Polítiques fiscals per fer front a la desigualtat

L’economia i el mercat de treball comencen a donar senyals alarmants de les conseqüències d’aquest període d’incertesa geopolítica, amb una forta crispació en la negociació  del Brèxit i l’influx de les mesures proteccionistes del govern Trump, que, previsiblement, es mantindran o ampliaran fins a les eleccions als EUA, al novembre del 2020. Mentre les dades de l’atur registrat al juliol i agost mostren un inquietant canvi de tendència, el Banc Central Europeu tracta d’estimular l’economia, aprofundint en els tipus negatius de la banca i reactivant la compra de deute públic. Però fins i tot pagant una prima als bancs més actius en la concessió de crèdits, és improbable que hi hagi una resposta forta per part de les empreses, que, amb prou feines, inverteixen per mantenir el seu capital fix. Sembla evident que l’economia no es pot reactivar tan sols amb polítiques monetàries, sinó que calen polítiques fiscals que facilitin una inversió pública que faci front als grans reptes que enfronta la nostra societat en termes de desigualtat, de degradació ambiental i de canvi tecnològic, i que, alhora, funcioni com element dinamitzador de la inversió privada. Però amb els ingressos fiscals retallats i les regles d’estabilitat heretades de les polítiques d’austeritat europees, el recorregut és limitat, i resulta molt complex assolir els marges amb els quals s’haurien de finançar les polítiques i inversions que permetin prolongar el cicle de creixement, donant-li la necessària estabilitat.

Esdevenen així una prioritat les polítiques fiscals, que han de respectar i posar en joc el nostre model fiscal. Aquest està ancorat en la Constitució, que estableix els principis d’igualtat i progressivitat (Art. 31), i en la Llei General Tributària, que regula la seva ordenació i aplicació. Si la primera es basa en la capacitat econòmica dels contribuents, i en els principis de justícia, generalitat, igualtat, progressivitat i distribució equitativa de la càrrega tributària, l’aplicació del sistema tributari contempla els de proporcionalitat, eficàcia i limitació dels costos indirectes. Aquest marc sembla convenient, però no garanteix la suficiència fiscal, fixada per les polítiques fiscals que es configuren als pressupostos generals, i que delimiten el balanç entre despesa pública i impostos. La fiscalitat és, doncs, una qüestió política de primer ordre, i depèn de la configuració i del color dels governs, i de la seva capacitat legislativa i executiva. En aquest sentit, la pròrroga pressupostària a l’estat, amb PGE del 2018, i a Catalunya, amb els de 2017, no permeten adaptar plenament les polítiques fiscals a les necessitats d’una economia en transició. L’acció de govern resta limitada, en bona mesura, a l’àmbit de la gestió, incidint de manera tan sols parcial en la productivitat, l’ocupació, la qualitat dels serveis o l’evolució dels preus, a l’espera que l’estabilitat, cada vegada més improbable d’un acord polític, o el resultat d’unes noves eleccions, permetin posar fil a l’agulla.

En aquest marc s’ha de dir que, malauradament, les polítiques fiscals escapen massa sovint al debat polític, i que són les primeres promeses electorals que s’incompleixen. Juntament amb la regulació del mercat de treball, la fiscalitat és la que defineix i evidencia de la manera més clara el model i el projecte social dels partits, però també la que més es subordina a l’articulació dels interessos del capital, perquè, finalment, acaba determinant la distribució de la riquesa. Ho hem vist amb la desaparició del programa del partit en el govern, dels increments de l’IRPF a les rendes més altes i de l’1% de l’impost sobre el patrimoni, o de l’obligació de les SOCIMIS a tributar pel benefici no distribuït. És una mala notícia perquè aquesta renúncia limita els ingressos i són aquests els que, en el marc de les regles d’estabilitat, dimensionen l’estat del benestar i l’acció per corregir les desigualtats. Dona a més continuïtat a unes polítiques fiscals caracteritzades per la insuficiència d’ingressos i la injustícia en la distribució de la càrrega fiscal, dèficits endèmics que no han millorat en la fase d’un creixement econòmic que no s’ha traslladat ni a les rendes del treball, ni tampoc als ingressos de l’estat, al mateix nivell que al 2013. Espanya recapta un 38,9% del PIB, això són 7,4 punts menys que la mitjana europea, llastrada per una fiscalitat mancada d’eficiència, però a més ho fa, històricament, de manera injusta.

