Debats de reflexió i acompanyament dins del marc del Xè Congrés de CCOO de Catalunya
Crisi, salut, sistema sanitari i sindicalisme
Van participar en la sessió del 28 de novembre 15 professionals relacionats amb la salut i el sistema sanitari: gestors, acadèmics, moviments socials professionals clínics i de l’àmbit salut pública.
La discussió es va estructurar al voltant de tres eixos:
*Com està impactant la crisi (atur, recessió, precarització, retallades) sobre la salut i el sistema sanitari?
*Quins moviments/tendències/fluxes hi ha en l’eix públic-privat del Sistema sanitari,….
*El paper dels sindicats, de CCOO Catalunya i del sindicalisme
El debat (estructurat a partir d’intervencions llargues) va ser extremadament ric i matisat. Reproduirem únicament en format de guió d’idees personals anonimitzades allò que va anar apareixent al llarg del debat per part de les intervencions dels diferents assistents i les aportacions per escrit que van arribar.
1. Com està impactant la crisi (atur, recessió, precarització, retallades) sobre la salut i el sistema sanitari? Canvis de tendencia en l’ús del sistema sanitari i en la salut? Sostenibilitat?
*La freqüentació d’Atenció Primària i d’Urgències, la qual cosa podria ser deguda a certa auto restricció en anar al metge (i això pot ser positiu per a la salut!) .També ha millorat la percepció dels usuaris (ESCA 2011) que pot ser deguda a una disminució de les expectatives. Sembla que s’han incrementat les llistes d’espera la qual cosa era esperable. No sé si s’ha aprofitat l’oportunitat per establir una priorització més equitativa. Em temo que no. Clar que pel que fa a l’oposició d’esquerra també podria haver-se formulat una proposta de “retallada” selectiva.
*És massa aviat per valorar resultats sobre la salut. I cal tenir present que les notícies de les que es fa ressò la premsa atribuïbles a la falta d’atenció sanitària, fins i tot admetent que hi pugui haver certa limitació en difondre-les pot ser que no reflecteixin adequadament els efectes de les retallades, és a dir que tal vegada ja s’esdevenien abans però no els hi prestàvem atenció. A més cal tenir present que la salut de la població no depèn solament de la despesa sanitària ni que aquesta es gastés de manera pertinent, efectiva, eficient i equitativa. la influència de l’atur o de la qualitat de l’educació sobre la salut entre altres és aclaparadora . Un problema de salut important fins ara ha estat l’obesitat infantil. La crisi el pot agreujar provocant altres trastorns alimentaris i sobretot nutricionals. La prevenció és més social que mèdica.
*Una cosa és la insuficiència financera i l’altra la viabilitat pressupostària. Ara el problema candent és que no hi ha líquid. Demà no sembla factible un pressupost com el dels darrers anys. Però la qüestió més rellevant (en la meva opinió) és si el sistema és i pot continuar sent solvent, és a dir, capaç de resoldre els problemes que afronta. I em temo que no, perquè a més de disposar de prou recursos s’han de gastar bé; els sistemes sanitaris dels països desenvolupats, sense excepció tot i que amb diversos graus, fomenten la medicalització excessiva.
*El context laboral té impacte sobre sobretot la salut mental, i tal vegada esporuguint la gent. Tot i que l’impacte més preocupant sobre la salut és, sense dubte, l’atur. Diria que en aquests moments és el principal problema de salut pública al qual ens enfrontem.
*Sobre el paper l’Atenció primària (amb la col·laboració de la Salut Pública) hauria de jugar el paper axial i els altres estaments estar al seu servei de manera que la responsabilitat assistencial quant a un pacient determinat fos primordialment del seu metge de capçalera. Hi ha una part combativa però petita de l’AP que potser s’hi avindria però la majoria em temo que no. Sense oblidar que els dirigents polítics sanitaris – els d’ara i els d’abans—no han optat amb prou coratge per aquest plantejament (el d’alguns països nòrdids i encara el del Regne Unit). La Salut Pública hauria d’ajudar l’AP a desenvolupar una orientació més comunitària però lamentablement la seva situació és, encara més precària que la de l’AP.
