Fiscalitat i model social

Dediquem el dossier d’aquest nou Butlletí Treball, Economia i Societat (BTES) a la fiscalitat, convençuts que els reptes socials, econòmics i ambientals urgeixen una reforma integral del sistema fiscal. Hem analitzat en números anteriors del nostre Butlletí l’escenari de crisi social i creixement de les desigualtats que deixa la gestió política de la crisi econòmica (BTES 3, abril de 2019), els nous reptes laborals i formatius i els efectes socials i econòmics que genera la creixent digitalització dels processos productius (BTES 1, juny de 2018) i sabem de la necessitat de transitar ja vers un canvi energètic que entomi amb eficàcia la crisi climàtica (proper número), una transició que ha de ser justa per incidir en el debat entorn del treball i els canvis materials, culturals i polítics a què s’enfronta, els quals vam abordar en el primer número del BTES de juny del 2018. Abordar aquests reptes amb garanties d’èxit i justícia social requereix un sistema fiscal just i progressiu, que disposi dels ingressos públics suficients per empènyer les polítiques públiques necessàries.

Malgrat la recuperació de l’activitat econòmica i dels nivells d’ocupació (cau l’atur) i de les bases salarials a les empreses (per l’actualització del SMI i la negociació col·lectiva), els majors beneficis no arriben a la majoria social, a les seves condicions de treball i de vida, i la situació econòmica general manté enormes febleses i incerteses de futur. La precarietat segueix instal·lada, la pobresa laboral arriba al 12% i l’atur de llarga durada es cronifica i els nivells de protecció social no donen empara a qui ho necessita, les polítiques de salut, educatives o de recerca no recuperen els nivells precrisi, les polítiques d’habitatge no són efectives i no hi ha una estratègia d’inversions estratègiques que aposti per un canvi de model productiu. Les causes dels problemes que tenim davant no s’aborden i es mantenen uns nivells d’inversió i despesa pública social clarament insuficients i sense adequar les normes legals per fer-hi front.

Per això cal exigir amb urgència que s’abordin un seguit de reformes: la de l’Estatut del Treball, la de la Seguretat Social i les pensions, la de la formació professional i la fiscal. No poden esperar més. La magnitud dels problemes i l’acceleració dels canvis que s’albiren requereixen unes reformes que han de ser àmpliament consensuades, perquè el caràcter estratègic i els canvis profunds a fer demanen voluntat de permanència. El diàleg i la concertació social les pot dotar de legitimitat i del suport social necessari per implementar-les amb la major eficàcia.

Una societat desigual és la que no reparteix bé els recursos que crea. Sigui per una distribució primària injusta de la riquesa creada en el treball, producte d’unes normes que reforcen el poder empresarial per disposar de les treballadores i treballadors als quals s’afebleix la seva força organitzativa i capacitat de negociació. Sigui per una redistribució de la renda nacional injusta i amb una insuficient provisió de béns i serveis públics, reproduint i consolidant les diferències socials. Per fer front a la desigualtat cal reforçar el poder sindical de les treballadors i treballadors per disputar una distribució primària més justa, però també cal disposar de potents mecanismes de redistribució de la renda que permetin remoure els obstacles a la igualtat, compensar les situacions de dificultat i promoure els processos de progrés social i econòmic. La reforma fiscal es converteix en la clau de volta per definir el model de societat.

Entre el 2007 i el 2013 el PIB cau el 5’1%, però la caiguda de l’ingrés públic és del 10’6%, producte de les polítiques fiscals regressives aprovades els anys previs a la crisi quan, amb creixements econòmics del 3% de mitjana anual, es disminueix la pressió fiscal i s’augmenten els beneficis fiscals de grans empreses i sectors socials més benestants. La caiguda de l’ingrés públic, afegida a la contenció del dèficit que imposa la política d’austeritat fiscal, reforça els discursos neoliberals (“gastem per sobre de les nostres possibilitats”, “no ens podem permetre aquest estat del benestar”) i culpabilitza i resigna la societat davant el tsunami de retallades públiques. El resultat esfereeix: la desigualtat creix, els serveis públics es deterioren, l’economia es desequilibra o llangueix i el frau i la corrupció s’instal·len. En definitiva, quan el sistema fiscal no funciona el model social es degrada.

