infoSostenibilitat, núm.108, 22 de març de 2018
<<tornar
 

Un altre tren que arriba a l’estació: l’adaptació al canvi climàtic. Hi pugem?

 
 

El tren ja ha arribat a l’estació.

És una estació global, planetària, que podeu situar a l’atmosfera, a la litosfera, a la hidrosfera, a la biosfera, a la criosfera; a la Terra, en definitiva. Som més de set mil milions de persones les que esperem que el tren arribi. L’elecció de pujar-hi és opcional, podem no fer-ho i esperar que en vingui un altre. De fet, durant el segle XX i els primers anys d’aquest segle XXI, n’hem deixat passar molts, o bé si hi hem accedit no ens hem esperat a fer el recorregut sencer, tot baixant a l’estació que no tocava: trens com els del medi ambient, la sostenibilitat, l’economia circular, la democràcia, les agendes 21, els plans de gestió, el reciclatge, la gestió del risc, els drets humans, els espais naturals, la biodiversitat, la transversalitat, la interdisciplinarietat, el progrés, l’ascensor social, el residu zero, les energies renovables, l’equitat, la gestió forestal, l’accés als serveis bàsics per a la població més vulnerable, l’ús del territori, la reutilització, l’estalvi, l’eficiència, la igualtat de gènere, la no discriminació per raça, sexe, religió o ideologia, etc.

Com que n’han passat molts, de trens, és lògic creure que ja pujarem al pròxim comboi. Emperò el problema és que aquesta vegada potser sí que és l’últim: el tren que ha arribat és el tren “Escalfament global”, la resposta que la Terra ofereix davant l’agressió contínua que ha patit durant les dues últimes centúries com a conseqüència de la nostra activitat. Una activitat depredadora de recursos que des de la invenció de la màquina de vapor ha obtingut l’energia de la continuada, progressiva i creixent crema de combustibles fòssils. La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle -increment provocat per la crema de combustibles fòssils-, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta?

I és clar que sou capaços d’imaginar-los perquè els estem vivint, ja estem patint les conseqüències d’aquests impactes, si bé és cert que aquestes conseqüències són viscudes amb més o menys intensitat en funció de la disponibilitat dels recursos econòmics. Il·lusos, però, els que creuen que només amb més recursos econòmics i més tecnologia podrem evitar-ne els danys. L’escalfament global - com a indicador del canvi climàtic antropogènic caracteritzat per la ruptura dels patrons climàtics que hem conegut fins ara- i, per extensió, el canvi global són resultat de la inabastable capacitat innata depredadora, pròpia de la nostra espècie. La depredació humana, però, és tan innata com ho és la intel·ligència.

Entre els diversos tipus d’intel·ligència, ara i aquí volem referir-nos a la intel·ligència emocional. Segons la definició de la Viquipèdia, la intel·ligència emocional és la capacitat que tenen les persones per conduir profitosament les emocions pròpies i les emocions alienes. Així doncs, les persones amb intel·ligència emocional són capaces de reconèixer, expressar, regular, controlar i dirigir les pròpies emocions i les dels altres per adaptar-se a les situacions, aconseguir metes i propòsits i trobar-se amb si mateixes. Hem volgut remarcar amb negreta el terme adaptar-se. La definició d’intel·ligència emocional conté intrínsecament l’adaptació als canvis. Una curiosa simbiosi!

 
 
Així doncs, adaptar-se als impactes del canvi climàtic va més enllà de ser resilients i de reduir la nostra vulnerabilitat als riscos causats per aquests impactes; adaptar-se és un exercici d’intel·ligència emocional col·lectiva; i quan dic col·lectiva vull dir global, de la humanitat. No oblidem que el repte és dels més de set mil milions de persones que vivim al planeta. Al cap i a la fi, això que anomenem vida no té cap mena de problema amb els impactes del canvi climàtic: unes espècies s’extingiran i seran substituïdes per d’altres. On avui hi ha faigs, demà hi haurà roures i demà passat alzines. Avui comprem a la peixateria espècies que fa anys era impensable pescar-les a la Mediterrània. Tot i saber que l’extinció d’espècies suposa una pèrdua irreparable de biodiversitat, la biodiversitat és una realitat en sí mateixa o bé la valorem només com un proveïdor de serveis i recursos? Dit d’una altra manera, si l’espècie humana s’extingís, què els passaria a la resta d’espècies del planeta? Probablement ho celebrarien, tenint en compte que l’home ja ha provocat dues grans extincions d’espècies amb a penes 2 milions d’anys d’existència. On vull arribar és que l’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres, de com utilitzarem la nostra intel·ligència emocional col·lectiva al servei de l’adaptació. Aquesta visió -egocèntricament humana- és del tot coherent amb la nova època geològica que molts ja bategem amb el nom d’antropocè.

