Seminari Salvador Seguí - CCOO de Catalunya

Unitat en la diversitat: l'aposta de CCOO de Catalunya per la convivència i la igualtat de drets i d'oportunitats

Participa en el debat!

CCOO de Catalunya ha estat sempre un lloc de trobada de treballadors i treballadores nascuts aquí i vinguts d’altres indrets, cosa que ha fet del nostre sindicat un factor de cohesió de la societat catalana. Des del Seminari Salvador Seguí hem elaborat un document Unitat en la diversitat: L’aposta de CCOO de Catalunya per la convivència i la igualtat d’oportunitats, on abordem la realitat de la immigració a Catalunya i les propostes del sindicat per avançar en una societat que aposti per la convivència i la igualtat d’oportunitats, en el qual volem que el conjunt de l’afiliació pugui fer les seves aportacions. Moltes gràcies per les vostres reflexions.

Per descarregar-vos el document en pdf feu clic a L'aposta de CCOO de Catalunya per la convivència i la igualtat de drets i d'oportunitats

Altres 30/06/2011 1.- La immigració: una realitat estructural del mercat de treball i de la societat catalana Per Seminari Salvador Seguí Treball i immigració són dos conceptes intrínsecament vinculats, ja que molt sovint la demanda de mà d’obra es troba al darrere d’importants moviments migratoris, com posa de manifest la història recent d’Europa. Aquest procés sovint es complementa amb la incapacitat de determinats països de garantir els drets fonamentals bàsics als seus ciutadans, per la manca de llibertats democràtiques, guerres o catàstrofes naturals, cosa que provoca que milers de persones abandonin aquests països a la recerca d’una vida millor. Convé recordar els intensos fluxos migratoris de treballadors espanyols cap a Europa o Amèrica durant el segle XIX i fins a mitjan segle XX, o també els moviments de població que dins de l’Estat espanyol van tenir com a destinació Catalunya durant el segle passat. Aquests moviments van comportar que durant el segle XX arribessin a Catalunya 3.000.000 de persones immigrades, i que la població catalana passés d’1.900.000 habitants a principis de segle als 6.100.000 a finals de segle. Aquest creixement va tenir una incidència especial en el període comprès entre els anys 1950 i 1975. Segons la demògrafa Anna Cabré, sense l’aportació de la immigració, Catalunya només hauria arribat als 2.400.000 habitants a finals del segle XX. Per tant, la diferència respecte als habitants reals seria de 3.700.000, que estarien vinculats directament o indirectament a la immigració. Salvador Cardús —com ho fa Anna Cabré— vincula aquest creixement demogràfic provinent de la immigració al desenvolupament econòmic que ha conegut el nostre país durant el segle XX i afirma que la immigració està al darrere de la puixança econòmica, cultural i política del nostre país dels darrers 100 anys. Des d’aquest punt de vista, afirma que la immigració no ha estat una amenaça per al desenvolupament econòmic, social i cultural del país, sinó tot el contrari, n’ha estat la condició necessària. Moltes recerques s’han centrat en la nostra història recent i han posat de manifest la importància d’aquests processos migratoris que han tingut el nostre país com a destinació. De manera molt destacable, convé recordar la inestimable contribució de l’escriptor Paco Candel, i en concret la seva obra Els altres catalans, on es posen de manifest les dificultats vinculades als processos migratoris, però també la important capacitat d’incorporació de la societat catalana. És a dir, des de sempre, la immigració ha estat un motor de canvi i innovació de la societat catalana. Al llarg de la nostra història milers de persones, procedents dels orígens més diversos, s’han establert al nostre país i l’han fet créixer amb l’esforç del seu treball. Des de fa uns anys estem vivint un altre d’aquests episodis migratoris que ha marcat la nostra història recent i que ha comportat un dels canvis socials més importants dels últims anys. Aquest episodi, que afecta tot l’Estat espanyol encara que amb importants diferències territorials, ha comportat que en molt pocs anys hàgim passat de ser una societat d’emigració a ser un país d’immigració. Des de fa uns anys, l’Estat espanyol s’ha incorporat a la dinàmica de la resta de països membres de la Unió Europea, marcats per una demanda de població immigrada per l’envelliment de la seva població. Com es posa de manifest en l’informe de les Nacions Unides “Migracions de reemplaçament: una solució a la disminució i l’envelliment de les poblacions?” (2000), les dinàmiques de decreixement de la fecunditat i, per tant, d’envelliment en la majoria de països desenvolupats comporta la necessitat de mantenir certs nivells d’immigració per evitar el descens poblacional en aquests països, més gran encara si el que es pretén és evitar un descens de la població activa. Així, en aquest informe es preveuen unes necessitats d’immigració de reemplaçament d’uns 50 milions de persones a la Unió Europea, si el que es pretén és evitar una reducció de la població en el període 2000-2050. Tanmateix, cal tenir en compte que, encara que el fenomen de la immigració extracomunitària és relativament nou i que s’ha desenvolupat molt ràpidament i de manera intensa a l’Estat espanyol, en algunes comunitats autònomes, com ara Catalunya, l’inici de l’arribada de persones de procedència estrangera es remunta als anys vuitanta del segle passat. A més, no s’ha d’oblidar que Catalunya ha rebut importants fluxos migratoris interns des dels anys seixanta. I si bé és cert que hi ha importants diferències entre els fluxos migratoris interns i els externs, també és cert que hi ha molts elements comuns dels quals sí que podem aprendre. Per exemple, que en els moments inicials del procés migratori, la integració o l’exclusió comença a l’àmbit laboral i que si hi ha integració laboral a continuació es dóna la social, la urbanística i la cultural. I a l’inrevés, l’exclusió laboral també comporta tota la resta d’exclusions. En moments posteriors, l’exclusió es pot estendre a altres àmbits, entre ells l’escolar, com ho han posat de manifest diferents recerques. Un element important que cal destacar, doncs, és que la immigració ja és un fet estructural del nostre mercat de treball i de la nostra societat. La combinació de factors com ara les desigualtats brutals que es donen entre països, geogràficament o culturalment, molt propers; la manca d’oportunitats en els països d’origen; les conseqüències de la caiguda de la natalitat a tot Europa, combinada amb períodes de creixement econòmic que demanda mà d’obra… fan que la immigració sigui una realitat amb la qual conviurem en els propers anys. D’altra banda, més enllà de la dimensió laboral i econòmica de la immigració, cal tenir en compte l’arribada de població estrangera vinculada al reagrupament familiar, que s’ha convertit en el principal mecanisme d’arribada regular de població estrangera al nostre país, especialment en l’actual situació de crisi econòmica. És important destacar que aquest reagrupament familiar té un paper cabdal en els processos d’estabilització i d’integració de les persones nouvingudes. També és en aquest sentit que s’ha de valorar molt positivament que, amb l’entrada en vigor de la nova Llei d’estrangeria el 13 de desembre del 2009, les persones reagrupades en edat laboral ja puguin treballar sense haver de sol•licitar una autorització de treball. Aquesta ha estat una reivindicació —gairebé en solitari— de CCOO de Catalunya en els darrers anys i trenca amb una situació legal que condemnava moltes famílies a sobreviure només amb els ingressos d’un dels cònjuges i que afectava especialment els joves, ja que, com que la llei limitava el reagrupament als 18 anys, molts interrompien els seus estudis en el país d’origen o tenien dificultats per continuar-los en el nostre país i no podien accedir a una feina digna. Tot això ha comportat riscos d’exclusió i de marginació que han tingut uns efectes directes sobre la convivència i la igualtat d’oportunitats. 0 comentaris