Per canviar a fons les polítiques públiques necessitem que el sector públic disposi d’ingressos públics per finançar-les. L’estat del benestar no té un problema de despesa pública sinó de suficiència de l’ingrés públic. Si no s’actua sobre aquest es reforça la corrent política de fons favorable a disminuir la despesa pública, en especial la social. És la lògica del dogma neoliberal que demonitza la intervenció de l’estat en la provisió de béns i serveis públics considerant-la contrària al lliure mercat i a la llibertat individual. Un dogma neoliberal cada dia més qüestionat per importants estudis (Picketty, Krugman, Stiglitz...) que alerten que generar més i més desigualtat és, a més de nociu per l’economia i el creixement, perillós per la democràcia. El propi FMI recorda, preocupat pels nivells de desigualtat, que el motor del creixement econòmic és la millora de les condicions de vida de les persones pobres i la classe mitjana. Malauradament, el dogma neoliberal, tot i ser indemostrable, és propagandística i políticament eficient.

El sindicalisme combat, amb denúncia, acció i proposta, les polítiques predistributives (polítiques laborals, poder de negociació, SMI, polítiques d’ocupació...). Però també actua sobre les polítiques redistributives, que han de pal·liar els efectes negatius de la distribució de la riquesa que fa el mercat. I, per això, és clau disposar d’un sistema fiscal que ajudi a lluitar contra la desigualtat.

Els sistemes fiscals no són neutres. Sens dubte tenen un biaix social i també de gènere que cal introduir en les avaluacions de les diferents figures i tipus impositius. Orienten l’activitat econòmica, afavorint i promovent o castigant i desincentivant determinades pràctiques. Per això també és important abordar el debat de la fiscalitat “verda” que ajudi a canviar conductes (qui contamina paga,…) i promogui ( amb deduccions, bonificacions, reduccions) bones pràctiques ambientals.

Parlar de fiscalitat és fer-ho de com i quan s’ingressa, i també de com s’aplica, és debatre de la real opció política que guia l’acció dels governs i, per tant, de quina societat estem construint. I quan els mitjans d’agitació i propaganda de la ideologia neoliberal ens adoctrinen contra el que és públic i fan croades contra els impostos, podem fer-nos algunes preguntes: Qui paga? Quant paga? Per què paga?  De què serveix el que es paga? Què es fa perquè qui ha de pagar i no paga pagui? O constatar qui es beneficia dels escandalosos nivells de frau fiscal i la corrupció associada a determinades contractacions públiques. En la resposta a aquestes preguntes trobem la contradicció entre el discurs neoliberal i la moral fiscal de la ciutadania.

Els estats, per funcionar, han d’establir un conjunt de normes i instruments per fer possible cobrar béns, serveis o inversions, com si d’una empresa privada es tractessin, i exigir el pagament de tributs (taxes, contribucions i impostos) a les persones físiques i jurídiques i han d’articular els diferents nivells d’administració (estatal, autonòmica i local) per tal de disposar d’una estructura fiscal articulada i eficient per assolir les finalitats polítiques. Això és el sistema fiscal.

La clau del sistema fiscal és la suficiència dels ingressos i sens dubte aquesta té a veure amb el nivell de despesa pública pel qual s’opta. Aquesta és una decisió política que té a veure en com entenem la funció de l’estat: ha d’assumir la responsabilitat col·lectiva d’intentar que totes les persones de la societat puguin gaudir d’una igualtat de resultats, o bé, els resultats són responsabilitat individual i la societat només ha de dotar uns mínims a cadascú (igualtat d’oportunitats) perquè s’hi apropin, però sense atendre als que no hi arriben? Que la despesa pública social a Catalunya estigui set punts per sota de la mitjana europea no s’explica només per una concepció determinada del paper a jugar pels serveis públics sinó també, i sobretot, per un insuficient ingrés públic fruit d’un diferencial de pressió fiscal de 5’6 punts de PIB amb la mitjana de la UE.

Perquè l’estat del benestar assumeixi la responsabilitat col·lectiva de promoure la igualtat efectiva necessitem un sistema fiscal que ho sustenti. Ben dissenyat i gestionat i just. El mercat ni ho pot tot, ni ho fa tot bé, per tant, cal dotar de recursos el sector públic a fi que actuï: assignant els recursos on el mercat no ho fa o ho fa malament; redistribuint per corregir les injustícies que genera el sistema; i, estabilitzant el funcionament econòmic i social en situacions de crisi.