La crisi de la nostra evolució té conseqüències ambientals, econòmiques, socials, demogràfiques, de seguretat, alimentàries, hídriques, geo-estratègiques, energètiques, de salut, de competitivitat, etc. De quina manera, doncs, l’adaptació pot esmorteir l’efecte d’aquestes múltiples conseqüències? Mitjançant la intel·ligència emocional: és necessari que utilitzem l’adaptació com una crossa que ens ajudi a conviure amb els reptes que hem d’afrontar. “Una crossa?” Sí, una eina de suport per fer tot allò que positivament sabem que hem de fer i mai no hem fet, o bé que malgrat fer-ho no ho hem fet amb prou intensitat i convenciment. L’adaptació als impactes del canvi climàtic i els riscos que se’n deriven (crisis) és una altra excusa per fer bé les coses, un altre tren que s’atura a l’estació i que cal pujar-hi i no baixar-hi fins que acabi el recorregut.
 

I així és com l’adaptació pot potenciar accions en les diverses polítiques sectorials que o bé restaven somortes, desades en un calaix, o bé mereixien d’un impuls en la seva implementació.

Tot seguit, detallo tres exemples per il·lustrar de quina manera l’adaptació esdevé una crossa, una palanca d’impuls:

1.- Cal apel·lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable? Una pregunta ben escaient ara que som a punt de celebrar el Dia Mundial de l’Aigua. Òbviament, no cal, i per diverses raons: en primer lloc, perquè les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà. Per tant, qualsevol administració té la responsabilitat de garantir aquest dret. I a Europa, arran de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua, cal fer-ho amb eficàcia i eficiència partint de la base que l’aigua, abans que un recurs, és part indissociable del medi, dels ecosistemes. En segon lloc, en països de clima mediterrani com el nostre, l’eficiència en l’ús de l’aigua és imperatiu com a conseqüència de la irregularitat en la disponibilitat d’aigua, que fa que el recurs sigui escàs, fràgil i finit. Una irregularitat que no és nova: els marges de pedra de bancals i camps de conreu foren la primera gran obra hidràulica de la Mediterrània; a més d’estabilitzar els sòls en pendent, ajudaven a retenir l’aigua de pluja.

Malgrat l’existència d’aquestes raons i d’altres que podríem afegir, a l’Estat espanyol s’estima que el volum d’aigua no registrada per fuites, trencaments i avaries a les xarxes de subministrament és de 651 hm3 (any 2014, font INE). Aquest volum és quasi l’equivalent a la capacitat d’emmagatzematge de tots els embassaments de les conques de la Muga, del Ter i del Llobregat (672 hm3) ¡¡ Les administracions responsables d’aquestes xarxes són prou conscients que cal invertir en la millora de l’estanqueïtat per una simple raó econòmica, a part de les raons legislatives indicades més amunt: com més aigua s’injecta a la xarxa, més elevats són els costos energètics i de potabilització. I malgrat això, les actuacions en la millora de la xarxa són disperses, aïllades, quasi bé singulars; certament, no són actuacions de baix pressupost d’execució i difícils d’afrontar sovint amb els recursos econòmics obtinguts només del rebut de l’aigua. Potser per això, una de les actuacions principals i més comunes recollides en els Plans d’Adaptació al Canvi Climàtic (PLACC) redactats pels ens locals és la millora en l’estanqueïtat de les xarxes; en conseqüència, des de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic ja estem elaborant una convocatòria d’ajuts, adreçada als ens locals, per a l’execució d’obres que millorin l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable i així reduir els volums de les fuites.