Els darrers anys hem assistit a dues dinàmiques que han aprofundit aquesta situació. Per una banda hi ha hagut un transvasament de la recaptació que es realitza mitjançant imposició directa (IRPF, Societats...) a la que s’ingressa per imposició indirecta (IVA, impostos especials), que és la més regressiva. Així, si la recaptació per l’IVA és un 25% superior a la que teníem abans de la crisi, la que es realitza via IRPF ha pujat tan sols un 12%. Pel que fa a l’ impost de societats, els ingressos van passar de 44.823 milions, el 2007, a 23.143 milions, el 2017. Una reducció del 37%, que coincideix amb un augment dels beneficis empresarials de l’11%, i amb un aprofundiment del greuge comparatiu entre el que paguen les empreses més poderoses i influents, i les petites i mitjanes empreses. Per una altra banda, l’impost més equitatiu, l’IRPF, ha reduït la seva progressivitat, amb un biaix creixent entre la imposició a les rendes del capital (9% de mitjana), i la que opera sobre les rendes del treball (15%). La desigualtat que comporta aquesta evolució de les polítiques fiscals, s’ha accentuat amb l’evolució de la despesa pública, que s’ha reduït, del 2013 al 2018, del 45,6% al 41,3% sobre el PIB, quatre punts per sota de la mitjana europea. Així la pèrdua de progressivitat en la recaptació, que reforça la desigualtat, s’ha vist acompanyada d’una reducció en la capacitat de mitigar aquesta, i de fer-li front, mitjançant polítiques i transferències socials.

Però el dèficit més important de les polítiques fiscals al nostre país no rau en el seu marc legal i constitucional, i va més enllà de la manca o pèrdua de progressivitat. El nostre model tributari és, en paraules de l’economista Francisco Pérez “un autèntic galimaties que no obeeix a criteris tècnics, sinó a una acumulació de pressions”. L’eficiència fiscal queda enormement compromesa en primer lloc per les facilitats que s’han donat històricament a col·lectius ben posicionats i amb molta capacitat d’influència. Els avantatges fiscals així assolits es donen en primer lloc en forma de beneficis fiscals que, segons l’estudi ‘Els beneficis fiscals. Beneficis per a qui?’, de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, no responen a l’interès general, i tenen un clar caràcter regressiu, perquè “quant més gran és el nivell de renda, més benefici fiscal en treu el contribuent”. I és que, tant l’elusió com l’evasió fiscal, no són, tal i com alguns pretenen inculcar, una qüestió de cultura i manca de formalitat, sinó bàsicament una qüestió social. Quan més es té, més mitjans es tenen a l’abast per escurar els marges de la legalitat, o fins i tot per anar un pas més enllà. Tal i com mostra Gestha, l’evasió fiscal és cosa de rics, i dues terceres parts del frau fiscal es concentra en grans empreses i grans capitals. Hi té a veure la manca de mitjans en termes d’inspecció (amb la meitat de recursos que a la UE), però també una cultura tributària irresponsable promoguda pel poder financer.

Com s’ha vist als papers i fuites (leaks) publicats al llarg dels darrers anys pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (Lux Leaks, 2014, Swiss Leaks, 2015, Bahama Leaks, 2016, Paradise Papers, 2017...), les facilitats per l’evasió i l’elusió fiscal comencen amb la manca de transparència i d’accessibilitat a les dades fiscals. Així Tove Maria Ryding, de l’Institut Sindical Europeu, en un treball del 2018, sobre com afecta la justícia fiscal als treballadors, mostra quines són les principals vies per eludir impostos: explotant les regles internacionals i situant el cor del negoci allà on més convingui, aplicant règims de preus ficticis en les transaccions internacionals (propietats intel·lectuals, drets sobre logos, consultoria) o tancant acords secrets amb els governs. Aquesta elusió afecta als treballadors per diverses vies. En primer lloc, retallant els ingressos fiscals, i per tant els serveis, recursos i ocupació públiques. Més enllà, fa molt més difícil fixar les millores en la productivitat, per la complexitat a l’hora d’establir els beneficis reals. També els processos d’informació i consulta es veuen condicionats per l’embull d’una enginyeria financera, que, sovint, no permet ni tan sols identificar al propietari de la companyia. Finalment la competència fiscal pot afavorir les deslocalitzacions de les empreses, en una dinàmica a la qual no són aliens els governs dels estats, però, com hem vist recentment, tampoc els de les comunitats autònomes.