*Els principals canvis de tendència es poden veure en els temps d’espera, en la desmotivació dels professionals i en la salut mental i suïcidis. En la ciutadania augmenta la percepció ciutadana del Dret a la salut. Hi ha dismiució de freqüentació i de medicalització.
*Els reptes i canvis de tendència que s’entreveuen: en les condicions laborals (no només salut laboral), en l’aparició de noves patologies, en la dificultat caracteritzar públic versus privat, en el caràcter d’allò públic i en la supertecnificació i superespecialització.
*Hi ha un canvi en la percepció de la salut, però encara falten dades. En l’AP no hi ha una variació en el número de visites, ni tampoc en les urgències, hi ha un clima psicològic de contricció.
*Pel què fa a patologies, no sembla que hi hagi canvis en ictus ni trombo. En coronografies es percep augment efectivitat. Els canvis de tendència estan fortament influïts per voluntat política. Interès seguir qüestions de Salut sexual i reproductiva. En el cas de l’AP: cal garantir-la, definir bé el rol i la visió adaptativa i de com coordinar-se millor amb altres nivells hospitalaris.
*La diversitat de proveïdors genera manca de coordinació. Necessitat de sistemes d’informació integrats.
*En marxa un desmantellament descarat i a gran escala d’allò públic. Pel què fa a la privatització incorporació de la “amb ànim de lucre”. Cal definir “sostenible” i per tant una reestructuració del pressupost. El repte per a les esquerres: un canvi de paradigma mental i organitzatiu. Necessària priorització: no és sostenible l’extensió continuada però no hem arribat a límit pressupostari. Tenir present el context laboral i de pobresa. Augment de llistes d’espera i context de patologies cròniques. Necessitat major coordinació nivells assistencials i plantejar qüestions conjuntament entre serveis socials i sanitat (capaços detectar diferents coses). Si no, acabarem discutint de temes organitzatius i tecnològics únicament.
*La sostenibilitat és una idea en sector públic en conjunt: hi ha caixa única. Cal tenir present la despesa desplaçada (2010 reapareix). La despesa 2004-08 creix nominalment 10% anual, centrada sobretot en “hard” (infrastructures). Hi ha alarmisme amb envelliment (no és un problema): Al 2060, significaria només un augment de despesa de 2% pib. El sistema sanitari públic espanyol es troba entre els llocs 8 i 12 en eficiència a nivell mundial. I segueix havent marge de millora, especialment en eliminació negocis col.laterals. Part del problema generat és per l’oportunitat de negoci (tant en pensions com en sanitat).
*Moment per aprofitar plantejar millora racionalitat en despesa faramcèutica i en algunes tecnologies. L’AP és clau per a la sostenibilitat (prevenció). Necessitat acabar sistemes paral.lels (muface’s,…). Hi ha un predomini de patologies cròniques; amb abordatge de polimedicació.
*Apareix una tendència positiva en què aflora més gent que vol millorar les coses per part dels professionals. En n sentit negatiu se’n ressent la salut emocional. Respecte a la sostenibilitat: gestors per una banda volen retallar i per l’altra volen estar a “cresta ola”; necessitat pacients es facin corresponsables de la seva salut (reducció proves estúpides).
*Hi ha una tendència negativa en forma “bola de neu” des de fa dos anys. Les llistes d’espera ha augmentat; la diversitat de proveïdors (a Tarragona almenys) s’ha notat de forma molt diferenciada: molta més reducció en ICS que en resta. HI ha una ofensiva per a generar desafecció, desenganxar la Salut Pública i augmentar els nivells de crispació.
*La salut és resilient, encara no masssa dades de l’impacte sobre salut, algunes aproximacions a problemes: obesitat infantil i malnutrició infantil (àpats insuficients), salut mental, alcohol, baixen nivells contaminació, en salut laboral ull que disminueixen les baixes laborals (tema presentisme), ha baixat la compra d’stock de vacunes (només per a població de risc).
