L’Europa de la ciutadania, dels drets i la democràcia

Europa! Europa... aquella mitològica princesa fenícia, de qui Zeus s’enamorà i es transformà per seduir-la i segrestar-la, dona nom a aquest tros de terra que habitem, el continent situat a l’oest del supercontinent euroasiàstic, que s’estén des de l’Àrtic i la serralada dels Urals, que la separa d’Àsia, i arriba fins l’oceà Atlàntic, vorejant les muntanyes més meridionals del Caucas, la mar Negre, el Bòsfor, la mar de Màrmara, l’estret dels Dardanels i l’Egea, més enllà dels quals es troba el continent asiàtic, i la mar Mediterrània i l’estret de Gibraltar que el separa d’Àfrica. Europa, el 2% de la superfície del planeta i el 6’8% de la terra emergida, l’habiten 741 milions de persones (2016), el 10% de la població mundial.

La Unió Europea (UE), conformada per 28 països i 511 milions de persones (341 milions i 19 països si ens referim a la zona euro), el 7% de la població mundial que genera el 15’6% del comerç mundial, d’importacions i exportacions, per darrera de Xina que el 2016 arribà al 17% i per davant dels EUA, 11’6%. El PIB de la UE el 2017 era de 15’3 bilions d’€ (front als 17 bilions d’EUA i els 11 bilions de Xina).

Les institucions europees (de la Unió Europea, si volem ser precisos) i les polítiques que realitzen determinen ja bona part de les condicions de vida i de treball de la ciutadania europea i condicionen les expectatives de futur. No podem deixar de constatar-ho, ni ho podem obviar. Ha quedat clar aquests anys, incidint en les polítiques nacionals. I sabem de la rellevància per abordar els reptes globals i de futur.

La gestió de la crisi econòmica ho ha deixat clar. Les polítiques d’austeritat exigides per la Comissió Europea han imposat retallades de drets i prestacions socials i laborals, que han provocant l’empitjorament de les condicions de vida i de treball de la majoria de la població i l’augment de la pobresa i la desigualtat. I ho evidencia la incapacitat dels actuals estats nació per abordar de manera aïllada, en solitari, els efectes socials i econòmics de la globalització capitalista, el canvi climàtic, la digitalització, els atacs als drets de les treballadores i treballadors i les restriccions a les llibertats democràtiques o el fenomen de les migracions. Europa és ja l’actor polític principal, que pot intervenir de manera eficient i al servei de la ciutadania en un context global en canvi, que hem de situar en el centre del debat i de l’acció política i reivindicativa. 

Però, dedicats com estem a les ‘essències pàtries’, massa sovint aparquem el debat sobre les polítiques europees, el procés de constitució de les seves institucions i del marc jurídic que l’acompanya o la necessitat de reforçar determinats aspectes competencials de la UE. Continuem centrats a debatre solucions polítiques domèstiques a problemes d’una dimensió que depassa la intervenció nacional si vol ser efectiva. L’arquitectura institucional dels estats nació es mostra estèril per abordar els grans reptes de ciutadania i planetaris davant el poder que ostenten les grans corporacions economicofinanceres en un món global i interdependent. Les sobiranies nacionals es van diluint, incapaces de garantir la capacitat d’intervenció ciutadana en la definició de les polítiques que afecten la vida quotidiana, especialment quan els reptes que tenim davant superen amb escreix el seu àmbit d’acció.

En l’entretant, les polítiques dominants a la UE, construïdes en un marc de greu dèficit democràtic institucional, estan al servei d’un model econòmic neoliberal, que prioritzen fonamentalment els interessos polítics, econòmics i financers dels països amb major fortalesa econòmica i d’unes elits que prioritzen el mercat a la societat. Un model autoritari, que defensa i organitza ‘l’ordre’ del mercat per fer-lo eficient als seus interessos i que ha impregnat el conjunt de la política de la UE imposant a tots els països les orientacions contra l’estat social (austeritat). Si li afegim les pròpies incongruències o indefinicions d’una política europea que, per exemple en qüestions com polítiques migratòries o incompliments de drets fonamentals, no exerceix cap lideratge, s’entén que creixi l’allunyament d’un projecte comú i s’alimentin respostes polítiques preocupants, que advoquen per la interiorització i replegament en hipotètiques sobiranies nacionals i simplificacions populistes per fer front a les incerteses i inseguretats del futur.

Les polítiques que la Unió Europea ha imposat en la gestió de la crisi econòmica han provocat enormes negativitats –augments de la desigualtat social arreu, increment del desequilibri territorial europeu, afebliment del model social de l’estat de benestar o pèrdua de pes econòmic i capacitat innovadora en el context mundial. 

