resposta al repte tecnològic i a l’emergència climàtica. El sindicat ha d’actuar com a subjecte polític actiu, articulant la participació social dels treballadors i treballadores en els processos de negociació i diàleg social, i la mobilització si s’escau, per empènyer l’esperança de canvis fent que es tradueixin en mesures i acció de govern.

Joan Carles Gallego i Herrera
Director del Butlletí Treball, Economia i Societat de CCOO de Catalunya