La pandèmia provocada per la COVID-19 ja afecta a gairebé tots els països del món. D’acord amb les dades publicades per l’OMS (23 de març del 2020) hi ha 334.981 casos que afecten un total de 189 països, en un moment en què la doctrina neoliberal es materialitza en mesures d’austeritat exigides des de l’FMI i el BM i que comporten la destrucció de l’estat social i de dret arreu del món.
Segons l’OIT, la pandèmia de la COVID-19 podria incrementar l’atur mundial entre 5,3 milions (basant-se en una hipòtesis prudent) i 24,7 milions (atenent una hipòtesis extrema) a partir d’un nivell de base de 188 milions de persones en situació d’atur al 2019. Això fa que, a escala mundial, s’estimi que la classe treballadora patirà una important pèrdua dels seus ingressos estimada entre 860.000 milions i 3,4 bilions de dòlars fins a finals del 2020.
La crisis sanitària causada pel coronavirus es globalitza i causa majors estralls en els països en vies de desenvolupament amb gran part de la seva població ocupada de manera informal, la qual, no pot obtenir ingressos a causa de les restriccions del lliure moviment de persones i mercaderies. Això suposarà un augment de la pobresa laboral que es preveu que aboqui entre 8,8 i 35 milions de persones a viure per sota del llindar de la pobresa amb una especial incidència entre la població jove, les dones i les treballadors i treballadors migrants.
És el cas de Colòmbia que, amb un total de 196 casos (OMS, 23/03), afronta la crisis amb un sistema sanitari i social debilitat per les múltiples reformes neoliberals impulsades des dels diferents governs, a les quals el moviment sindical i la societat civil van respondre, el passat novembre, amb un “paro nacional”. L’actual govern de Duque ha promogut mesures bàsiques que no garanteixen una contenció efectiva de la COVID-19 i que només preveuen mesures per al 33 % de la població treballadora, i deixen enrere el 67 % restant (persones ocupades en el sector informal i en condicions de gran precarietat), i que suposen, una violació flagrant dels drets humans laborals i posen en risc a la classe treballadora.
També Tunísia, amb un total de 89 casos confirmats (OMS, 23/03) ha iniciat el tancament de les seves fronteres i el confinament de la població en les principals ciutats. El país afronta la pandèmia amb un sistema sanitari insuficient, amb escassos recursos per fer front a les conseqüències de la crisis sanitària i amb una economia minvada pel seu deute extern per valor de 25.000 milions de dòlars. De la mateixa manera Líban afronta l’emergència sanitària amb un total de 267 casos (OMS 23/03) i 4 morts (segons fonts oficials del país) i submergit en una profunda crisis econòmica encapçalada per un elevat deute extern que representa el 150 % del seu PIB. La qual cosa fa que la propagació del virus arribi en un país amb un sistema sanitari insuficient i que afronta una crisis humanitària sense precedents, ja que Líban, acull a més d’un milió i mig de persones refugiades sirianes i prop de 400.000 refugiats i refugiades d’origen palestí que sobreviuen en condicions infrahumanes i que els posa en una situació de major vulnerabilitat davant l’avenç de la pandèmia per coronavirus.
En aquest context, en què es globalitzen les emergències sanitàries cal instar a la solidaritat global entre la classe treballadora i el moviment sindical per exigir que s’apliquin les mesures necessàries per garantir la cobertura social i sanitària de totes les persones davant la pandèmia de coronavirus, especialment dels grups més vulnerables com, per exemple, la població refugiada que resta esperant una solució confinada en els camps del Líban, Turquia, Grècia i el Kurdistan, entre d’altres.
Per aconseguir-ho és necessari seguir enfortint la solidaritat internacional ja que, tal i com ha declarat Guy Ryder, director general de l’OIT “en tiempos de crisis como el que nos toca vivir, contamos con dos herramientas clave que pueden ayudar a mitigar los daños y a restablecer la confianza del público. En primer lugar, el diálogo social activo entre los trabajadores y los empleadores y sus representantes, es vital para fomentar la confianza del público y el apoyo a las medidas necesarias para superar esta crisis. En segundo lugar, las normas internacionales del trabajo proporcionan una base de probada eficacia para las respuestas de política que se centran en una recuperación sostenible y equitativa”.