Avui a Europa el 20% més ric de la població disposa de 5,1 vegades més riquesa que el 20% més pobre, dues dècimes més que a l’inici de la crisi. 142 milions de persones (73 milions a la zona euro) es troben en risc de pobresa o exclusió social (abans de les transferències socials). La taxa de risc de pobresa en el treball ha augmentat del 8’2% abans de la crisi al 9’4% el 2017 (a Catalunya i Espanya la xifra voreja el 13%) i la bretxa salarial entre dones i homes està en el 16’4%.

La UE ha imposat un règim monetari, centralista i uniforme, que, lluny de millorar la cohesió territorial i social, ha consolidat les diferències. Aquestes són evidents i mostren les contradiccions d’unes polítiques servils als interessos econòmics i industrials dels països més avançats. La mitjana de l’endeutament públic a la zona euro és del 85’1% del PIB, però hi ha diferències importants entre països (Alemanya, 60%; Itàlia, 132%; França, 98%; Portugal, 121%; Espanya, 97%) i amb nivells de dèficit públic també dispars (Alemanya, +1’70%; Itàlia, -1’50%; França, -2’50%; Portugal, -1’50%; Espanya, -2’68%). Xifres que evidencien un absurd dogmatisme fiscal que penalitza el dèficit públic impedint així l’activitat que ha de permetre eixugar l’endeutament, mentre no es força la utilització de superàvits ociosos, com el d’Alemanya, que es podrien emprar per dinamitzar solidàriament el conjunt de l’economia comunitària amb una política d’inversions estratègiques orientades a crear ocupació digna i al repte de la sostenibilitat. 

La manca d’un marc reglamentari comú que orienti les polítiques de treball i salarials no facilita la convergència social, al contrari, aprofundeix les dinàmiques de dúmping social i desincentiva la inversió en capital tecnològic i formatiu enllà on la mà d’obra és més barata. Així s’explica la diversa realitat del salari mínim anual entre països (Alemanya, 1.557€; França, 1.521 €; Portugal, 700€; Espanya, 1.050€) que no es justifica en la relació proporcional que mantenen els volums de PIB o nivells de productivitats dels països corresponents. Una simple comparativa de Catalunya i Dinamarca (amb dades de 2014) ho testimonia: mentre el cost salarial mig de Catalunya és 21€ i a Dinamarca 34’5€ (un 64% més), l’aportació al PIB per hora treballada a Catalunya és de 45€ per 65 € a Dinamarca (un 41% més), mentre a Catalunya la pressió fiscal és del 37%, a Dinamarca compta amb un 56’7%, el que explica les diferències de qualitat de vida i model social, però també mostra quina és l’aposta per un model productiu de qualitat i innovador, quina orientació es dona a les polítiques públiques (innovació, educació i formació, infraestructures....) i quines regulacions laborals i prioritats socials s’estableixen.

Però més enllà de les dades, aquesta Europa, desigual i desequilibrada, no només ens ha de preocupar, sinó que ens ha d’ocupar per forçar un canvi de polítiques que posi les institucions europees al servei de les persones i les seves necessitats. Europa ha de deixar de ser només una unió monetària, per convertir-se en allò que va marcar el seu moment fundacional: un projecte de pau, cooperació i unitat. Necessitem una Europa social, ecològica, democràtica, solidària i acollidora, que impulsi la justícia social, compromesa amb la defensa del medi ambient i un nou model energètic, que promogui la pau al món, que exerciti la solidaritat activa. Una Europa democràtica on la ciutadania sigui qui determina les polítiques i qui se’n beneficia dels seus resultats.

Europa ha de ser, també, un espai d’acollida dels milers de persones que fugen de la misèria o de les guerres i busquen treball i asil. Una Europa solidària amb qui arriba i solidària també entre els estats, requereix d’una gestió europea comuna de la migració, que eviti les perilloses tendències nacionalistes i xenòfobes a aixecar noves fronteres nacionals i a donar una única resposta repressiva i policial al fet migratori. Una política d’asil i refugi respectuosa amb els drets humans. Les migracions seguiran produint-se, per la realitat d’un món injust i desigual, on l’explotació capitalista, l’intercanvi desigual i els conflictes bèl·lics provoquen moviments massius de població en busca de seguretats i esperança.

Europa també necessita fer front a la seva pròpia realitat d’envelliment demogràfic amb polítiques de plena i justa integració i acollida. No podem permetre’ns que la xenofòbia, el racisme  i la discriminació avancin. Hem de fer front a l’auge de l’extrema dreta i del populisme xenòfob  canviant a fons les polítiques migratòries de la Unió: normes clares i solidàries, amb recursos, garantir canals legals per a la migració, protecció de l’ajuda humanitària, lluita contra el tràfic de persones, combatre les actituds racistes, etc... L’avenç del racisme i la xenofòbia és un atac a la línia de flotació de la democràcia i al projecte europeu.