*El model és eficient però potser no adequat, nivells de tecnificació i electrotècnia excessius. Necessitat treballar sobre determinants socials de la salut. Importància de l’avaluació de les iniciatives. Ull Escala (afany de lucre ha entrat).
*Canvis de tendència detectats: augment hàbits saludables i en negatiu a països OCDE / Europa una disminució brutal de la despesa. Canvis normatius similars a repúbliques bananeres. Augment de les llistes d’espera. Les poblacions vulnerables paguen per ser atesos. Canvi en negatiu a l’opinió pública. Es redueixen els beneficis per a les classes mitjanes. Necessitat de coordinació nivells assistencials. Necessitat priorització: revisar intervencions, millorar bosses ineficiència i adequar les infrastructures hospitalàries.
*Convè diferenciar l’impacte de la crisi sobre la salut i sobre el sistema sanitari. Necessitat definir una estratègia per part de les esquerres. La crisi durarà molt. Per part dreta única estratègia reducció pressupostària (és l’únic missatge que arriba a gerents). Les esquerres tenen una actitud de resistència però no saben on posar les defenses. Necessitat de priorització.
*Els impactes en el sistema sanitari els veurem en 3-4 anys: tecnologies que es van espatllant, professionals que se’n van, llistes d’espera mal indicador (es modulen, indicador ,és fiables és número intervencions), reducció serveis (de tots, no només dels inadequats; fenomen desplaçament a privada), afectació qualitat assistencial (augment infeccions nosocomials i desmotivació professionals).
*Per valorar impacte crisi en salut: clau suport social. Les condicions laborals a la baixa i augment de malaltia relacionada. En salut laboral no s’abusa IT. Percepció general que demanda sanitària baixa. I sensació degradació (i pitjor atenció).
*Canvis seran per tenir més beneficis: processos “privatització” sense debat: IDI frenat, EBAs i 2 de maig són amb ànim de lucre. Mútues d’assegurament augment molt significatiu. Augment de les seves quotes, i comença a aparèixer augment llistes espera via mútues.
*Si es té present model “determinants socials salut” i entenem que determinants empitjoren, segurament indicadors de salut empitjoraran però encara no es pot veure, excepte suïcidis. En Informe de Salut de Barcelona no es perceben canvis encara en salut; disminució número de visites. En salut mental fenomen gent gran “empoderada” quan acull familiars. Importància coordinació nivells assistencials: reforç Salut Pública i AP.
*Encara no es percep fort deteriorament servei sanitari. Hi ha disminució d’activitat en AP i urgències. Impacte pensions vindrà any que ve. El sistema salut és reconegut i eficient, potser calen extirpacions, no destralades.
2. Quins moviments/tendències/fluxes hi ha en l’eix públic-privat del Sistema sanitari,….
*Em fa l’efecte que el que s’anomena “model català” és sobretot una ampliació del que va ser la provisió hospitalària pública en els temps de l’INP quan a Catalunya la Seguretat Social va optar per concertar centres com Clínic, Sant Pau o Creu Roja en lloc de construir més “residències o ciutats sanitàries de la SS”
*Quant a la col·laboració público-privada em sembla gairebé inevitable. Per exemple, l’externalització d’alguns serveis de suport. Potser hi hauria l’alternativa d’empreses públiques se suport general però no sembla massa viable. Pel que fa a la qualitat de la feina hi ha entorns privats i públics igualment dolents. Em fa l’efecte que el problema bàsic és el d’assumir la responsabilitat de la gestió, que necessita transparència i retre comptes i, en el seu cas, cessaments o acomiadaments. En aquest sentit l’entitat “compradora” dels serveis – aquí el CatSalut – te la responsabilitat més gran sobre la qualitat de la feina dels proveïdors; una altra cosa és que tingui prou capacitat de maniobra per actuar (no se m’acut que pugui rescindir el contracte amb algun proveïdor encara que no ho faci bé, sobretot si és gran) . Pel que fa a l’ànim de lucre em fa l’efecte que hi ha molta hipocresia perquè és el motor de la major part de l’economia i perquè no és sinònim de delinqüència. Il·legalitat i il·legitimitat són qüestions que em preocupen molt més i lamentablement també s’esdevenen en institucions teòricament no lucratives, com la ineficàcia.