Altres 30/06/2011 2.- Factors demogràfics, econòmics i socials vinculats al fet migratori Per Seminari Salvador Seguí Des d’aquest punt de vista, és necessari conèixer les raons profundes de la immigració, les veritables motivacions econòmiques i socials del fenomen, les forces que mouen les persones a abandonar els seus països i a instal•lar-se al nostre país, però també els factors que actuen en la construcció de l’imaginari col•lectiu en relació amb la immigració. 2.1. La demanda del nostre mercat de treball La primera de totes és entendre que a les persones estrangeres les ha reclamat el nostre mercat de treball i que, per tant, el tan anomenat efecte crida té unes bases econòmiques i no polítiques. L’efecte crida no el provoquen ni les regularitzacions que tots els governs espanyols han usat en algun moment o altre, ni les lleis d’estrangeria més o menys restrictives, sinó una creixent demanda de mà d’obra, producte d’un increment continuat de l’ocupació i una reducció dels efectius nacionals per donar-hi resposta. En pocs anys vam passar d’un mercat de treball amb un gran creixement de la població activa i una forta pressió de la generació del baby boom (els nascuts entre 1958 i 1977), amb poca participació de la dona i uns elevats nivells d’atur, a una situació radicalment contrària, amb l’esgotament de les cohorts del baby boom, amb una important caiguda de la natalitat, un increment molt important de les taxes d’ocupació i una pràctica desaparició de l’atur real (no de l’estadístic). Per Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Autònoma, ens trobem davant d’un model de transició basat majoritàriament en els efectius nascuts a Espanya cap a un altre que depèn, de manera creixent, de la immigració. O com deia el professor Oliver d’una manera molt més gràfica: “un país que no té fills, ha de tenir immigrants”. Així, la raó d’aquest efecte crida que va aportar enormes contingents d’immigració rau en l’esgotament dels efectius existents a Espanya (joves, dones i persones en atur), tot i l’increment de la taxa d’activitat, a causa d’un creixement econòmic continuat que va comportar un important increment de la demanda de mà d’obra. És a dir, fins i tot mobilitzant les reserves que tenia el mercat de treball, no n’hi va haver prou a causa de la fortalesa de la demanda de mà d’obra que es va donar de manera continuada des de l’any 2000 fins al 2007. A més, aquest increment de la demanda de mà d’obra està directament vinculat amb l’especialització de la nostra economia en sectors de poc valor afegit, extensius en mà d’obra, precaris i amb una alta temporalitat, com ara la construcció o els serveis poc qualificats. Aquests també són sectors dels quals els efectius nacionals han fugit i que en el cas dels efectius estrangers són sectors d’entrada, provisionals, que ràpidament són abandonats quan poden accedir a ocupacions més estables, cosa que genera la necessitat de reposició de mà d’obra. A això cal afegir l’existència d’una consolidada economia submergida —que ja existia abans de l’arribada de la immigració estrangera— i que ha estat al darrere de l’arribada continuada d’immigració irregular, especialment en els darrers anys de bonança econòmica. Però, més enllà d’aquest paper d’atracció, l’economia submergida també ha estat el refugi de moltes persones immigrades que s’hi veuen abocades per les condicions de precarietat legal que suposa el mateix marc legal d’estrangeria vigent al nostre país, per les dificultats idiomàtiques o pel desconeixement dels seus drets laborals. 2.2. Un model pervers de gestió dels fluxos migratoris Malauradament, aquest efecte crida de l’economia ha coexistit amb uns deficients mecanismes de gestió de l’arribada de treballadors i treballadores estrangers per mitjans regulars i amb unes mesures restrictives en la legislació per regularitzar les persones que es trobaven en una situació administrativa irregular. Això va comportar la creació d’una molt important bossa de persones en situació irregular, que, de fet, ha estat un dels elements definitoris de la realitat de la immigració a l’Estat espanyol. En certa manera, la inexistència d’un procediment àgil i eficaç de gestió de les demandes reals del nostre mercat de treball les hem de buscar en una manca d’assumpció del conjunt de la societat que la immigració és una necessitat estructural de l’economia i de la societat espanyola i catalana. Aquesta situació ha configurat un model pervers de gestió dels fluxos migratoris a l’Estat espanyol, ja que la conjunció de la demanda creixent de mà d’obra ha coexistit amb una gestió ineficient de l’entrada regular, fet que ha comportat un increment de l’arribada de persones de manera irregular. Això ha fet que cada cop que el nombre de persones en situació irregular era massa gran, calgués fer un procés de regularització extraordinària. Aquest model pervers, marcat per les dificultats d’entrada regular i la demanda de mà d’obra del mercat de treball espanyol, ha ocasionat prejudicis greus al conjunt de la societat. Aquests prejudicis afecten, en primer lloc, els treballadors i les treballadores estrangers, que es veuen sotmesos a una situació d’irregularitat, amb el que això representa en els aspectes socials i laborals, però, en segon lloc, afecta també el conjunt de treballadors i treballadores, pels efectes de desregulació que genera la immigració irregular. Aquesta situació comporta una pressió a la baixa en els salaris i les condicions laborals, i afecta la capacitat reivindicativa dels treballadors i les treballadores. A més, també afecta les empreses, que tenen dificultats per donar resposta a les seves necessitats de personal i que es veuen sotmeses a la competència deslleial per part d’altres empreses que usen la contractació irregular per reduir els costos laborals. I, finalment, afecta el mateix model econòmic, que troba al•licients per perpetuar un model competitiu que es basa en la presència d’estrangers en situació irregular. Evidentment, la situació de crisi econòmica i de destrucció de l’ocupació dels darrers 2 anys ha comportat una reducció dràstica de la demanda de mà d’obra, cosa que ha frenat l’arribada de persones estrangeres, però també un increment molt important de l’atur entre les persones immigrades, especialment entre els homes, pel fet d’estar majoritàriament ocupats en activitats molt castigades per la crisi, com ho posa de manifest l’Informe 2010 sobre la situació laboral de la població estrangera a Catalunya, elaborat pel Centre d’Estudis i Recerca Sindical (CERES) de CCOO de Catalunya. Aquest increment de l’atur i les dificultats per aconseguir una nova feina comporten un elevat risc que caiguin en la irregularitat moltes persones estrangeres que actualment es troben en situació regular i que no poden complir els requisits legals per renovar les seves autoritzacions. Tanmateix, tot i aquesta reducció de l’arribada de persones estrangeres, les raons econòmiques i estructurals de fons que van provocar l’arribada d’un gran nombre de persones en els darrers anys encara segueixen vigents. 