El Sindicalisme davant els reptes d’Europa

En pocs dies se celebrarà el 14 Congrés de la Confederació Europea de Sindicats (CES) a Viena. És, per tant, un bon moment per a reflexionar sobre la situació del sindicalisme europeu, els principals reptes als quals s’enfronta i el seu possible futur.

No tinc la intenció ni l’espai per a fer un anàlisi exhaustiu del moviment sindical europeu ni el seu repàs històric. Considero més útil intentar traslladar les sensacions que des de la Secretaria Confederal d’Internacional i Cooperació de CCOO hem copsat durant aquest mandat.

El sindicalisme europeu no pot desvincular-se de cap manera de la realitat europea, especialment la de la Unió Europea. En aquest sentit, just en acabar el Congrés de la CES, se celebraran les eleccions al Parlament Europeu, uns comicis que hom coincideix en descriure com els més decisius de la història de la Unió. El moment pel qual travessa la UE, i, més concretament, el projecte de construcció europea, és dramàtic. Les quotes de desafecció de la ciutadania han crescut exponencialment. La previsió de participació és preocupantment baixa. Possiblement, el fet que les eleccions del dia 26 de maig coincideixin amb les eleccions municipals i autonòmiques en determinades comunitats a Espanya, maquillarà el nivell de participació.

Tot un seguit de raons expliquen la creixent desafecció de la ciutadania a Europa i la crisi de credibilitat en el projecte europeu, que s’han anat posant de manifest amb l’auge de partits euroescèptics, ultranacionalistes i que el Brexit no ha fet més que ratificar. Per una banda, la pèssima gestió de la crisi per part de les autoritats europees, amb l’austeritat pressupostària i les retallades, com a única recepta per a la recuperació i que ha castigat als i les europees, qui no eren els culpables de la crisi, sinó les víctimes, amb quasi una dècada de sacrifici, de pèrdua de drets, de llocs de treball, de precarització de les condicions de treball, devaluació salarial i de creixent desigualtat social.

Per altra banda, el dèficit democràtic de les institucions europees. Cal no oblidar que únicament el Parlament Europeu és escollit per les ciutadanes i els ciutadans de la Unió, a diferència de la resta d’estaments europeus que no han estat validats democràticament. 

El perfil clarament de dretes dels governs dels estats membres, que ha anat guanyant terreny en aquests darrers cinc anys, amb honroses excepcions com la de Portugal, han forçat que les persones al capdavant de les institucions europees també tinguin un clar esbiaix conservador, si no neoliberal.

Em permeto aturar-me per a denunciar l’actitud de l’actual president del Parlament Europeu, paradoxalment la única institució democràticament escollida, Antonio Tajani, qui es permet fer declaracions  en nom del càrrec que ostenta i, per tant, en nom dels i les europees, sobre la legitimitat de Guaidó com a President de Veneçuela, sobre les bondats de Mussolini o comentaris racistes sobre els gitanos.

Tal i com apuntem a la proposta de CCOO per a les eleccions europees, cal votar i fer-ho per opcions que defensin la democràcia, la justícia social, la igualtat real i efectiva, el medi ambient i els drets i les llibertats de la classe treballadora i que permetin canviar el rumb de la política europea que es defineix al Parlament Europeu i que determina de forma irreversible, la política dels estats membres.

Davant d’aquest escenari de retrocés dels drets socials, laborals i sindicals de la política comunitària centrada, quasi exclusivament en els aspectes econòmics, financers i monetaris europeus, deixant en un clar segon pla a les persones, la CES no ha estat capaç d’imposar suficientment un relat alternatiu.

Les institucions europees, governs nacionals i patronal europea amb l’objectiu compartit de la recuperació econòmica han reforçat estratègies i accions conjuntes. La devaluació del diàleg social europeu, però també certa feblesa en la defensa de les posicions més  reivindicatives per part del moviment europeu, no han permès evitar que tiressin endavant determinades mesures molt contràries als interessos dels i les treballadores com les restriccions a l’endeutament públic dels estats o la signatura d’acords comercials i d’inversió per part de la UE, el més emblemàtic i contestat sense dubtes el CETA, amb Canadà.

Per la banda sindical, durant aquests darrers quatre anys, la única mobilització organitzada per la CES ha estat al mes d’abril per reclamar una Europa Social davant de la convocatòria d’eleccions al Parlament Europeu, el que al nostre entendre demostra una important feblesa del moviment sindical europeu davant els atacs cap als treballadors i treballadores en aquest període.

Tot i haver jugat un actiu paper en la definició del Pilar Europeu de Drets Socials per part de la CES, el cert és que no s’ha aconseguit que aquest compromís sigui alguna cosa més que un seguit de bones intencions que mostra el patrimoni social de la UE però que no té caràcter vinculant pels estats membres ni té compromès un pressupost suficient per a la seva implementació, aquests dos, elements fonamentals per a CCOO perquè el PEDS no es converteixi en l’enèsim paper mullat de la UE, cosa que genera frustració i desconfiança en la ciutadania. 

Però per ser justos amb la CES, hem de reconèixer que, de forma similar a com ho patim a nivell nacional, les dificultats per a l’acció sindical són globals i que la CES és la suma de les organitzacions membres i som nosaltres qui tenim la responsabilitat de demanar comptes, de marcar posicions i estratègies i, sobretot, de comprometre’ns amb el projecte, cosa que no sempre és fàcil tenint en compte el dia a dia nacional que marca les agendes de tots els sindicats afiliats.

Tenim quatre anys per davant per a seguir lluitant des de les posicions més progressistes dins de la CES de forma coordinada amb les organitzacions amb les quals compartim una visió més reivindicativa, propositiva i mobilitzadora del sindicalisme nacional, europeu i mundial amb l’objectiu de la defensa dels drets i llibertats de la classe treballadora. I així ho farem.

Cristina Faciaben
Secretària Confederal d’Internacional i Cooperació de CCOO