*Em sembla que ja fa temps que el sistema s’ha desnaturalitzat o potser sigui més precís dir que no ha arribar a culminar el seu desenvolupament des de la LGS de 1986. Per exemple la universalitat no es va prescriure de forma legalment efectiva fins a l’aprovació de la llei general de salut pública a finals del 2011 i en menys d’un any ha saltat. No s’han resolt qüestions tan importants com la persistència d’una diferència de cobertura per als funcionaris de MUFACE , NUJEGU i ISFAS o la d’un sistema sanitari paral·lel aliè al SNS com és el de malalties professionals i accidents de treball. Altrament, la medicalització injustificada i el consum sanitari inapropiat han estat activament fomentades des del SNS (com per d’altres sistemes sanitaris de països rics)
*La modificació de la cartera de serveis pot tenir efectes contradictoris segons si es racionalitza o simplement es retalla. Algunes prestacions actuals caldria excloure-les mentre que hi ha mancances tradicionals. El copagament per si sol difícilment serà útil però podria ser-ho com una fórmula d’implicació dels usuaris ni que fos perquè aquests li donéssim més valor al serveis.
*Pel que fa a les exclusions, la persistència de les mutualitats de funcionaris i de les mútues de malalties professionals i accidents de treball com a proveïdores de serveis sanitaris em sembla molt preocupant de cara a l’equitat i la transparència. Pel que fa a les altres mesures, encara que no tinc prou coneixements per valorar prou les conseqüències sospito que un servei públic limitat a atendre els pobres resultaria un pobre servei.
*El SCS hauria d’esdevenir-se el SNS de Catalunya. I amb una distribució territorial segons necessitats.
*En temps de bonança es permetien grisos. La duresa de la crisi no ho permet. És important mesurar l’impacte en salut de discussió “públic-privat”. En molts casos sector privat actua per “parasitació”. Estratègia hauria de ser anar revertint el què ha fet Departament Salut.
*Pel què fa la RD 16/12 (valoració profundament negativa) és necessari fer-ne pedagogia. Necessari que es pugui avaluar la cartera de serveis, pe`ro no hi ha Agència d’Avaluació. En eix públic-privat: tenir present grisos (no tot al mateix sac de “privatització”), mentre no hi hagi ànim de lucre. Els professionals(necessitat debat amb ells) estan perdent-se en la batalla públic-privat (molts parlen conforme de mútues i EBAs; perceció que encara una bona part són decantables cap a lo “públic”). Necessitat de fer lobbysme: actual manca de capacitat de regular, control i integració.
*Debat públic-privat a vegada sembla religiós. És important Equilibri i Equitat. Fins ara hi ha hagut plantejament desarrollista. La clau és transparència (ull interventors capadors). Compte amb els debats model “ribera” no té ànim de lucre, sí rendiment financer. Els sistema d’avaluació ho ha de ser també de prioritats. El “model català” com a concepte és vàlid (tenir en compte que ICS només regulat administrativament; i consorcis no tenen regulació). Entitats: necessitat gestió pròxima.
*Important tenir presnet incentius i interessos (tant individuals i col.lectius). Cal Revisió cartera serveis (plantejar què entra, d’un model incrementalista a un model de prioritats; llavors es resoldria el problema d’equitat). Anar integrant sanitat i serveis socials. Per asseguraments en comptes de desgravacions, potser s’haurien de plantejar “gravacions” acompanyades de “beques”.
*El “model català” està altament mistificat. Hi ha confusió de públics que són privats i inversa. És mercat relacional, que distorsiona incentius. Algunes entitats, com Clínic, gran tamany. Part dels perills venen de Llei d’acompanyament: entitats sanitàries cap control, autonomia en ús excedents. Caldria control de procediments i resultats (no només compliment llei contractes). Necessitat de contrapoders.