2.3. Una visió utilitarista de la immigració Malauradament, tot i la importància que té la dimensió laboral en l’anàlisi de la realitat migratòria al nostre país, no es pot caure en el reduccionisme de veure la immigració només en clau econòmica, o com un recurs vinculat a les necessitats del nostre mercat de treball. Ja fa temps que en el marc de la Unió Europea se sap que la immigració comporta altres dimensions que van més enllà del que és estrictament laboral, com ho va posar de manifest amb rotunda claredat l’escriptor i dramaturg Max Frisch, quan referint-se als fluxos migratoris que va rebre el seu país vers la meitat del segle XX, afirmava: “Vam demanar mà d’obra i ens van arribar persones”. Aquesta visió pragmàtica i utilitària de la immigració, entesa com un recurs manipulable en funció de les nostres necessitats laborals, ha comportat un procés de deshumanització i de simplificació de l’anàlisi de la realitat migratòria que es pot veure clarament en moltes de les actuacions del Govern de l’Estat en els darrers anys: pla de retorn voluntari, retallada de la contractació en origen, reforma de la Llei d’estrangeria… Des d’aquest paradigma, l’immigrant és entès com a quota, com a flux, com a estadística, com a quelcom que es pot dirigir, escollir, controlar, com a quelcom, tal com indica el seu nom, en constant moviment, en un moviment d’anada i tornada en funció de les nostres necessitats. Això fa que, el tractament del fet migratori a la nostra societat estigui dominat per un discurs clarament utilitarista: la immigració és entesa com a mà d’obra necessària, que s’ha de dirigir i controlar en funció de les necessitats del nostre mercat de treball, o de la seva major o menor compatibilitat cultural. Fins i tot el discurs que destaca els avantatges que té la immigració per a la nostra societat ho fa en aquests termes: la immigració és vista com la solució a la disminució demogràfica generada per la baixa natalitat, o també la immigració, en tant que cotitzants a la Seguretat Social, com a solució al manteniment de les pensions futures. En el moment actual, la conseqüència directa d’aquesta visió utilitària és la creació d’un estat d’opinió que veu la immigració com a responsable de la crisi econòmica, quan, de fet, n’és una víctima, com ho són també els treballadors i treballadores nacionals. Aquesta criminalització de la immigració, a més, pot provocar greus problemes socials, especialment en moments com l’actual, d’increment de l’atur i de retallada de despesa social, més quan és utilitzada per determinades forces polítiques per aconseguir rèdits electorals. 2.4. Els dèficits de l’estat del benestar Durant molts anys, la immigració ha permès un fort creixement de l’economia catalana i espanyola, i el treball de les persones estrangeres ha representat una gran aportació al PIB i a la Seguretat Social, fins al punt que, durant els períodes de màxim creixement del procés migratori, les persones immigrades han fet una aportació positiva a l’Estat. I això es dóna tot i que una part de la població immigrada s’ubica en els sectors més febles de la nostra societat, com ho posen de manifest estudis recents, que demostren aquesta aportació neta a la hisenda pública que fan les persones estrangeres immigrades. Segons l’estudi Immigració i estat del benestar a Espanya, de Francisco Javier Moreno i María Bruquetas, publicat enguany per l’Obra Social La Caixa, la immigració ha contribuït a consolidar el sistema de protecció social a l’Estat espanyol, i cita dades de l’Oficina Econòmica de Presidència del Govern, que posen de manifest que el 30 % del creixement del PIB entre mitjan anys noranta i la primera dècada d’aquest segle ha estat conseqüència de l’assentament d’immigrants, i aquest efecte positiu puja fins al 50 % del creixement del PIB en el període 2000-2005. A més, el 50 % del superàvit assolit per les finances públiques els anys de més creixement de l’economia espanyola, del 2002 al 2006, va correspondre a impostos i contribucions socials de la immigració. Tot i això, el creixement econòmic dels darrers anys no s’ha traduït en un increment de la qualitat dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, serveis socials..), ja que malgrat aquest creixement continuat no hi ha hagut un increment substancial dels recursos destinats a la millora del nostre estat del benestar equiparable a l’increment de població que ha viscut el nostre país en els darrers anys. En aquest sentit, la immigració ha posat sobre la taula l’existència de dèficits estructurals en el nostre model d’estat del benestar. Cal recordar que l’estat del benestar al qual s’incorporen les persones estrangeres fruit dels fluxos migratoris recents és un model feble en relació amb la resta de la Unió Europea i això cal tenir-ho en compte en parlar dels efectes d’aquesta immigració sobre els serveis públics: molts dèficits que s’atribueixen a la presència de persones estrangeres ja existien abans de la seva arribada, com ara el fracàs escolar, les baixes dotacions pressupostàries destinades a ajudes socials, les llistes d’espera en la sanitat pública… Tanmateix, és important citar que la concentració de la demanda d’aquests serveis en determinats àmbits territorials pot accentuar una visió esbiaixada dels veritables efectes sobre l’estat del benestar a causa de presència de població immigrada. Malauradament, les dades de l’estudi de La Caixa esmentat anteriorment també posen de manifest que les persones immigrades són vistes com a competidores en l’accés a prestacions i serveis. Així, segons les enquestes, hi ha la impressió que se’ls concedeixen més ajudes escolars (50 %) i més prestacions sanitàries (46 %) fins i tot en igualtat d’ingressos, o que la presència d’immigrants deteriora la qualitat de l’atenció sanitària (52 %) i educativa (50 %). Tanmateix, les dades de l’estudi ens mostren una altra realitat: menys de l’1 % dels beneficiaris de pensions a Espanya són estrangers i, d’aquests, més de la meitat són ciutadans comunitaris; les persones immigrades només representen el 6,85 % de les actuacions dels serveis socials; la població immigrant representa l’11,2 % dels beneficiaris de rendes mínimes d’inserció (RMI); el percentatge de la despesa sanitària i educativa dedicada a les persones immigrades ha augmentat de l’1 % el 2000 al 5 % de la despesa sanitària i aproximadament al 6 % de l’educativa el 2007, molt per sota del pes de la població immigrada respecte al total de població; les persones immigrades van un 7 % menys al metge de capçalera i un 16,5 % menys al metge especialista que la població autòctona, tot i que van una mica més a urgències. El que és cert és que els dèficits del nostre estat del benestar, sumats a la percepció que es té dels efectes de la població immigrada sobre els serveis públics, són factors que, en un moment de crisi com l’actual, estant generant punts de fricció i de competència per uns recursos socials cada cop més escassos entre les persones més desafavorides. Una crisi, les causes de la qual estan vinculades al model econòmic i a l’especulació financera però no pas a la immigració. 