Estem immersos en una important cruïlla civilitzatòria davant els reptes globals que requereixen decisions clarament supranacionals per ser efectives. El canvi climàtic i la transició energètica, l’impacte de la digitalització en les formes d’organitzar la producció i la distribució de la riquesa, la tendència desregulatòria –també pel que fa al caràcter protector del dret del treball- associada a la major concentració del poder global, són reptes inajornables als quals hem de donar resposta. És en l’àmbit de la Unió Europea on podem disposar de densitat i poder institucional per fer-hi front. Però aquests reptes es poden abordar des de diferents orientacions polítiques, amb actuacions que s’alineïn al servei de les elits dirigents o que s’articulin al voltant dels interessos de la majoria social, des del govern de les elits o des de la democràcia i la participació ciutadana.

El moviment sindical no pot ser aliè al compromís per una Europa social, ecològica, democràtica i solidària. Les treballadores i treballadors necessitem unes institucions que liderin la funció protectora del dret del treball i les llibertats sindicals, que recuperin i reforcin la funció de la negociació col·lectiva, augmentant el grau de cobertura, en especial en les noves velles formes de treball que sorgeixen, i establint protecció transnacional; que es comprometi amb una transició justa, que no deixi a les treballadores i treballadors desprotegits davant dels imprescindibles canvis productius que el repte climàtic i la sostenibilitat han de comportar; que faci del Pilar Social Europeu l’instrument, i no una declaració d’intencions, per estendre els drets socials i laborals arreu, amb garanties de compliment i compromisos pressupostaris; que disposi d’una política migratòria comuna i respectuosa amb els drets humans; que estableixi un ambiciós pla d’inversions –green deal- que, al temps que modernitza i adequa les infraestructures de tot tipus als reptes ambientals, impulsi la recerca, innovació i l’educació i generi ocupació de qualitat arreu de forma equilibrada i solidària;...

És per això que la Confederació Europea de Sindicats ha de reforçar la seva capacitat organitzativa i propositiva, augmentant l’afiliació sindical i l’organització de les  treballadores i treballadors en cadascun dels països de la Unió, especialment en aquelles noves formes de treball que sorgeixen. Caldrà mobilitzar l’exigència de drets laborals i socials plens i garantits, d’unes polítiques industrials actives que facin front als reptes ambientals i energètics i que pivotin sobre la innovació, la qualificació  i l’ocupació de qualitat.

Els límits de l’actual projecte europeu reclamen un esforç de construcció democràtica i de polítiques comunes reforçades, amb capacitat d’intervenció política, normativa i pressupostària, per passar de la unió monetària a la unió política, social i fiscal. L’alternativa no és menys Europa, ni enderrocar-la. Estem assistint arreu a l’auge d’opcions polítiques que es plantegen el reforçament de les identitats nacionals, l’encastellament de les fronteres territorials i competencials, l’estigmatització de la diferència i el recurs a l’autoritarisme. L’auge de les forces nacionalistes i l’extrema dreta apunta un model d’Europa com a simple coordinadora d’Estats per compartir dinàmiques econòmiques i de mercat. Unes tendències polítiques que, de consolidar-se, ens allunyen d’un ideal de més i millor Europa, que situï la ciutadania i el seu benestar en el centre d’un projecte comú i democràtic.

La UE necessita canviar a fons la seva arquitectura institucional, posar-la al servei de la ciutadania, actuant de forma democràtica i alliberant-se de l’actual supeditació a les elits economicofinanceres. Amplis sectors socials arreu d’Europa s’han mobilitzat els darrers anys en defensa del medi ambient, dels drets socials i laborals i de les llibertats i contra les polítiques austeritàries, productivistes, racistes, patriarcals... posant la defensa de la democràcia al centre de la reivindicació.

Una altra Europa és possible. Però, sobretot, és necessària, si volem abordar la crisi de la democràcia que travessa els diferents països, si volem reforçar un model social de benestar, si volem garantir una Europa de les treballadores i treballadors amb drets i seguretats, si volem una Europa oberta, innovadora i creativa, si volem canviar les polítiques econòmiques que estan causant desigualtat i pobresa.

Necessitem una Europa amb capacitat de fer polítiques socials, pressupostàries, fiscals i de coordinació econòmica, que no sigui només una zona de lliure canvi de béns i serveis. Necessitem una Europa que empoderi la ciutadania, amb un projecte social de futur i engrescador, que l’alliberi de la subordinació als interessos dels grans grups de poder global.

Joan Carles Gallego i Herrera
Director del Butlletí Treball, Economia i Societat de CCOO de Catalunya