*Part de les amenaces: privatització dins serveis públics. Ull “tardes vaig a fer cardiologia”. RD 16/12 implica dificultat/prohibició per exemple de fer proves a “irregulars”.
*El model no ha de ser ni monolític ni monopolístic. Hi ha exemples: imas, sagessa, on és clau transparència. Necessitat d’incentius no crematístics. El 16/12 (desnaturalitza) teòricament a Catalunya no, però ull per exemple limitació activitat ong-sida. La clau és el canvi d’assegurament (seria perseguible judicialment?LESP diu universalització; i a més ja tothom paga impostos dir i/o indir) (recursos no es fa via SS)
*Característica que ha de tenir sistema és sense ànim de lucre: si lucre: inequitat, i part recursos se’n van a cobrir lucre). El model català té part millorable en gestió: més flexibilitat, difícil per estructura ICS). El model consorcis és bona idea, mala praxi. No té perquè ser corrupte, presenten molta obediència al govern. Ull Eulen-Escala. RD 16/12: passar de sns a ss i obrir la porta a doble sistema, té a més objectiu d’anar creant opinió pública. Necessitat pedagogia. Tenir present diferència entre assegurament (qui té dret i a què) i assegurador. El finançament ha de venir de fons únic; desgravació trenca també aquest principi.
*Debat públic-privat és polític i ideològic, a vegades de blanc i negre. El sindicat ha d’intentar trencar el discurs hegemònic en varis àmbits: en euro/recepta com a dissuador, en demanda superflua i en concepció negativa de lo públic i discurs desregulació. Ull privatització crea interessos entre professionals. Problema per a aquesta tasca de trencar discurs: sindicats hegemònics no són els de classe, són els corporatius.
*És important lo públic. I també tenir present millores necessàries en gestió pública: incentius, carrera, professionalització, rigideses, autonomia. El sindicat això ho ha de dir i ull de no defensar a tots per igual, als que treballen i als què no; el què acaba generant mala imatge dels sindicats. Ull també actuació dels sindicats diferent entre treballadors empresa pròpia i externalitzades que hi operen.
*Ull que hi ha empreses privades no assumeixen risc: sagrat cor, HGC.
El paper dels sindicats, de CCOO Catalunya i del sindicalisme
*No sé que em podria aportar específicament, però li demanaria ampliar la perspectiva, incrementar la coherència i no deixar-se endur per la indignació. Perquè és obvi que ens hi juguem molt.
*Feblesa del sindicat: Diria que caure en la trampa del consumisme, no ser capaç de denunciar que alguns serveis i prestacions que es perceben com a positius no són de debò benèfics per a la salut dels ciutadans ni dels treballadors, com ara moltes revisions laborals sanitàries periòdiques; tampoc moltes intervencions clíniques preventives. Altrament, no haver denunciat, o no haver-ho fet prou, situacions de privilegi poc equitatives com l’esmentada persistència de MUFACE, o que perduri com a proveïdor sanitari finançat públicament – almenys per la Seguretat Social—un sistema paral·lel aliè al SNS i sense cap control per part d’aquest.
*Què pot fer el sindicat: Està clar que cal queixar-se, però donant un cop de ma per a que el sistema funcioni millor i contribuint a la solució o quan menys a limitar els perjudicis; per exemple per deixar de fer intervencions poc útils (consum sanitari inapropiat i trivialització de la medicina)
*Com pot contribuir a la participació i a la professionalització sanitària? Si ho tingués clar seria actiu al sindicat .
*Interessant vist des de fora el procés que està vivint el sindicat: de defensa laboral a defensa del model. Necessitat aprofundir unitat sindical: per exemple en treball a PDS (Plat defensa salut), llançament manifestos conjunts, fer unes jornades conjuntes de delegats amb per exemple PDS.