2.5. L’increment de les desigualtats en l’àmbit escolar Els processos d’estabilització i de reagrupació familiar dels darrers 10 anys han comportat la incorporació d’un nombre molt important d’alumnat d’origen estranger als centres educatius. Malauradament, aquesta incorporació s’ha donat de manera molt desigual arreu del territori, amb una elevada concentració en determinades comarques i barris de diferents ciutats, i, molt especialment, en centres de titularitat pública. Aquesta concentració ha comportat, al mateix temps, una fugida de l’alumnat autòcton, cosa que ha incrementat un procés de guetificació d’aquests centres escolars. Segons l’estudi de la Fundació Bofill Equitat, excel•lència i eficiència educativa a Catalunya. Una anàlisi comparada, dirigit per Ferran Ferrer i presentat l’any 2008, basat en els resultats de l’informe PISA 2006, la desigualtat d’oportunitats segons el lloc de naixement és molt elevada en el sistema educatiu català, especialment entre l’alumnat no nadiu. L’estudi mostra que els rendiments de l’alumnat no nadiu són lluny dels que obté la població autòctona i que aquesta diferència és més gran aquí que a la resta de països desenvolupats. Aquesta desigualtat no es pot atribuir al baix nivell socioeconòmic i cultural d’una gran part de les persones immigrades, ja que descomptat l’efecte d’aquesta variable, la diferència segueix sent important. L’estudi també afirma que el sistema educatiu català es mostra incapaç d’afrontar certs reptes socials bàsics des del punt de vista de l’equitat educativa i apunta la necessitat de prioritzar l’acció sobre l’alumnat amb majors dificultats d’aprenentatge, ja que aquesta és una clau per millorar l’excel•lència i l’equitat del sistema educatiu català. 2.6. La instrumentalització política de la immigració I, finalment, un dels elements centrals que defineix la realitat de la immigració al nostre país —especialment en els darrers temps— és la instrumentalització que en fan determinades forces polítiques per aconseguir rèdits electorals. Les polèmiques de fa uns mesos vinculades a l’empadronament en diferents poblacions, amb una especial incidència mediàtica en el cas de Vic —per l’intent de negar-se a empadronar persones estrangeres en situació irregular i posteriorment cedir les seves dades a la policia—, la criminalització de la immigració per part del PP a Badalona, la polèmica sobre l’ús del vel a les escoles i de la prohibició del burca a l’espai públic, les restriccions a l’arrelament o la reagrupació familiar, la suposada transmissió de malalties… són clars exemples de la voluntat de determinades forces polítiques de potenciar una imatge negativa de la presència de persones immigrades i de fomentar els sentiments irracionals, la por i el desconeixement de la ciutadania per aconseguir un grapat de vots. A més, el reflex d’aquestes polèmiques en determinats mitjans de comunicació no ha fet sinó incrementar els tòpics i els estereotips en relació amb la immigració, amb el que això representa per a la convivència i la cohesió social. Malauradament, sembla que el vot de la por a l’estranger i l’ús de la mentida, els estereotips i els prejudicis en relació amb determinats grups socials pel seu origen ha demostrat la seva eficàcia: organitzacions polítiques que fan de la retallada dels drets de les persones en funció de la seva procedència han vist augmentada la seva representació en les darreres eleccions municipals. 0 comentaris
Altres 30/06/2011 3.- L'actuació del sindicat en matèria d'immigració: unitat en la diversitat Per Seminari Salvador Seguí Des de sempre, CCOO de Catalunya ha estat un lloc de trobada de treballadors i treballadores nascuts aquí i vinguts d’altres indrets, cosa que ha fet del nostre sindicat un factor de cohesió de la societat catalana al llarg dels anys, com així s’ha reconegut des de diversos àmbits. Això s’ha fet des del convenciment que allò que ens uneix a tots els treballadors i treballadores és un fort vincle social. Així, CCOO de Catalunya es defineix en els seus Estatuts com el sindicat de la diversitat de procedència i amb això es vol posar de manifest que aquest vincle que ens uneix en tant que treballadors i treballadores va més enllà de l’origen, les creences, la cultura, la llengua… En aquest sentit, el sindicat es compromet a lluitar pels drets dels treballadors i treballadores estrangers i la seva plena igualtat en l’accés als drets laborals, socials i polítics. També es compromet a garantir la seva plena incorporació i participació en l’activitat sindical i en les tasques de representació i direcció en igualtat de condicions. El treball del sindicat de manera organitzada en relació amb la immigració es va iniciar ja fa gairebé 25 anys amb la creació del Centre d’Informació de Treballadors Estrangers (CITE), amb la funció d’assessorar les persones estrangeres sobre la Llei d’estrangeria i ajudar-les en les tramitacions administratives vinculades a la seva condició d’estrangeres. Al llarg d’aquests anys el CITE ha anat creixent fins a arribar a les 46 oficines actuals, distribuïdes arreu de Catalunya i que tenen el suport d’institucions públiques de tots els nivells. El CITE va atendre el 2010 gairebé 20.000 persones arreu del país, cosa que el converteix de facto en un dels principals observatoris de la realitat de la immigració a Catalunya. De manera paral•lela al funcionament del CITE, el tractament de la immigració al sindicat va evolucionar cap una cada cop més gran sindicalització del fet migratori, com ho posa de manifest la incorporació de la Secretaria d’Immigració als màxims òrgans de direcció del sindicat. Al llarg d’aquests anys, el sindicat ha intervingut directament en diferents assumptes vinculats amb la immigració (Llei d’estrangeria, denúncia de l’explotació laboral, promoció de la convivència, gestió de la diversitat als centres de treball…) perquè, en tant que sindicat sociopolític, res del que afecta els treballadors i les treballadores ens és aliè. Això ha fet que les propostes que plantegi el sindicat en relació amb la immigració vagin molt més enllà de l’àmbit estrictament laboral i s’estenguin a tots els aspectes de la nostra vida com a ciutadans i ciutadanes. 0 comentaris
Altres 30/06/2011 4.- Propostes del sindicat Per Seminari Salvador Seguí 4.1. De caire general ... 1 comentaris
Altres 30/06/2011 5.- Conclusions Per Seminari Salvador Seguí Com hem dit, CCOO de Catalunya es defineix en els seus Estatuts com el sindicat de la diversitat de procedència i amb això volem posar de manifest que el vincle que ens uneix en tant que treballadors i treballadores va més enllà de l’origen, les creences, la cultura, la llengua… En aquest sentit, el sindicat ha estat implicat directament en la lluita per aconseguir la plena igualtat en l’accés als drets laborals, socials i polítics de totes les persones, més enllà del seu origen o condició. Això comporta, primer de tot, posar en qüestió una normativa d’estrangeria que ha anul•lat el principi d’igualtat liberal que neix amb la Revolució Francesa, ja que estableix un doble marc normatiu per a una única població, o sigui, que estableix una diferència entre els pertanyents a la comunitat nacional, als quals reconeix tots els drets, i els estrangers, amb un reconeixement limitat dels drets de ciutadania. ... 1 comentaris