És obvi i notori que l’aigua és l’element més vulnerable als impactes del canvi climàtic al nostre país. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, horitzó 2013-2020 (ESCACC). L’increment de la temperatura, de l’evapotranspiració, la major irregularitat pluviomètrica (amb descensos ja ara estadísticament significatius a l’estiu en estacions de capçalera dels rius) i l’aforestació del sòl per l’abandonament rural i la manca de gestió forestal, han provocat descensos significatius i preocupants dels cabals circulants aigües amunt dels embassaments de les conques de la Muga, Ter i Segre en el període 1950-2013, d’entre el -18 i el -49%, tal i com ha conclòs el projecte Life MEDACC. Les projeccions a l’any 2050 no són pas més optimistes; ans al contrari, reforcen aquesta tendència al descens en la disponibilitat d’aigua. Així, en aquest context, l’estalvi d’aigua és una mesura essencial en l’adaptació al canvi climàtic; tant de bo, doncs, sigui la palanca que permeti millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable.

2.- Cal apel·lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar la gestió forestal? Més del 64% de la superfície del Principat és forestal –més que Suïssa !!- i, d’aquesta, 1.314.388 hectàrees ho són de bosc. Una extensió que suposa el 42% de la superfície total de Catalunya. Només en el període de temps comprès entre els inventaris forestals de l’any 1993 i de l’any 2005, la superfície dels boscos s’ha incrementat en un 13%. Disposem de 874 milions de peus amb una capacitat d’embornal mitjana de 1.34 tones de carboni per hectàrea i any (4,93 t CO2/ha/any; això equival a un 11% de les emissions anuals antropogèniques de CO2). Davant d’aquesta nostra realitat no tindria cap mena de sentit promoure campanyes de reforestació de l’estil “Planta un arbre i salva el planeta”; entre d’altres, perquè el país es reforesta tot sol arran de l’abandonament progressiu de camps de conreu i pastures. El problema no està, doncs, en la manca de boscos; però tampoc en l’excés de massa boscosa, no fos cas que algú, en llegir aquesta sentència, se li acudís començar a talar arbres a tort i a dret !!! El problema rau en l’absència d’una gestió forestal que millori la capacitat d’embornal i la resiliència d’aquests boscos als impactes del canvi global i del canvi climàtic en particular. La manca de rendibilitat dels boscos, que en un 73% pertanyen a propietaris privats, ha portat com a conseqüència l’amuntegament de milers de tones de combustible que, any rere any, s’acumulen per les serralades del país. Uns boscos menys productius, de marcat caràcter mediterrani i, per tant, més vulnerables als incendis forestals, a la sequera i a les plagues. Un augment del risc d’incendi forestal provocat per l’increment progressiu i gradual de la temperatura, la reducció en la disponibilitat dels recursos hídrics, i l’augment i intensitat de la durada dels períodes de sequera, tal i com el Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC) va concloure en la 5a jornada d’actualització de coneixements sobre el canvi climàtic. Alhora, el procés d’acumulació i d’augment de la continuïtat del combustible forestal degut a l’abandonament de la gestió agrícola i silvo-pastoral al territori, són factors que també incrementen el risc d’incendi forestal; així, doncs, el canvi climàtic i el canvi global juguen un paper determinant en la vulnerabilitat dels nostres boscos als grans incendis forestals (GIF).

L’Oficina Catalana del Canvi Climàtic vol sumar esforços per tirar endavant una iniciativa que contribueixi a la disminució del risc d’incendi forestal. D’aquesta manera, obre les accions d’adaptació al canvi climàtic i ho fa en uns ecosistemes especialment vulnerables com els boscos que, a més a més d’embornals, regulen d’altres serveis ecosistèmics com la regulació del cicle de l’aigua, els fluxos d’energia o l’erosió del sòl, a banda del conjunt de serveis culturals, de provisió i de biodiversitat que beneficien a tota la societat. Els projectes d’adaptació en prevenció d’incendis forestals tenen com a objectiu l’execució de tractaments eficients per a la prevenció de grans incendis forestals (GIF) i la reducció de la propagació de focs de capçada. En concret, es tracta de facilitar el finançament i l’execució –bé sigui en boscos de titularitat pública, bé sigui en boscos de titularitat privada- d’actuacions preventives ja recollides en les orientacions de gestió forestal. Unes actuacions basades en una gestió menys costosa econòmicament, i que permet incidir sobre una superfície territorial més gran i reduir la propagació de focs de capçada. Aquests tractaments tenen un cost inicial variable que pot oscil·lar entre els 600€/ha fins als 3000€/ha en tractaments més intensius, i consisteixen en desbrossades selectives i la tala selectiva d’arbres amb l’objectiu de trencar la continuïtat vertical del combustible.
És evident que en un país com el nostre on, d’acord amb les previsions més optimistes de la Direcció General de Forests del Departament d’Agricultura, a penes si són executats el 25% dels plans d’ordenació i gestió forestals –és a dir, pel cap baix, el 75% de més de 1,3 milions d’hectàrees de bosc no són gestionades- cal fer viable i rendible l’aprofitament del bosc: les incipients accions d’aprofitament de la biomassa forestal per a calefacció i d’impuls a la ramaderia extensiva haurien de ser molt més potents i àmplies gràcies a l’oportunitat que suposa l’adaptació de la gestió forestal als impactes del canvi climàtic. I no només això, sinó alhora aprofitar per reflexionar de quina manera des del món urbà contribuïm a fer efectives polítiques de gestió dels espais forestals i, per extensió, dels espais agraris.