*Necessitat que el sindicat plantegi més mecanismes de participació als professionals. Que els alliberaments siguin temporals, sino pèrdua contacte. Informació als professionals més periòdica. I que defensin lo “defendible” només.
*Necessitat plantejar-se participació, rol i a qui s’envia i amb quina dedicació ( i quines eines) als Consells de Participació: és àmbit on és difícil fer control real i els papers que s’hi donen molt limitats, complexitat dels debats.
*Prioritat per al sindicat: defensa del model.
*Actualment els sindicats de classe en àmbit sanitari més d’auxiliars: els metges no se’l senten propi.
*El sindicat ha de ser més valent: necessitat mantenir contradicció: sindicat de teballadors de l’empresa vs. Sindicat de classe (equitat vs. Enveja). Ha d’abordar el problema gros que és els baixos salaris de metges i infermeres.
*Dificultat afegida: organització sistema molt administrativista, difícil aplicar flexibilitat malgrat hi hagi acords). Replantejar-se paper funcionari i interventors de control. Gestió pública no ha anvançat prou.
*Importància contrapoders. I que el disseny en sigui bo.
*Reptes: slecció profesisonals, flexibilització ICS.
* El sindicat ha de ser un lloc on tots els treballadors s hi trobin comodes, que els seus dirigents i representants , a part de ser excelents en la materia sindical , es preocupin tambe pel benestar dels treballadors , entes el benestar com el estar -be d’ una manera holitica ( no se si m explico … ).
*Com crec que vaig dir a la reunio, es evident que entre els treballadors de la saluty hi ha molt de patiment . El patiment inherent al estar sempre al costat de gent que pateix perque està malalta – això es un fet que no es valora fora dels cercles sanitaris. Però ara ,a més, hi ha afegit el patiment de les precaries condicions de treball que ens estan posant , el patiment degut a la por a perdre el lloc de treball, i sobretot el del viure en un ambient hostil , que es provocat primer per les causes externes- reatlls, etc- , pero també es retroalimentat pel conjunt dels malestars dels individuos que hi treballem. Per això entenc que si intentem que la gent es trobi mes be , confortant tambe la part emocional , al menys el patiment que depend del ambient hostil generat pels que hi som , podria minvar. Per mi , doncs, el sindicat haurai de ser un lloc en que el treballador tingues la possibilitat de gestionar les seves necessitats materials, propies d ‘un sindicat i al mateix temps se’l ajudes a gestionar els problemes emocionals derivats de les primeres . Això difrenciaria CCOO dels altres sindicats … Crec , arribada als 54 anys , que lluitarquan tens les emocions controlades ( o millor dit ben gestionades ) fa molt mes potent la lluita.
*Crec que la principal feblesa del sindicat ha estat que no s ha sapigut apropar a tots els estaments. Es fionamental fer veure a metges i a infermers que el sindicat els defensa tambe a ells, com a treballadors que son. Com ? No ho se … potser el primer pas es que ens donem a coneixer com un sindicat que defensa a tots els treballadors , sigui l estament que sigui, que els nostres advocats i els nostres representants estan preparats per a dur la lluita sindical també a ells , i que tenen molts anys darrera d experiencia . Que es un sindicat que lluita per un model social determinat , no nomes per unes condicions laborals d uns afiliats concrets , sino que es el sindicat que defensa tots els treballadors , perque puguin arrivar a viure en un model social concret .
