Aportacions de l’ecofeminisme davant la crisi ecològica

Crisi climàtica i la inevitable transició

Actualment, hi ha un ampli consens sobre els greus efectes que l’activitat humana està produint sobre els ecosistemes naturals, com a conseqüència del model capitalista vigent. Aquest model, que es basa en un consum intensiu de recursos naturals, intenta mantenir el miratge d’un sistema econòmic basat en el creixement il·limitat. 

Tanmateix, l’opinió pública ja parla obertament d’allò que part de la comunitat científica denúncia des de fa dècades: que ens trobem davant d’una greu crisi climàtica i ecològica global, que posa en evidència que el planeta té uns límits i que negar-los ens pot portar a un col·lapse com a civilització.

Les propostes que s’estan posant sobre la taula per donar resposta a aquest problema són molt diverses i van des de visions més o menys continuistes del model vigent, però posant-hi certs límits (creixement sostenible, capitalisme verd o amb rostre humà, Green New Deal) fins a posicionaments més ambiciosos i que volen anar a l’arrel del problema (decreixement, perspectiva de la subsistència).

En tot cas, la majoria d’aquests plantejaments coincideixen en assenyalar la inevitabilitat de fer una transició cap a un nou model de societat que posi la sostenibilitat en el centre.

Els orígens de l’ecofeminisme

Les dècades dels anys seixanta i setanta del segle XX van veure l’auge de la literatura ambientalista, que denunciava l’impacte de l’activitat humana i la utilització de productes químics en la contaminació del medi ambient.

La publicació del llibre Primavera silenciosa (1962), de la biòloga nord-americana Rachel Carson, va exposar alguns dels efectes de l’ús indiscriminat de pesticides i com afectaven les persones i els ecosistemes. També assenyalava que les dones eren especialment vulnerables a la contaminació del medi ambient i a les catàstrofes naturals.

L’any 1972 també va aparèixer publicat l’informe Els límits del creixement, un encàrrec del Club de Roma, que va mostrar a l’opinió pública com l’acció humana estava tenint conseqüències preocupants per a les següents generacions.

És en aquest context que l’any 1974, la teòrica francesa Françoise d’Eaubonne va utilitzar per primer cop el terme ecofeminisme en el seu llibre “El feminisme o la mort”.

L’ecofeminisme, en els seus orígens, es van nodrir de l’experiència de moltes dones militants tant en els diferents corrents del moviment feminista com en els moviments ecologista, antinuclear i pacifista. Amb el pas del temps, també s’hi van afegir les aportacions de les lluites anticolonialistes i de les defensores de les comunitats i dels territoris afectats per les actuacions de les empreses multinacionals. 

Tot i les diferents visions i aproximacions d’aquests moviments a l’ecofeminisme, tots ells coincideixen en assenyalar un paral·lelisme entre el sistema patriarcal i el sistema capitalista.

L’ecofeminisme com a corrent de pensament i com a instrument per a l’acció

L’ecofeminisme estableix un diàleg entre l’ecologisme i el feminisme, ja que identifica molts punts de contacte i d’intersecció entre ells.

Com qualsevol corrent teòric i moviment de transformació social que estigui viu, l’ecofeminisme es mou, avança, canvia d’orientació, es repensa. Els diversos corrents ecofeministes, tot i coincidir en que existeix una connexió entre l’explotació que pateixen  les dones en el model patriarcal i l’explotació dels ecosistemes en el sistema capitalista, han posat l’accent en elements diferents per donar una resposta als conflictes i les desigualtats que originen aquests models.

Algunes de les aportacions de l’ecofeminisme al debat sobre les crisis del sistema són:
- Proporciona un marc conceptual diferent i divers per analitzar l’opressió, la lògica de la dominació i les relacions de poder.
- Trenca amb la dicotomia jeràrquica “natura versus cultura”, tot ampliant el focus d’anàlisi i universalitzant-lo.
-Incorpora una visió no-occidental, promovent el paper de les dones del sud global.
-Incorpora l’anàlisi interseccional, que considera que els sistemes de dominació no són univariables sinó tot el contrari, ja que n’influeixen factors com el sexe, la classe social, la procedència, la cultura, etc.
-Aporta una perspectiva plural, que incorpora les diferències i el context històric i polític.
- Posa l’ètica de les cures en el centre, reivindicant el seu paper insubstituïble per a la sostenibilitat de la vida.
- Posa en valor el paper actiu de les dones en la defensa del medi ambient al llarg de la història i arreu del món.
- Proporciona una anàlisi crítica sobre l’optimisme tecnològic, potenciant el principi de precaució a l’hora de valorar l’impacte social i ambiental de cada nou avenç.
- Qüestiona el model de desenvolupament imperant i denuncia els seus efectes en les comunitats i els ecosistemes.
- Reivindica l’empatia, que permet veure i reconèixer l’altre: el no-masculí, el no-occidental, el no-humà.
- Reconeix la contribució dels moviments de resistència i emancipatoris en la defensa del territori davant l’espoli dels seus recursos naturals i culturals.

En definitiva, l’ecofeminisme aporta solucions alternatives no patriarcals a la crisi ecològica i a les desigualtats socials que produeix el model imperant. I ho fa des de la inclusió i el respecte a les contribucions de moviments socials que lluiten per la subsistència de les comunitats i els ecosistemes.

Laura Diéguez
Secretaria de Política Sectorial i Sostenibilitat de CCOO de Catalunya

Referències bibliogràfiques:
-AGRA, María Xosé (comp.) (1997). Ecología y feminismo. Ed. Comares. Col·lecció Ecorama, núm. 10.

-PULEO, Alicia H. (2010). Ecofeminismo para otro mundo posible. Ed. Cátedra. Blog de l’autora: https://aliciapuleo.blogspot.com/