El paper essencial de la fiscalitat en la transició cap al canvi de model productiu

En la darrera dècada, l’evolució cap a una societat i un model productiu més sostenible econòmica, social i ambientalment ha estat una reivindicació constant del sindicalisme i en especial de les CCOO. Una reivindicació que, en un escenari global d’emergència climàtica i revolució tecnològica, requereix d’una transició justa que posi a les persones al centre - sense deixar a ningú enrere - i faci el nostre model productiu més robust i sostenible, amb un pes important de la indústria, que aprofiti els avenços en la ciència per a produir de manera més neta i eficient, generi treball estable de qualitat i amb bones condicions en l’àmbit salarial o de seguretat i salut laboral. Aquestes transicions requereixen inversions des de l’àmbit públic, que fan que la lluita pel canvi de model productiu vagi de la mà d’una altra reivindicació històrica del nostre sindicat i de l’esquerra social i política: la lluita per una fiscalitat que sigui verda, justa i suficient.

Catalunya ha estat històricament una economia amb un pes important de la indústria, i així volem que continuï essent. De fet, a l’any 2007 el nostre sindicat conjuntament amb la UGT, les patronals, les universitats públiques  i els col·legis professionals vàrem crear de manera consensuada el Pacte+Indústria. Un pacte que proposava la política industrial com a eina per a sortir de la crisi econòmica i que va ser la base de treball sobre la qual es va teixir el document del Pacte Nacional per la Indústria (“PNI”) signat a l’estiu de 2017. El document del PNI tenia com a objectiu situar les necessitats de la indústria de Catalunya per posar-la al capdavant de les transformacions energètiques i digitals que fessin possible el canvi de model productiu als sectors i subsectors, quantificant econòmicament les inversions que s’havien de fer des de l’àmbit públic en innovació, competitivitat, formació, sostenibilitat i energia o digitalització, inversions que necessiten una fiscalitat que permeti finançar de manera suficient un model econòmic que garanteixi el nostre futur.

El canvi de model productiu requereix d’una inversió important en la digitalització de la nostra economia, i un dels efectes d’aquest fenomen social que és la digitalització és la possible substitució de llocs de treball i la generació d’altres que fins al moment no existien, i que necessiten una major formació i qualificació per al seu desenvolupament. Per tant, absorbir les persones que puguin ser substituïdes en aquesta transformació és un dels principals reptes que es presenta en un escenari de digitalització de l’economia i d’intensificació de la presència de tecnologia a la feina, i que necessita d’un sistema d’educació públic o un sistema protecció social que tingui finançament suficient per formar a les persones en noves competències, adaptant-les a les necessitats dels canvis que es produeixin, que formi en noves competències en les etapes inicials de l’educació, amb un bon sistema de formació professional i superior que apropi a les dones als estudis de caràcter tecnològic sovint altament masculinitzats, que garanteixi la formació al llarg de la vida i no fomenti l’obsolescència dels llocs de treball o que garanteixi protecció social i unes condicions de vida dignes a les persones que no puguin ser absorbides.

Una altra de les claus d’aquest canvi de model productiu és la necessitat d’adaptar les nostres produccions a l’escenari climàtic, energètic i de contaminació actual. Això fa que resulti imprescindible buscar fórmules per passar d’una economia altament basada en el consum de combustibles fòssils (que són d’importació i en fase d'escassetat), emisora de gasos contaminants i nocius, fent una transició cap a un model productiu basat en les energies renovables, neutra en emissions de CO2 i que sigui més respectuós amb el planeta, i aquí és a on juga un paper fonamental la fiscalitat verda, ja que impostos a la generació i emissió de gasos com el CO2 semblen la base en el camí cap a una economia descarbonitzada.

El model econòmic i productiu català en relació a les renovables està encara molt per sota de la mitjana de l’estat i és un dels àmbits des dels quals la inversió pública ha de jugar un paper important a nivell legislatiu, de despesa i, per tant, de fiscalitat. Cal aprofitar la Llei catalana del canvi climàtic, el Plan Nacional Integrado de Energía y Clima del Govern Central i la futura Llei estatal de canvi climàtic, per introduir aquelles mesures de recaptació que facin possible que aquesta transició que es doni en l’àmbit de la energia i la sostenibilitat, tingui caràcter social i sigui justa amb les persones, l'ocupació i es converteixi en vector de canvi. En aquesta transició ens juguem el futur de sectors estratègics com el de l’automoció de Catalunya, que travessa una transformació que modificarà el model de producció i necessita de l'acompanyament i compromís de les empreses fabricants, però també de despesa pública, que sigui invertida en  formació o protecció social a les treballadores i treballadors.

L’establiment d’impostos a activitats fonamentals en el canvi de model productiu no només ajuda a realitzar el canvi d’activitats nocives amb el medi ambient - o poc sostenibles energèticament- a noves activitats més responsables i sostenibles, sinó que a més ajuda a potenciar la creació d’ocupació en aquests sectors emergents i en totes les activitats auxiliars al voltant d’aquestes ocupacions amb infraestructures, manteniment etc. Per posar algun exemple, cada dia existeixen més ciutats que, com a conseqüència de les seves condicions de contaminació, qualitat de l’aire i congestió, estan pensant en la possibilitat d’establir mecanismes de reducció del trànsit rodat a través de l’establiment de peatges urbans. Una mesura de recaptació que es pot aprofitar per establir canvis en el model de consum i productiu, aprofitant la recaptació del peatge per finançar i enfortir la xarxa de transport públic. Aquest seria un clar exemple de com la política fiscal, pot ajudar a transformar els models de consum i producció, passant d’una mobilitat contaminant privada a una mobilitat sostenible, segura i pública.

No podem pensar en un canvi de model productiu si no es pensa en un nou model social i una fiscalitat més justa que tingui criteris mediambientals i socials, perquè són inseparables. Les implicacions de les propostes per a modificar els paràmetres de desenvolupament del nostre país són àmplies i diverses, i requereixen d'actuacions i polítiques en àmbits molt diferents, però la política fiscal resulta essencial en un escenari de transició com el que patirà la nostra economia en els propers anys.

Carlos del Barrio
Secretari de Política Sectorial i Sostenibilitat de CCOO de Catalunya