3.- Cal apel·lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar l’agricultura? Si hi ha alguna activitat econòmica més adaptada als canvis, aquesta és l’agricultura; de fet, el sector primari (agricultura, pesca, aqüicultura, ramaderia, silvicultura) depèn força de la meteorologia i contínuament ha anat conformant-se al temps canviant. Emperò essent això cert, cal preguntar-nos si l’agricultura està preparada per a l’adaptació al canvi climàtic, més si tenim en compte que el principal impacte del canvi climàtic en les nostres latituds és una disminució en la disponibilitat de l’aigua. I l’agricultura, des dels temps de Mesopotàmia, ha fet ús de l’aigua per adaptar-se: no plou, rego. En conseqüència, si la disponibilitat d’aigua ha disminuït i disminuirà encara més, de quina manera l’agricultura esdevé menys vulnerable? Una agricultura que ha de produir aliments per a tota la població del planeta: si avui necessitem 1,5 vegades els recursos que genera la Terra, per a l’horitzó del 2050 necessitarem tres Terres per a satisfer la població mundial. Un problema preocupant que cal afrontar des de molts vessants, començant pel grau d’accés de la població mundial als aliments, la tipologia d’agricultura que cal fomentar, la regulació del preu de les matèries primeres i dels aliments en els mercats mundials, la sostenibilitat ambiental, social i econòmica del sector primari, etc (més informació).

Segons dades del Departament d’Agricultura, Catalunya produeix al voltant del 40% dels aliments que necessita. I es produeix una paradoxa si més no contradictòria: mentre la població ocupada en l’agricultura a Catalunya s’ha reduït en més d’una tercera part en només 15 anys, passant de 73.000 ocupats al sector l’any 2001 a només 47.800 l’any 2015 (més informació), la indústria agroalimentària ocupa la primera posició en quant a volum de negoci, seguida per la química, l’energia i l’automòbil, i representa el 18,5 % de volum de negoci de les manufactures catalanes. Una contradicció aparent: l’estructura i règim d’explotació del sòl agrícola han canviat substantivament en els darrers decennis en detriment de les petites explotacions familiars i a favor de la concentració en explotacions industrials. Així, mentre al 1962 eren més de 200.000 el nombre d’explotacions, a l’any 2009 a penes si superaven les 60.000. Guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. Al mateix temps, augmenten les explotacions que tenen una titularitat societària i es mantenen les explotacions més grans i de més ingressos, símptoma d’una recomposició de l’estructura de les explotacions agràries en detriment de l’estructura familiar tradicional. Alhora, les explotacions petites o d’altres que no ho són tant completen els ingressos del cultiu i la ramaderia amb l’agroturisme, els ingressos de la jubilació i altres activitats exteriors (més informació). En resum, la paradoxa és només aparentment contradictòria: produïm més aliments amb menor ocupació perquè l’agricultura és el graó inicial d’una potent indústria.