Altres

30/06/2011

1.- La immigració: una realitat estructural del mercat de treball i de la societat catalana

Per Seminari Salvador Seguí

Treball i immigració són dos conceptes intrínsecament vinculats, ja que molt sovint la demanda de mà d’obra es troba al darrere d’importants moviments migratoris, com posa de manifest la història recent d’Europa. Aquest procés sovint es complementa amb la incapacitat de determinats països de garantir els drets fonamentals bàsics als seus ciutadans, per la manca de llibertats democràtiques, guerres o catàstrofes naturals, cosa que provoca que milers de persones abandonin aquests països a la recerca d’una vida millor.

Convé recordar els intensos fluxos migratoris de treballadors espanyols cap a Europa o Amèrica durant el segle XIX i fins a mitjan segle XX, o també els moviments de població que dins de l’Estat espanyol van tenir com a destinació Catalunya durant el segle passat. Aquests moviments van comportar que durant el segle XX arribessin a Catalunya 3.000.000 de persones immigrades, i que la població catalana passés d’1.900.000 habitants a principis de segle als 6.100.000 a finals de segle. Aquest creixement va tenir una incidència especial en el període comprès entre els anys 1950 i 1975.

Segons la demògrafa Anna Cabré, sense l’aportació de la immigració, Catalunya només hauria arribat als 2.400.000 habitants a finals del segle XX. Per tant, la diferència respecte als habitants reals seria de 3.700.000, que estarien vinculats directament o indirectament a la immigració.
Salvador Cardús —com ho fa Anna Cabré— vincula aquest creixement demogràfic provinent de la immigració al desenvolupament econòmic que ha conegut el nostre país durant el segle XX i afirma que la immigració està al darrere de la puixança econòmica, cultural i política del nostre país dels darrers 100 anys. Des d’aquest punt de vista, afirma que la immigració no ha estat una amenaça per al desenvolupament econòmic, social i cultural del país, sinó tot el contrari, n’ha estat la condició necessària.

Moltes recerques s’han centrat en la nostra història recent i han posat de manifest la importància d’aquests processos migratoris que han tingut el nostre país com a destinació. De manera molt destacable, convé recordar la inestimable contribució de l’escriptor Paco Candel, i en concret la seva obra Els altres catalans, on es posen de manifest les dificultats vinculades als processos migratoris, però també la important capacitat d’incorporació de la societat catalana. És a dir, des de sempre, la immigració ha estat un motor de canvi i innovació de la societat catalana. Al llarg de la nostra història milers de persones, procedents dels orígens més diversos, s’han establert al nostre país i l’han fet créixer amb l’esforç del seu treball.

Des de fa uns anys estem vivint un altre d’aquests episodis migratoris que ha marcat la nostra història recent i que ha comportat un dels canvis socials més importants dels últims anys. Aquest episodi, que afecta tot l’Estat espanyol encara que amb importants diferències territorials, ha comportat que en molt pocs anys hàgim passat de ser una societat d’emigració a ser un país d’immigració.

Des de fa uns anys, l’Estat espanyol s’ha incorporat a la dinàmica de la resta de països membres de la Unió Europea, marcats per una demanda de població immigrada per l’envelliment de la seva població. Com es posa de manifest en l’informe de les Nacions Unides “Migracions de reemplaçament: una solució a la disminució i l’envelliment de les poblacions?” (2000), les dinàmiques de decreixement de la fecunditat i, per tant, d’envelliment en la majoria de països desenvolupats comporta la necessitat de mantenir certs nivells d’immigració per evitar el descens poblacional en aquests països, més gran encara si el que es pretén és evitar un descens de la població activa. Així, en aquest informe es preveuen unes necessitats d’immigració de reemplaçament d’uns 50 milions de persones a la Unió Europea, si el que es pretén és evitar una reducció de la població en el període 2000-2050.

Tanmateix, cal tenir en compte que, encara que el fenomen de la immigració extracomunitària és relativament nou i que s’ha desenvolupat molt ràpidament i de manera intensa a l’Estat espanyol, en algunes comunitats autònomes, com ara Catalunya, l’inici de l’arribada de persones de procedència estrangera es remunta als anys vuitanta del segle passat.

A més, no s’ha d’oblidar que Catalunya ha rebut importants fluxos migratoris interns des dels anys seixanta. I si bé és cert que hi ha importants diferències entre els fluxos migratoris interns i els externs, també és cert que hi ha molts elements comuns dels quals sí que podem aprendre. Per exemple, que en els moments inicials del procés migratori, la integració o l’exclusió comença a l’àmbit laboral i que si hi ha integració laboral a continuació es dóna la social, la urbanística i la cultural. I a l’inrevés, l’exclusió laboral també comporta tota la resta d’exclusions. En moments posteriors, l’exclusió es pot estendre a altres àmbits, entre ells l’escolar, com ho han posat de manifest diferents recerques.

Un element important que cal destacar, doncs, és que la immigració ja és un fet estructural del nostre mercat de treball i de la nostra societat. La combinació de factors com ara les desigualtats brutals que es donen entre països, geogràficament o culturalment, molt propers; la manca d’oportunitats en els països d’origen; les conseqüències de la caiguda de la natalitat a tot Europa, combinada amb períodes de creixement econòmic que demanda mà d’obra… fan que la immigració sigui una realitat amb la qual conviurem en els propers anys.

D’altra banda, més enllà de la dimensió laboral i econòmica de la immigració, cal tenir en compte l’arribada de població estrangera vinculada al reagrupament familiar, que s’ha convertit en el principal mecanisme d’arribada regular de població estrangera al nostre país, especialment en l’actual situació de crisi econòmica.

És important destacar que aquest reagrupament familiar té un paper cabdal en els processos d’estabilització i d’integració de les persones nouvingudes. També és en aquest sentit que s’ha de valorar molt positivament que, amb l’entrada en vigor de la nova Llei d’estrangeria el 13 de desembre del 2009, les persones reagrupades en edat laboral ja puguin treballar sense haver de sol•licitar una autorització de treball. Aquesta ha estat una reivindicació —gairebé en solitari— de CCOO de Catalunya en els darrers anys i trenca amb una situació legal que condemnava moltes famílies a sobreviure només amb els ingressos d’un dels cònjuges i que afectava especialment els joves, ja que, com que la llei limitava el reagrupament als 18 anys, molts interrompien els seus estudis en el país d’origen o tenien dificultats per continuar-los en el nostre país i no podien accedir a una feina digna. Tot això ha comportat riscos d’exclusió i de marginació que han tingut uns efectes directes sobre la convivència i la igualtat d’oportunitats.