Malgrat que l’article 31.1 de la Constitució estableix un sistema fiscal progressiu, que pagui més qui més té, l’actual sistema fiscal és regressiu. Ho constatem quan veiem com entre el 2007 i 2015 els impostos indirectes, més regressius perquè graven al consum i, per tant, majoritàriament a les classes populars sense capacitat d’estalvi ni inversió, pugen més de 10 punts (del 36’6% al 46% del total de la recaptació). Mentrestant, l’impost de patrimoni i successions, altament progressius, s’eliminen total o parcialment (a Catalunya deixem de recaptar més del 80%, coincidint amb els anys més durs de la crisi, beneficiant clarament les rendes més altes). L’impost de societats passa del 35% per a grans empreses i 25% en PIMES, al 25% per a totes: passem del 21% al 13% del total d’ingrés fiscal per aquest concepte. Hi ha un tracte beneficiós a les rendes del capital front les rendes del treball, mentre el tipus fiscal d’aquelles arriba al 21%, en les del treball aquest va fins el 45%, trencant així el principi d’igualtat. Mentre les rendes del treball tributen el 100%, en la resta de rendes el frau s’estima entre el 44% i 55%. La gestió política de la crisi ha fet més regressiu el sistema fiscal: major pressió fiscal a les classes mitjanes i baixes i millor tracte a les rendes de capital, classes altes i societats.  

El discurs dominant de la ideologia neoliberal alimenta un discurs desfiscalitzador, al temps que posa en qüestió la intervenció reguladora i d’equilibri de l’estat, que entra en contradicció amb la moral fiscal de la societat. Ho veiem en l’estudi del CIS sobre “opinió pública i política fiscal” de juliol del 2018, que constata com a majoritària (68’3%) la visió positiva dels impostos (necessaris per prestar els serveis públics o com a mitjà per redistribuir millor la riquesa), més favorable a millorar els serveis públics encara que hi hagi que pagar més impostos (4’1, en una escala de 0, pagar més, a 10, pagar menys) i que creu important no evadir impostos (8’5/10). Tanmateix, però, consideren que els impostos no beneficien adequadament la societat (55’4% poc, 8’1% gens) i que reben menys del que paguen (59’5%), no creuen que qui més té més paga (87’6%), constaten l’existència de frau fiscal (molt, 59,7%, bastant, 34’9%) i demanen més acció de l’estat per combatre’l  (es fan pocs 44,4% o molt pocs 16’6% esforços).

Si no actuem contra el frau i l’elusió fiscal, amb penes exemplars que posin en valor el paper central de la fiscalitat en la societat, i acabem amb les amnisties fiscals que alimenten la sensació d’impunitat de defraudar, no farem més que alimentar el greuge i la desafecció fiscal. Però per augmentar la moral fiscal de la societat, necessitem, també, major transparència, que fomenti la responsabilitat i justícia fiscal, i millorar l’educació fiscal de tota la societat, començant pels nens i joves, que posi en valor els serveis públics, la funció social que realitzen i els costos que suporten la sanitat, l’educació, etc.

Hem d’exigir un sistema fiscal suficient per finançar les polítiques que es volen fer; equitatiu, que tracti igual a situacions equivalents; eficient, per evitar efectes no desitjats; senzill, que no costi aplicar-lo; perceptible, que es noti la relació entre el que es paga i el que es rep; i flexible, per adequar-se als cicles econòmics. La reforma fiscal s’inscriu també en la realitat dels reptes ambientals i tecnològics globals, l’harmonització fiscal i la competència fiscal a la baixa. Si volem evitar la cursa fiscal a la baixa, que afecta sobretot als impostos de societats i capital, cal una major coordinació fiscal a tots els nivells, amb homologació a l’àmbit de la UE, que eviti que la capacitat de les grans multinacionals per col·locar-se en la posició de sortida més favorable en la cursa desfiscalitzadora castigui l’ingrés públic dels estats per beneficiar el negoci privat.

Per fer funcionar les societats els impostos són necessaris. No són voluntaris, són imposicions que han de fer els estats per garantir societats dignes i segures. Les crítiques dels sectors més liberals als impostos qüestionen la intervenció de l’estat, com atacs a la propietat privada i a la llibertat individual i perquè detreu la riquesa de les mans que la poden multiplicar. Però està demostrat, és evident, que les societats no poden funcionar sense un sistema fiscal que compensi les desigualtats i ineficiències que el mateix sistema econòmic genera.

De res serveix al moviment sindical assolir majors capacitats d’intervenció en la disputa de la distribució primària de la renda, a través del poder sindical i la negociació col·lectiva, si no disposem també d’un sistema fiscal progressiu, just socialment i ambientalment compromès, que permeti corregir les ineficiències i injustícies del sistema, que doti de recursos per promoure polítiques que ataquin les desigualtats i promoguin la igualtat, i que generi la capacitat per dotar amb recursos suficients els processos de transició a què obliguen els reptes climàtic i la globalització i fer-ho amb justícia social.

Joan Carles Gallego i Herrera
Director del Butlletí Treball, Economia i Societat de CCOO de Catalunya