*Què li demanes al sindicat: Defensa d’una política de salut centrada en l’equitat i una política pel sistema sanitari basada en l’establiment de prioritats i la transparència. Defensa activa i radical dels valors de la Llei General de Sanitat
*Principal feblesa del sindicat: No fer pou pedagogia i acció per a :
– diferenciar entre salut pública i sanitat pública
– diferenciar entre equitat i igualtat. L’equitat és sempre un valor, la igualtat pot ser resultat d’un càlcul aritmètic absurd
– frenar la confrontació dins del sistema sanitari català entre ICS i altres entitats també públiques. Això ha facilitat que uns segueixen creient que sols dins de l’administració (amb control previ) hi pot haver “sanitat pública” i que una empresa (amb control a posteriori) no pot ser pública i que d’altres (consorcis i fundacions públiques) s’hagin apropat als efectivament privats. Una confrontació que a polítics i gestors els hi ha servit per mantenir una notòria manca de transparència
*Com pot contribuir el sindicat a aquests reptes? Millorar sensiblement la diferenciació entre sindicat que defensa a tots els treballadors/es de la sanitat (pública i privada)i sindicat de classe que, com a tal, ha de prioritzar la defensa de la sanitat pública com a conjunt. Com a sindicat de classe s’ha d’identificar exclusivament amb la sanitat pública. Exemple: Sagrat Cor. Com a sindicat defensar els llocs de treball. Com a sindicat de classe, inacceptable que hagi passat a empresa amb ànim de lucre
*Com pot contribuir a la participació i a la professionalització sanitària? Com a organització dels interessos dels treballadors hauria de defensar-los a tots i avui, una de les principals deficiències de la sanitat catalana i espanyola respecta a la europea són els baixos salaris dels metges. Com a sindicat de classe és fins i tot més important propugnar la participació dels professionals que tenen relació directa amb la salut dels ciutadans: metges/ses i infermers/es. Radical lluita per la transparència. Sense transparència ni és pot parlar d’efectiva sanitat pública, ni de participació en la sanitat púbica (no es pot saber quins interessos es defensen). Sense confiança amb els professionals de la sanitat pública no és pot parlar de foment de la seva professionalització. Amb uns professionals sanitaris (metges/ses i infermers/es) que, en la pràctica, hagin de demanar permís als interventors per a decidir i perdó als professionals no sanitaris dels sector pel fet de tenir uns sous més alts, no es podrà contribuir bé a un sindicat que propugni la participació i professionalització sanitària.
*Què esperaríem del sindicalisme en l’actual cointura? No és fàcil perquè no n’hi ha prou en defensar els serveis pùblics tal com son, sinò ser capaços de plantejar-ne millores en el seu funcionament i adaptabilitat, lo qual no serà ben entès per aquells professionals (que n’hi ha, malgrat no son la majoria) que s’acosten als sindicats com instrument de defensa del seu status quo.
*Davant l’impacte de la crisi, tota la societat es polititzarà més (ja ho hem vist en la resposta electoral) i un sindicat d’esquerres haura de vetllar per aconseguir aliats entre els treballadors més compromesos en el bon funcionament de lo públic. Jo crec que això necessita debat i ser capaços de posar en valor allò que siguin aconseguiments. Em pregunto, perquè acords importants en fer més flexible i adaptable el servei públic (penso en flexibilitat en distribució de jornada, acords per a desplaçaments en les consultories,… i mil altres exemples) els sindicats ho plantegen com una cessió front a l’administració, quan son una autèntica conquesta en fórmules de gestió pública prestigiada, respectuosa amb drets adquirits. Una bandera clau en èpoques amb gran pressió de canvi (desprestigi de lo públic funcionarial,,…) és la de la transparència. La seva exigència pot venir més respaldada per aliances puntuals amb societats professionals que per la presència en els òrgans de govern de les institucions (la suposada força de cogestió no crec que tingui gare valor actualment). Plantejament de la contractació de qualitat. Per a mi, s’ha d’acabar, en el sector salut, amb el drama la contractació per hores, dies, eventualitats continues,… Es lliga, en part, a manca de planificació i gestió, però sobre tot, es lliga a la impossibilitat de gestionar dins un sistema pressupostari, amb capitols de despesa propis de l’administració i, no d’empreses públiques de serveis amb autonomia de gestió. Aquest problema té impacte en totes les àrees de decisió, responsabilització, rendició de comptes, capacitat d’adaptació de les organitzacinos a nous projectes assistencials. Honestament, no li veig solució dins el model d’administració directa.Tinc la impressió que si no s’agafa iniciativa en aquest sentit, la degradació serà total.
