Aquest article s’ha publicat al número 54 de la revista ‘Treballadora’, l’abril del 2020
Aquesta nova crisi ha evidenciat la necessitat de comptar amb un sistema sanitari públic fort, un sistema àgil i eficient de cura i d’educació, més recursos i més personal en la tramitació administrativa i en la justícia —per al reconeixement o la salvaguarda de drets—, en les emergències i en la resta de col·lectius que garanteixen la seguretat pública i la convivència.
Al mateix temps, tant l’OIT com l’FMI presenten un escenari de pobresa i de desigualtat generalitzada l’endemà de la COVID-19, on els principals protagonistes seran els grups més febles: el jovent, les dones, les persones migrants i la gent gran.
Depenem d’altres persones per viure i dels recursos de la naturalesa, per la qual cosa serà del tot prioritari comptar amb uns serveis públics de qualitat que garanteixin l’estat del benestar. Només amb aquest actor econòmic podrem tenir una sortida efectiva i equitativa d’aquesta crisi. No podem obviar que venim d’una situació de desmantellament constant i continu, que al nostre país s’agreuja encara més perquè no s’ha estat capaç de consolidar un estat del benestar real.
La primera reivindicació ha de ser la recuperació del contracte social entre l’estat del benestar i els principis liberals, si volem prevenir i evitar les conseqüències que s’esdevindran de les properes crisis financeres, mediambientals, migratòries o sanitàries. La forma de vida orientada exclusivament a la producció, a l’acumulació de capital i a la mercantilització de tot allò que té un valor afegit només comporta precarització i desigualtat.
També caldrà revertir el model de sistema públic, passant d’uns serveis assentats en la producció i en la distribució de béns i de serveis de manera assistencial a les famílies, a una altra estructura més reproductiva i de drets col·lectius, i, sobretot, de solidaritat generacional i mediambiental.
A més, però, dins d’aquest sistema públic hauríem d’afegir-hi tot allò que és considerat bàsic per a la sostenibilitat i la dignitat de la vida. Els subministraments bàsics —aigua, sanejament, mobilitat, comunicació, energia, habitatge i d’altres que amb els nous temps esdevenen també indispensables, com pot ser la connexió digital, etc.— han de pertànyer a la ciutadania com un dret bàsic i irrenunciable sempre, i no només quan estiguem en un estat d’alarma com l’actual.
No podem obviar que l’ocupació en el sector públic és una de les poques oportunitats que tenen les dones per accedir a un treball estable. Mentre que la màxima concentració de dones es troba en els serveis de cura i educació, els homes són més nombrosos en la prestació dels serveis d’aigua, sanejament, energia, gestió de residus i serveis d’emergència. Si incloem aquests sectors a l’àmbit públic, i elevem el valor social dels treballs de cura, podrem avançar molt en l’eliminació de la divisió sexual del treball. Així mateix, és vital i urgent incloure la sensibilitat de gènere als serveis públics per assegurar la igualtat i la no discriminació.
Mertxe Paredes Duran, secretària de Comunicació de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya
Llegeix la revista Treballadora número 54, de l’abril de 2020, amb aquest article i molts més!