0 comentaris

Altres

30/06/2011

2.- Factors demogràfics, econòmics i socials vinculats al fet migratori

Per Seminari Salvador Seguí

Des d’aquest punt de vista, és necessari conèixer les raons profundes de la immigració, les veritables motivacions econòmiques i socials del fenomen, les forces que mouen les persones a abandonar els seus països i a instal•lar-se al nostre país, però també els factors que actuen en la construcció de l’imaginari col•lectiu en relació amb la immigració.

2.1. La demanda del nostre mercat de treball

La primera de totes és entendre que a les persones estrangeres les ha reclamat el nostre mercat de treball i que, per tant, el tan anomenat efecte crida té unes bases econòmiques i no polítiques. L’efecte crida no el provoquen ni les regularitzacions que tots els governs espanyols han usat en algun moment o altre, ni les lleis d’estrangeria més o menys restrictives, sinó una creixent demanda de mà d’obra, producte d’un increment continuat de l’ocupació i una reducció dels efectius nacionals per donar-hi resposta.

En pocs anys vam passar d’un mercat de treball amb un gran creixement de la població activa i una forta pressió de la generació del baby boom (els nascuts entre 1958 i 1977), amb poca participació de la dona i uns elevats nivells d’atur, a una situació radicalment contrària, amb l’esgotament de les cohorts del baby boom, amb una important caiguda de la natalitat, un increment molt important de les taxes d’ocupació i una pràctica desaparició de l’atur real (no de l’estadístic).

Per Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Autònoma, ens trobem davant d’un model de transició basat majoritàriament en els efectius nascuts a Espanya cap a un altre que depèn, de manera creixent, de la immigració. O com deia el professor Oliver d’una manera molt més gràfica: “un país que no té fills, ha de tenir immigrants”.

Així, la raó d’aquest efecte crida que va aportar enormes contingents d’immigració rau en l’esgotament dels efectius existents a Espanya (joves, dones i persones en atur), tot i l’increment de la taxa d’activitat, a causa d’un creixement econòmic continuat que va comportar un important increment de la demanda de mà d’obra. És a dir, fins i tot mobilitzant les reserves que tenia el mercat de treball, no n’hi va haver prou a causa de la fortalesa de la demanda de mà d’obra que es va donar de manera continuada des de l’any 2000 fins al 2007.

A més, aquest increment de la demanda de mà d’obra està directament vinculat amb l’especialització de la nostra economia en sectors de poc valor afegit, extensius en mà d’obra, precaris i amb una alta temporalitat, com ara la construcció o els serveis poc qualificats. Aquests també són sectors dels quals els efectius nacionals han fugit i que en el cas dels efectius estrangers són sectors d’entrada, provisionals, que ràpidament són abandonats quan poden accedir a ocupacions més estables, cosa que genera la necessitat de reposició de mà d’obra.
A això cal afegir l’existència d’una consolidada economia submergida —que ja existia abans de l’arribada de la immigració estrangera— i que ha estat al darrere de l’arribada continuada d’immigració irregular, especialment en els darrers anys de bonança econòmica. Però, més enllà d’aquest paper d’atracció, l’economia submergida també ha estat el refugi de moltes persones immigrades que s’hi veuen abocades per les condicions de precarietat legal que suposa el mateix marc legal d’estrangeria vigent al nostre país, per les dificultats idiomàtiques o pel desconeixement dels seus drets laborals.

2.2. Un model pervers de gestió dels fluxos migratoris

Malauradament, aquest efecte crida de l’economia ha coexistit amb uns deficients mecanismes de gestió de l’arribada de treballadors i treballadores estrangers per mitjans regulars i amb unes mesures restrictives en la legislació per regularitzar les persones que es trobaven en una situació administrativa irregular. Això va comportar la creació d’una molt important bossa de persones en situació irregular, que, de fet, ha estat un dels elements definitoris de la realitat de la immigració a l’Estat espanyol. En certa manera, la inexistència d’un procediment àgil i eficaç de gestió de les demandes reals del nostre mercat de treball les hem de buscar en una manca d’assumpció del conjunt de la societat que la immigració és una necessitat estructural de l’economia i de la societat espanyola i catalana.

Aquesta situació ha configurat un model pervers de gestió dels fluxos migratoris a l’Estat espanyol, ja que la conjunció de la demanda creixent de mà d’obra ha coexistit amb una gestió ineficient de l’entrada regular, fet que ha comportat un increment de l’arribada de persones de manera irregular. Això ha fet que cada cop que el nombre de persones en situació irregular era massa gran, calgués fer un procés de regularització extraordinària.

Aquest model pervers, marcat per les dificultats d’entrada regular i la demanda de mà d’obra del mercat de treball espanyol, ha ocasionat prejudicis greus al conjunt de la societat. Aquests prejudicis afecten, en primer lloc, els treballadors i les treballadores estrangers, que es veuen sotmesos a una situació d’irregularitat, amb el que això representa en els aspectes socials i laborals, però, en segon lloc, afecta també el conjunt de treballadors i treballadores, pels efectes de desregulació que genera la immigració irregular. Aquesta situació comporta una pressió a la baixa en els salaris i les condicions laborals, i afecta la capacitat reivindicativa dels treballadors i les treballadores. A més, també afecta les empreses, que tenen dificultats per donar resposta a les seves necessitats de personal i que es veuen sotmeses a la competència deslleial per part d’altres empreses que usen la contractació irregular per reduir els costos laborals. I, finalment, afecta el mateix model econòmic, que troba al•licients per perpetuar un model competitiu que es basa en la presència d’estrangers en situació irregular.

Evidentment, la situació de crisi econòmica i de destrucció de l’ocupació dels darrers 2 anys ha comportat una reducció dràstica de la demanda de mà d’obra, cosa que ha frenat l’arribada de persones estrangeres, però també un increment molt important de l’atur entre les persones immigrades, especialment entre els homes, pel fet d’estar majoritàriament ocupats en activitats molt castigades per la crisi, com ho posa de manifest l’Informe 2010 sobre la situació laboral de la població estrangera a Catalunya, elaborat pel Centre d’Estudis i Recerca Sindical (CERES) de CCOO de Catalunya. Aquest increment de l’atur i les dificultats per aconseguir una nova feina comporten un elevat risc que caiguin en la irregularitat moltes persones estrangeres que actualment es troben en situació regular i que no poden complir els requisits legals per renovar les seves autoritzacions.

Tanmateix, tot i aquesta reducció de l’arribada de persones estrangeres, les raons econòmiques i estructurals de fons que van provocar l’arribada d’un gran nombre de persones en els darrers anys encara segueixen vigents.

2.3. Una visió utilitarista de la immigració

Malauradament, tot i la importància que té la dimensió laboral en l’anàlisi de la realitat migratòria al nostre país, no es pot caure en el reduccionisme de veure la immigració només en clau econòmica, o com un recurs vinculat a les necessitats del nostre mercat de treball. Ja fa temps que en el marc de la Unió Europea se sap que la immigració comporta altres dimensions que van més enllà del que és estrictament laboral, com ho va posar de manifest amb rotunda claredat l’escriptor i dramaturg Max Frisch, quan referint-se als fluxos migratoris que va rebre el seu país vers la meitat del segle XX, afirmava: “Vam demanar mà d’obra i ens van arribar persones”.

Aquesta visió pragmàtica i utilitària de la immigració, entesa com un recurs manipulable en funció de les nostres necessitats laborals, ha comportat un procés de deshumanització i de simplificació de l’anàlisi de la realitat migratòria que es pot veure clarament en moltes de les actuacions del Govern de l’Estat en els darrers anys: pla de retorn voluntari, retallada de la contractació en origen, reforma de la Llei d’estrangeria…

Des d’aquest paradigma, l’immigrant és entès com a quota, com a flux, com a estadística, com a quelcom que es pot dirigir, escollir, controlar, com a quelcom, tal com indica el seu nom, en constant moviment, en un moviment d’anada i tornada en funció de les nostres necessitats. Això fa que, el tractament del fet migratori a la nostra societat estigui dominat per un discurs clarament utilitarista: la immigració és entesa com a mà d’obra necessària, que s’ha de dirigir i controlar en funció de les necessitats del nostre mercat de treball, o de la seva major o menor compatibilitat cultural. Fins i tot el discurs que destaca els avantatges que té la immigració per a la nostra societat ho fa en aquests termes: la immigració és vista com la solució a la disminució demogràfica generada per la baixa natalitat, o també la immigració, en tant que cotitzants a la Seguretat Social, com a solució al manteniment de les pensions futures.

En el moment actual, la conseqüència directa d’aquesta visió utilitària és la creació d’un estat d’opinió que veu la immigració com a responsable de la crisi econòmica, quan, de fet, n’és una víctima, com ho són també els treballadors i treballadores nacionals. Aquesta criminalització de la immigració, a més, pot provocar greus problemes socials, especialment en moments com l’actual, d’increment de l’atur i de retallada de despesa social, més quan és utilitzada per determinades forces polítiques per aconseguir rèdits electorals.

2.4. Els dèficits de l’estat del benestar

Durant molts anys, la immigració ha permès un fort creixement de l’economia catalana i espanyola, i el treball de les persones estrangeres ha representat una gran aportació al PIB i a la Seguretat Social, fins al punt que, durant els períodes de màxim creixement del procés migratori, les persones immigrades han fet una aportació positiva a l’Estat. I això es dóna tot i que una part de la població immigrada s’ubica en els sectors més febles de la nostra societat, com ho posen de manifest estudis recents, que demostren aquesta aportació neta a la hisenda pública que fan les persones estrangeres immigrades.

Segons l’estudi Immigració i estat del benestar a Espanya, de Francisco Javier Moreno i María Bruquetas, publicat enguany per l’Obra Social La Caixa, la immigració ha contribuït a consolidar el sistema de protecció social a l’Estat espanyol, i cita dades de l’Oficina Econòmica de Presidència del Govern, que posen de manifest que el 30 % del creixement del PIB entre mitjan anys noranta i la primera dècada d’aquest segle ha estat conseqüència de l’assentament d’immigrants, i aquest efecte positiu puja fins al 50 % del creixement del PIB en el període 2000-2005. A més, el 50 % del superàvit assolit per les finances públiques els anys de més creixement de l’economia espanyola, del 2002 al 2006, va correspondre a impostos i contribucions socials de la immigració.

Tot i això, el creixement econòmic dels darrers anys no s’ha traduït en un increment de la qualitat dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, serveis socials..), ja que malgrat aquest creixement continuat no hi ha hagut un increment substancial dels recursos destinats a la millora del nostre estat del benestar equiparable a l’increment de població que ha viscut el nostre país en els darrers anys.

En aquest sentit, la immigració ha posat sobre la taula l’existència de dèficits estructurals en el nostre model d’estat del benestar. Cal recordar que l’estat del benestar al qual s’incorporen les persones estrangeres fruit dels fluxos migratoris recents és un model feble en relació amb la resta de la Unió Europea i això cal tenir-ho en compte en parlar dels efectes d’aquesta immigració sobre els serveis públics: molts dèficits que s’atribueixen a la presència de persones estrangeres ja existien abans de la seva arribada, com ara el fracàs escolar, les baixes dotacions pressupostàries destinades a ajudes socials, les llistes d’espera en la sanitat pública… Tanmateix, és important citar que la concentració de la demanda d’aquests serveis en determinats àmbits territorials pot accentuar una visió esbiaixada dels veritables efectes sobre l’estat del benestar a causa de presència de població immigrada.

Malauradament, les dades de l’estudi de La Caixa esmentat anteriorment també posen de manifest que les persones immigrades són vistes com a competidores en l’accés a prestacions i serveis. Així, segons les enquestes, hi ha la impressió que se’ls concedeixen més ajudes escolars (50 %) i més prestacions sanitàries (46 %) fins i tot en igualtat d’ingressos, o que la presència d’immigrants deteriora la qualitat de l’atenció sanitària (52 %) i educativa (50 %).

Tanmateix, les dades de l’estudi ens mostren una altra realitat: menys de l’1 % dels beneficiaris de pensions a Espanya són estrangers i, d’aquests, més de la meitat són ciutadans comunitaris; les persones immigrades només representen el 6,85 % de les actuacions dels serveis socials; la població immigrant representa l’11,2 % dels beneficiaris de rendes mínimes d’inserció (RMI); el percentatge de la despesa sanitària i educativa dedicada a les persones immigrades ha augmentat de l’1 % el 2000 al 5 % de la despesa sanitària i aproximadament al 6 % de l’educativa el 2007, molt per sota del pes de la població immigrada respecte al total de població; les persones immigrades van un 7 % menys al metge de capçalera i un 16,5 % menys al metge especialista que la població autòctona, tot i que van una mica més a urgències.

El que és cert és que els dèficits del nostre estat del benestar, sumats a la percepció que es té dels efectes de la població immigrada sobre els serveis públics, són factors que, en un moment de crisi com l’actual, estant generant punts de fricció i de competència per uns recursos socials cada cop més escassos entre les persones més desafavorides. Una crisi, les causes de la qual estan vinculades al model econòmic i a l’especulació financera però no pas a la immigració.