L’actuació d’un sindicat de classe, en l’actual entorn sanitari, a més de la seva funció central de defensa de drets laborals, s’hauria de moure entorn de 3 eixos:
1. Defensa d’un Sistema Nacional de Salut (com hem tingut fins ara): No a la seva desaparició o “venda”, no a les fórmules de gestió privades que no han demostrat ser més eficients (però sí a innovar en fórmules d’autogestió)
2. Promoció de mesures d’eficiència contraposades a les simples retallades: Donar suport a propostes de racionalització del sistema sanitari per a fer-lo més viable sense malmetre la qualitat. Entre altres, per exemple: centrar-lo en l’APS, reducció del nombre d’hospitals d’aguts i reorientació de la seva tasca, cartera de serveis pública àmplia però basada en evidències i eficiència (no es fa tot, sinó sols allò realment útil), disminució de l’ús irracional de la farmàcia i la tecnología. Acabar amb els sistemes sanitaris paral·lels: la salut laboral i MUFACE. Integrar-los en un únic Servei Nacional de la Salut. Acabar amb pràctiques absurdes (per ineficients, per ser medicalitzadores i no millorar la salut dels ciutadans) en l’àmbit de les revisions d’empresa. Sovint es fan proves de cribratge que són inútils i fins i tot iatrogèniques [podem oferir el nostre suport tècnic en aquest sentit]
3. Nova orientació sindical que doni major protagonisme als propis professionals i millori la transparència del treball sindical, per represtigiarlo: Replantejar la seva participació en els òrgans de direcció de les grans empreses públic-privades (ICS, SCS, hospitals, consorcis..) i recuperar el vessant més reivindicatiu. Dimissió de tots els representants del sindicat en aquests organismes. Evitar l’alliberament dels representants sindicals (provoca desafecció a llunyament de la realitat quotidiana) fent excepcional l’alliberament total, evitant que qui estigui alliberat ho faci durant molt de temps (limitació temporal) i convertint les hores d’alliberament sindical parcial en hores realment dedicades a la tasca sindical (i no, com sovint passa, en hores de lliure disposició per part del delegat sindical). Relacionar la participació en les eleccions sindicals amb el nombre de delegats que finalment sortiran escollits: el nombre de delegats no hauria de ser fixe, sinó variar (establir una forquilla) segons la participació en les eleccions (a més participació més nombre total de delegats, d’hores d’alliberament, etc.). Obligatorietat dels representants sindicals d’informar de forma periòdica al conjunt dels treballadors que representen. Els sindicat s’ha de limitar a les condicions laborals estrictes dels treballadors, deixant aspectes tècnics i organitzatius a altres estaments (responsables clínics, directors EAPs, societats científiques, líders professionals reconeguts…): en serien exemples com s’organitza un EAP, com s’organitza l’atenció continuada, etc. (això no és seu i sols hi haurien d’entrar, un cop decidit com es fa, a valorar la situació laboral i drets dels treballadors). No pot ser que els criteris sindicals condicionin l’organització sanitària, a vegades en contra del criteri de millor qualitat pel ciutadà. No poden defensar encarnissadament lo indefensable (professionals que no compleixen, que passen de tot, que no tenen límits i fan el que volen perjudicant a la resta de l’equip i a la ciutadania …). No emmascarar amb una defensa sense rumb ni guió, processos que poden anar lligats a malalties de salut mental i altres… a on caldria ser tractats tant per part de l’empresa com dels sindicats per un altre via. Referit als conflictes que hi ha a vegades amb professionals amb conductes i actuacions rellevats tant de tracte (extern/ciutadans, intern/companys) com de mala praxis i que sovint es defensen a nivell sindical enlloc d’enfocar-ho cap al nivell de salut, fent que la situació encara sigui. Davant la pèrdua de drets bàsics (contractes “basura”, decrets interns de RRHH basats en no se sap que… que vulneren la dignitat col·lectiva i la individual…) marca pautes de treball i seguiment molt més actiu. “No mirar cap un altre cantó…”