Són diverses les raons que podrien argumentar-se per considerar que aquesta potent indústria agroalimentària no és exemple de bona adaptació als impactes del canvi climàtic: no internalitza els costos ambientals que genera –com la contaminació d’aigües subterrànies per nitrats, plaguicides, herbicides i fungicides-, no paga pel cost real de l’aigua –subvencions creuades i encobertes-, suposa una pèrdua de biodiversitat –grans extensions de monocultius que transformen radicalment els paisatges agroforestals- i no ha avançat prou en l’ús eficient de l’aigua –amb infraestructures de dubtós manteniment des de fa més de dos segles-. Tanmateix, allò més determinant és aconseguir que aquest indústria agroalimentària no segueixi engolint les petites explotacions familiars perquè, des del vessant de l’adaptació als impactes del canvi climàtic, és aquesta la tipologia d’agricultura menys vulnerable perquè fa una conservació, manteniment i explotació del territori en la línia de reforçar la resiliència: ús sostenible de l’aigua amb regs de suport a conreus tradicionals mediterranis (horta, fruits secs, vinya, olivera) que permeten assegurar produccions en cas de sequera, manteniment del mosaic agroforestal (combinació de paisatges, conservació de pistes i camins d’accés a les masses boscoses, respecte per la topografia del terreny, marges de pedra), producció de quilòmetre zero, foment de la biodiversitat, arrelament de població autòctona i jove, combinació amb activitats de turisme rural i ramaderia extensiva per al manteniment de les masses forestals, etc. Tant de bo l’adaptació de l’agricultura als impactes del canvi climàtic sigui una palanca de motor de canvi.

Els tres exemples són il·lustratius de què l’adaptació és una oportunitat excel·lent per actuar. És per això que l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic participa en projectes demostratius del programa Life de la Unió Europea. Aquest és el cas del projecte Life CLINOMICS “Promovent la resiliència. Oportunitats i reptes de l’economia i la societat local en l’adaptació al canvi climàtic” (més informació). CLINOMICS vol augmentar la resiliència de les entitats locals a través de la intervenció en tres territoris (Terres de l’Ebre, Alt Penedès i Parc Natural del Montseny – Reserva de la Biosfera) i en diferents activitats econòmiques (turisme, pesca, agricultura i gestió forestal), mitjançant la constitució i posada en marxa d’òrgans de participació territorials i socioeconòmics, l’elaboració de plans d’acció i estratègies per a l’adaptació, el disseny d’eines per a les autoritats locals i per als agents, i altres elements que han de facilitar l’acció en favor de l’adaptació. Coordinat per la Diputació de Barcelona, els altres socis participants són Comissions Obreres de Catalunya, la Unió General de Treballadors de Catalunya, la Unió de Pagesos, la Cambra de Barcelona, el Consell Comarcal de l’Alt Penedès i el Consorci de Polítiques Ambientals de les Terres de l’Ebre. Sense cap mena de dubte, aquests projectes no només són útils per a fer pedagogia sobre l’adaptació als impactes del canvi climàtic, sinó també per començar a implementar accions en el territori que permetin reduir la nostra vulnerabilitat a aquests impactes. Som-hi ¡¡¡

Gabriel Borràs Calvo
Oficina Catalana del Canvi Climàtic

 
 
 
 
Consell de redacció: Miquel de Toro, José M. Jurado, Jordi Salvador, Salvador Clarós, Vicenç Tarrats, Laura Diéguez, Albert Vilallonga, Carles Del Barrio
Editor: Miquel de Toro
Direcció: José M. Jurado
El Consell de redacció no es fa necessàriament responsable de les opinions dels col·laboradors de l’infoSostenibilitat
   
Secretaria de política sectorial i sostenibilitat
CCOO de Catalunya

Via Laietana, núm. 16, 5a planta
tel. 934812906

http://www.ccoo.cat/sostenibilitat
correu electrònic
per veure els números anteriors clica aquí
pàgina web del Centre de Referència de Mobilitat d'ISTAS
   
T'informem que el teu correu electrònic forma part d'un fitxer, titularitat de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, que té per finalitat mantenir-te informat de l'activitat del Departament de Mobilitat de CCOO de Catalunya.

D'acord amb el que expressa la Llei orgànica de protecció de dades, amb referència a aquest fitxer, tant si vols exercir els teus drets d'accés, rectificació, cancel·lació o oposició, com si vols resoldre qualsevol tipus de dubte sobre el tema, ens pots enviar un correu electrònic o trucar-nos al telèfon 934812906.