2.5. L’increment de les desigualtats en l’àmbit escolar

Els processos d’estabilització i de reagrupació familiar dels darrers 10 anys han comportat la incorporació d’un nombre molt important d’alumnat d’origen estranger als centres educatius. Malauradament, aquesta incorporació s’ha donat de manera molt desigual arreu del territori, amb una elevada concentració en determinades comarques i barris de diferents ciutats, i, molt especialment, en centres de titularitat pública. Aquesta concentració ha comportat, al mateix temps, una fugida de l’alumnat autòcton, cosa que ha incrementat un procés de guetificació d’aquests centres escolars.

Segons l’estudi de la Fundació Bofill Equitat, excel•lència i eficiència educativa a Catalunya. Una anàlisi comparada, dirigit per Ferran Ferrer i presentat l’any 2008, basat en els resultats de l’informe PISA 2006, la desigualtat d’oportunitats segons el lloc de naixement és molt elevada en el sistema educatiu català, especialment entre l’alumnat no nadiu. L’estudi mostra que els rendiments de l’alumnat no nadiu són lluny dels que obté la població autòctona i que aquesta diferència és més gran aquí que a la resta de països desenvolupats. Aquesta desigualtat no es pot atribuir al baix nivell socioeconòmic i cultural d’una gran part de les persones immigrades, ja que descomptat l’efecte d’aquesta variable, la diferència segueix sent important.

L’estudi també afirma que el sistema educatiu català es mostra incapaç d’afrontar certs reptes socials bàsics des del punt de vista de l’equitat educativa i apunta la necessitat de prioritzar l’acció sobre l’alumnat amb majors dificultats d’aprenentatge, ja que aquesta és una clau per millorar l’excel•lència i l’equitat del sistema educatiu català.

2.6. La instrumentalització política de la immigració

I, finalment, un dels elements centrals que defineix la realitat de la immigració al nostre país —especialment en els darrers temps— és la instrumentalització que en fan determinades forces polítiques per aconseguir rèdits electorals.

Les polèmiques de fa uns mesos vinculades a l’empadronament en diferents poblacions, amb una especial incidència mediàtica en el cas de Vic —per l’intent de negar-se a empadronar persones estrangeres en situació irregular i posteriorment cedir les seves dades a la policia—, la criminalització de la immigració per part del PP a Badalona, la polèmica sobre l’ús del vel a les escoles i de la prohibició del burca a l’espai públic, les restriccions a l’arrelament o la reagrupació familiar, la suposada transmissió de malalties… són clars exemples de la voluntat de determinades forces polítiques de potenciar una imatge negativa de la presència de persones immigrades i de fomentar els sentiments irracionals, la por i el desconeixement de la ciutadania per aconseguir un grapat de vots. A més, el reflex d’aquestes polèmiques en determinats mitjans de comunicació no ha fet sinó incrementar els tòpics i els estereotips en relació amb la immigració, amb el que això representa per a la convivència i la cohesió social.

Malauradament, sembla que el vot de la por a l’estranger i l’ús de la mentida, els estereotips i els prejudicis en relació amb determinats grups socials pel seu origen ha demostrat la seva eficàcia: organitzacions polítiques que fan de la retallada dels drets de les persones en funció de la seva procedència han vist augmentada la seva representació en les darreres eleccions municipals.

0 comentaris

Altres

30/06/2011

3.- L'actuació del sindicat en matèria d'immigració: unitat en la diversitat

Per Seminari Salvador Seguí

Des de sempre, CCOO de Catalunya ha estat un lloc de trobada de treballadors i treballadores nascuts aquí i vinguts d’altres indrets, cosa que ha fet del nostre sindicat un factor de cohesió de la societat catalana al llarg dels anys, com així s’ha reconegut des de diversos àmbits. Això s’ha fet des del convenciment que allò que ens uneix a tots els treballadors i treballadores és un fort vincle social. Així, CCOO de Catalunya es defineix en els seus Estatuts com el sindicat de la diversitat de procedència i amb això es vol posar de manifest que aquest vincle que ens uneix en tant que treballadors i treballadores va més enllà de l’origen, les creences, la cultura, la llengua…

En aquest sentit, el sindicat es compromet a lluitar pels drets dels treballadors i treballadores estrangers i la seva plena igualtat en l’accés als drets laborals, socials i polítics. També es compromet a garantir la seva plena incorporació i participació en l’activitat sindical i en les tasques de representació i direcció en igualtat de condicions.

El treball del sindicat de manera organitzada en relació amb la immigració es va iniciar ja fa gairebé 25 anys amb la creació del Centre d’Informació de Treballadors Estrangers (CITE), amb la funció d’assessorar les persones estrangeres sobre la Llei d’estrangeria i ajudar-les en les tramitacions administratives vinculades a la seva condició d’estrangeres. Al llarg d’aquests anys el CITE ha anat creixent fins a arribar a les 46 oficines actuals, distribuïdes arreu de Catalunya i que tenen el suport d’institucions públiques de tots els nivells. El CITE va atendre el 2010 gairebé 20.000 persones arreu del país, cosa que el converteix de facto en un dels principals observatoris de la realitat de la immigració a Catalunya.

De manera paral•lela al funcionament del CITE, el tractament de la immigració al sindicat va evolucionar cap una cada cop més gran sindicalització del fet migratori, com ho posa de manifest la incorporació de la Secretaria d’Immigració als màxims òrgans de direcció del sindicat.

Al llarg d’aquests anys, el sindicat ha intervingut directament en diferents assumptes vinculats amb la immigració (Llei d’estrangeria, denúncia de l’explotació laboral, promoció de la convivència, gestió de la diversitat als centres de treball…) perquè, en tant que sindicat sociopolític, res del que afecta els treballadors i les treballadores ens és aliè. Això ha fet que les propostes que plantegi el sindicat en relació amb la immigració vagin molt més enllà de l’àmbit estrictament laboral i s’estenguin a tots els aspectes de la nostra vida com a ciutadans i ciutadanes.

0 comentaris

Altres

30/06/2011

4.- Propostes del sindicat

Per Seminari Salvador Seguí

4.1. De caire general ...

1 comentaris

Altres

30/06/2011

5.- Conclusions

Per Seminari Salvador Seguí

Com hem dit, CCOO de Catalunya es defineix en els seus Estatuts com el sindicat de la diversitat de procedència i amb això volem posar de manifest que el vincle que ens uneix en tant que treballadors i treballadores va més enllà de l’origen, les creences, la cultura, la llengua… En aquest sentit, el sindicat ha estat implicat directament en la lluita per aconseguir la plena igualtat en l’accés als drets laborals, socials i polítics de totes les persones, més enllà del seu origen o condició. Això comporta, primer de tot, posar en qüestió una normativa d’estrangeria que ha anul•lat el principi d’igualtat liberal que neix amb la Revolució Francesa, ja que estableix un doble marc normatiu per a una única població, o sigui, que estableix una diferència entre els pertanyents a la comunitat nacional, als quals reconeix tots els drets, i els estrangers, amb un reconeixement limitat dels drets de ciutadania. ...

1 comentaris

pàgina 1 de 2