L’augment de la desigualtat social i l’impacte depredador en el medi ambient eren ja dos aguts contrapunts en els anys de creixement. Amb la crisi a sobre, la preocupació s’extrema. Les últimes estadístiques d’Eurostat revelen que l’escletxa entre rics i pobres no deixa d’augmentar en el cor de la zona euro, amb l’economia espanyola, amb els pitjors registres des de 1995, al front de la tendència. Un estudi de l’OCDE va apuntar que la situació no deixa de deteriorar-se en els països risc des dels anys vuitanta. Ara, un informe d’Oxfam confirma el diagnòstic en els països del G-20.
Les raons que han portat Oxfam a fixar-se en el club de països rics i emergents són contundents. No només s’ha erigit en el fòrum amb més influència en les decisions de política econòmica, sinó que, per la seva composició, ha de fer front a seriosos problemes econòmics i mediambientals. Si en el món hi ha encara 1.300 milions de persones que viuen en la pobresa (amb menys de 1,25 dòlars al dia), més de la meitat estan en països del G-20, inclosos aquells que han tingut més èxit a reduir-la, com la Xina o el Brasil. I els països del G-20 “per si mateixos consumeixen quasi tots els recursos naturals que el planeta és capaç de reposar cada any”.
Per al seu estudi, Oxfam utilitza una nova base de dades que permet una comparació homogènia entre països. De l’estudi s’exclou l’Estat espanyol, como passa amb freqüència en els anàlisis sobre el G-20, a les cimeres del qual assisteix en qualitat de convidat permanent. El resultat de l’estudi de l’ONG és coherent amb altres. Només en els socis llatinoamericans del G-20 (Mèxic, Brasil i Argentina) i a Corea del Sud s’ha reduït la desigualtat (mesurada pel coeficient de Gini) en les dues últimes dècades. Els tres països amb reserves més grans (Rússia, Xina i Japó) és on més ha augmentat la desigualtat. I França, el país del G-20 més equitatiu en el repartiment de l’ingrés, és també on menys ha avançat la desigualtat entre els països rics.
Quan l’informe es fixa com ha variat el repartiment d’ingressos acada país, constata que en els tres països llatinoamericans, l’avanç és a causa de que la “classe mitja ha augmentat la seva proporció d’ingressos a expenses del 10% més ric”, i no tant a un augment dels recursos disponibles per als més pobres. I aquí emfatitza que altres països d’ingressos mitjans i baixos, fora del G-20, sí que han aconseguit importants avanços en la lluita contra la desigualtat, gràcies a una “estratègia de desenvolupament” eficaç, menys determinada pel creixement econòmic.
El judici al G-20 tampoc és benèvol alhora d’analitzar l’impacte mediambiental dels respectius models de creixement. Oxfam centra la seva atenció en els països rics, “que han emès la major part del diòxid de carboni acumulat durant l’últim segle”. L’informe destaca que alguns països emergents del G-20, com la Xina, però sobretot Mèxic (on el PIB va créixer quatre vegades més ràpid que les seves emissions de diòxid de carboni) han aconseguit reduir la intensitat en la utilització dels recursos naturals. Dels països avançats, destaca que només Alemanya, França i el Regne Unit han aconseguit reduir de forma sostenible les seves emissions, “però no de manera suficientment ràpida”, Austràlia, Canadà, Itàlia, Japó i EUA ni tan sols han aconseguit rebaixar-les.