Com vam veure en unes recents declaracions de Josep Sánchez Llibre, fins i tot la patronal catalana se sent agreujada pels ‘paradisos fiscals que existeixen dins l’Estat espanyol’, tot i què, evidentment, no sigui pel que comporta en termes de pèrdua d’eficiència fiscal, sinó de suposada competitivitat. La solució per Foment del Treball, tal i com defensava en un informe recent, és la competència a la baixa, amb la supressió de l’impost sobre el patrimoni, la rebaixa dels tipus marginals del IRPF, la revisió i/o supressió dels divuit tributs propis de Catalunya, així com un replantejament de l’impost de successions. Aquesta dinàmica trasllada a l’àmbit de l’estat la dinàmica de competència a la baixa que, a nivell europeu, hem vist impulsada per països com Irlanda o Holanda, i que, en el nostre cas, té en la Comunitat de Madrid un dels principals artífexs. Així ho van dir els presidents de les CA en el Consell de gener de 2017 on es va criticar obertament el dúmping fiscal demanant una harmonització d’impostos entre totes les comunitats autònomes. El tema és de rabiosa actualitat, amb el bloqueig de 5.000 milions en transferències, que va comportar que, recentment, en un mateix dia, la portaveu de l’oposició denunciés el desistiment per part del govern de les seves obligacions envers el finançament de les comunitats, mentre el PP a la Comunitat Autònoma de Madrid anunciava la major baixada d’impostos de la història. D’això se’n diu coherència.

Que els majors defensors de la ‘unitat’ del país, promoguin alhora, la competència deslleial i la manca de solidaritat entre autonomies és possiblement un dels millors exemples de les immenses contradiccions a què s’enfronta avui un pensament neoliberal que, en matèria fiscal, sovint acaba essent víctima de les seves pròpies mentides. Un dels millors exemples és, en aquest sentit, la coneguda com ‘Conjectura de Laffer’, en referència a Arthur Laffer, qui als anys vuitanta defensà que una reducció de tipus impositius elevava els ingressos fiscals. Tot i que la realitat li va esmenar la plana frontalment a la seva hipòtesi, Laffer ja havia entrat a formar part de l’olimp dels gurus neoliberals, essent condecorat recentment per Donald Trump amb la Medalla de la Llibertat Presidencial. Com recorda Joseph Stiglitz en la seva darrera publicació, “el que realment importa per atreure les empreses és la formació de la força laboral i la qualitat de les infraestructures, i per això calen impostos”. Sembla evident que la competència fiscal a la baixa esgota el seu recorregut en un teixit empresarial que, malgrat les resistències de la doctrina neoliberal i del conservadorisme més regressiu, necessita del lideratge de les polítiques públiques, no tan sols en termes de política monetària, sinó també en termes d’inversió i d’agenda política, això és, de polítiques fiscals.

Pel que fa al moviment obrer i al sindicalisme, aquest lluita, des dels seus orígens, per determinar no tan sols la distribució primària de la renda, que el treball organitzat disputa al capital, sinó per influir amb força en la redistribució secundària, que, mitjançant les transferències socials i els serveis que conformen l’estat del benestar, ja sigui l’educació, la sanitat, o l’habitatge social, alleugen l’injustícia social i la desigualtat. Aquesta lluita s’enfronta a una creixent complexitat pel que fa a les estratègies de les grans corporacions i les complicitats amb algunes administracions, però compta al seu favor amb un increment de les aliances socials que li fan front. La situació actual mostra que els estats han perdut la sobirania fiscal que reclamen, davant l’ofensiva del mercat, i que tan sols una política fiscal unitària i forta a nivell de l’estat, però també de la Unió Europea, permetrà recuperar-la. Sense sobirania fiscal no hi haurà marge per concertar polítiques que facin front als grans reptes que tenim al davant; ja sigui la pobresa, l’envelliment de la població, el canvi climàtic o el caràcter intangible i global de l’economia digital. Més enllà, sense aliances socials i polítiques, no podrem adaptar i desenvolupar el sistema tributari per facilitar que posi límit a les pràctiques deshonestes i a les externalitzacions abusives d’un capitalisme desbocat. Per ambdues coses es tracta de recuperar per l’agenda política, això és, pels debats electorals i les aliances postelectorals, però també per l’acció social que desenvolupem al nostre barri i al nostre centre de treball, la centralitat d’unes polítiques fiscals que són la clau de volta d’una societat cohesionada i democràtica.

Ricard Bellera Kirchhoff
Secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya