infoSostenibilitat, núm. 59, 25 de juliol de 2013
 
<<tornar
 
:: Els accidents de trànsit com a factor de risc laboral ::

En els darrers anys, la mobilitat laboral ha sofert un canvi profund, amb més desplaçaments i més lluny dels treballadors, degut a un urbanisme dispers, el constant augment del número de polígons industrials situats fora dels entorns urbans, de la motorització de la societat, etc. Dins d’aquest marc, el problema de l’accidentalitat laboral relacionada amb aquests desplaçaments domicili – feina han esdevingut elements de gran importància econòmica, social i de salut per als treballadors.

Recentment, el Real Automòbil Club d’Espanya ha publicat un estudi sobre el baròmetre de mobilitat laboral que analitza el tema de la mobilitat laboral, els desplaçaments domicili – feina, des del punt de vista de la relació entre els accidents de trànsit i els riscos laborals.

El problema dels accidents de trànsit, dins del marc dels accidents laborals i l’avaluació dels riscos laborals, no és només la seva importància numèrica (suposen el 10% dels accidents laborals), sinó per les seves conseqüències: l’any 2011, de 60.000 baixes per accidents de trànsit es van produir 1.120 ferits greus i 220 morts; és a dir, que tenen una lesivitat major que la resta d’accidents laborals. Els accidents de trànsit són la primera causa de mort en l’àmbit laboral: 1 de cada 3 treballadors morts per accident en l’any 2011 va ser en un context de desplaçaments laborals. Malgrat aquesta importància del problema, només el 14% dels treballadors consideren els accidents de trànsit com un factor de risc laboral.

Un dels principals elements necessaris per analitzar els problemes de l’accidentalitat viària com a risc laboral és caracteritzar els desplaçaments com, per exemple, la distància de desplaçament, un factor que s’ha vist incrementat sensiblement en els darrers anys, i això suposa per sí mateix un factor de risc, ja que augmenta la possibilitat de patir un accident. Una de les dades més importants és que 1 de cada 3 treballadors triguen més d’una hora en realitzar els seus trajectes d’anada i tornada de la feina, amb la repercussió que això té sobre el cansament, estrés i la productivitat del treballador. En aquest sentit, també s’ha de tenir en compte els riscos derivats dels desplaçaments durant la jornada laboral per motius laborals: el 15% dels treballadors realitzen desplaçaments de més de 160 km, la qual cosa suposa que passen gran part de la seva jornada en la carretera, i que aproximadament el 8% destinen la major part de la seva jornada laboral a desplaçar-se.

També és important analitzar els modes de desplaçament utilitzat pels treballadors. En el cas dels desplaçaments domicili – feina, el cotxe és la opció més utilitzada, que en alguns polígons industrials, per exemple, arriba al 90-95% dels treballadors. En general, a Espanya el cotxe és utilitzat en un 55% dels casos, seguit pel transport públic amb un 26% i el mode a peu amb un 11%. En general, els joves de 18 a 25 anys són els que menys accés al vehicle privat tenen, mentre que en la resta dels grups el cotxe és el medi més utilitzat, especialment en el grup de 26 a 50 anys (aproximadament el 70%), i en el grup de majors de 50 anys (gairebé el 40%). En el cas dels desplaçaments in missió, la utilització del cotxe es major que en els desplaçaments in itinere: gairebé el 66% dels treballadors que realitzen desplaçaments en jornada laboral utilitzen el cotxe, seguits dels desplaçaments en transport públic, a peu i en motocicleta.

El reconeixement del factor de risc

És molt important conèixer quins són els factors de risc detectats per les persones que realitzen els desplaçaments domicili – feina. La percepció dels factors de risc més importants són la intensitat de trànsit (aproximadament un 60%), seguit de les condicions climatològiques (50%) i l’actitud de la resta de conductors (40%). Aquesta última és especialment important, perquè gairebé la meitat dels enquestat consideren als altres conductors com potencials perills per la seva seguretat, però només un 7% considera que la seva pròpia conducció pugui suposar un risc per la resta. Si analitzem la percepció els factors de risc, per grups d’edat, podem veure que els treballadors més joves són els que estableixen més diferències: només un 1% d’aquests treballadors més joves, malgrat que són els menys experimentats en la conducció, consideren que la seva conducció pugui ser un factor de risc.

Un altre factor important és l’horari, una variable que influeix en la percepció del risc del treballador. En general, els treballadors que treballen només en horari de matí detecten menys riscos que la resta, mentre que els treballadors amb horaris de torns són els que poden tenir uns majors elements de risc. La flexibilitat d’horaris és una de les mesures que cada cop més empreses estan posant en marxa, amb l’objectiu d’evitar que els treballadors es vegin forçats a ajustar-se a un horari estricte, un element que té conseqüències negatives, tant en la seguretat (presses i estrés), com se sostenibilitat (major concentració de vehicles en un espai de temps més curt). Aquest factor és més complicat quan es tracta de llocs de feina a torns, on la flexibilització dels horaris és més complexa. En general, les persones que no tenen flexibilitat horària detecten més riscos que els que sí la tenen. En aquest sentit, un 14% dels enquestat amb flexibilitat horària consideren com un factor de risc “complir els horaris de l’empresa”, un percentatge que s’eleva al 28% en el cas dels que no gaudeixen d’aquesta flexibilitat.

Els factors de risc, segons els mitjans de desplaçaments, ens demostren que el cotxe i la motocicleta són percebuts com els mitjans de desplaçament amb un major factor de risc (i es considera la motocicleta com el més perillós), mentre que es perceben els desplaçaments a peu com els menys perillosos.


Propostes de millora

A les enquestes, els treballadors també mostren aquelles mesures que consideren que podrien servir per assegurar que aquests desplaçaments siguin més segurs i sostenibles. En aquestes respostes es comprova que la flexibilització d’horaris és la mesura que els treballadors consideren més positiva per aquesta situació, juntament amb el teletreball (malgrat que aquesta mesura depèn en gran mesura de la naturalesa de l’empresa i del tipus de treball). Altres mesures amb una acceptació àmplia són les encaminades a l’ús del transport col·lectiu, tant el transport públic com el transport d’empresa.

Una mesura que podria ser una bona solució, el foment del cotxe compartit, compta amb molt poca acceptació encara, per la qual cosa és important conscienciar als usuaris dels beneficis de la mateixa: només el 5% dels treballadors estarien disposats a compartir cotxe en els seus desplaçaments laborals; l’únic grup que considera el cotxe compartit com una bona mesura són els joves de 18 a 25 anys.

Els treballadors que es desplacen en transport públic consideren com a mesura prioritària les ajudes a l’ús del transport públic, mentre que els que es desplacen en transport d’empresa consideren l’element com molt positiu mesures en aquest sentit.

Però, un dels elements que des de CCOO de Catalunya considerem més importants és la necessària inclusió de les actuacions preventives i de l’avaluació dels riscos laborals dels desplaçaments laborals, no només els realitzats per motius de treball, sinó també els desplaçaments in itinere, així com la conscienciació de treballadors i empreses de la necessitat de la importància d’aquest fenomen i de la necessitat d’aplicar mesures reductores en tots els àmbits socials, econòmics i laborals. En aquest sentit destaca la importància dels plans de desplaçament d’empresa, els plans de mobilitat de polígons industrials i centres generadors de mobilitat, així com dels plans de mobilitat urbana, com elements d’anàlisi, gestió i concertació de diferents sectors per assolir respostes als problemes plantejats per l’actual model de mobilitat.

El decàleg de la mobilitat sostenible dels treballadors i treballadores

Per tal d’aconseguir minorar els efectes d’aquests accidents de trànsit en l’entorn laboral, aquestes són les propostes de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya en referència a la mobilitat sostenible, que es resumeixen en aquest decàleg:
1. A les grans empreses és important nomenar la figura del gestor de mobilitat, constituir consells de mobilitat (integrats per empreses, sindicats, administracions i operadors de transport) als polígons industrials i centres de mobilitat.
2. La nostra aposta central és el transport col·lectiu, amb criteris de racionalitat. És a dir, dimensionant els vehicles per a optimitzar-ne l’ús i l’eficiència. S’han d’establir enllaços amb les xarxes de transport públic, per a crear un sistema de mobilitat sostenible.
3. Altres alternatives complementàries són incentivar l’ús del cotxe compartit i la bicicleta.
4. L’empresa ha de subvencionar de forma negociada i mitjançant una acció positiva la utilització d’aquests mitjans.
5. El dret al transport s’ha de materialitzar en el dret al títol de transport, de caràcter personal, que ha d’abastar tota la plantilla, amb independència de la data d’ingrés i de la situació laboral que tingui (subcontractes, contractes, personal de les empreses de treball temporal –ETT–, treballadors/es autònoms dependents, etc.).
6. Incorporar la mobilitat in itinere i l’accessibilitat al centre de treball a l’avaluació de riscos laborals: el pla de mobilitat ha de ser una part de la prevenció de riscos laborals.
7. Incloure l’auditoria de mobilitat en els estudis per a obtenir un sistema de certificat de qualitat (EMAS o ISO).
8. Afavorir la implantació de cotxe multiusuari a l’empresa, tant com a flota pròpia com entre els treballadors/es.
9. La negociació col·lectiva ha d’establir, com a criteris per a gestionar la mobilitat, la diversitat de situacions personals, especialment dels col·lectius amb unes desigualtats més grans en materia de mobilitat (dones, immigrants, joves i discapacitats), i buscar, en cas necessari, alternatives personalitzades. Igualment, ha d’excloure el permís de conduir i la propietat de vehicle com a criteri de selecció de personal: poden ser condicions complementàries, però no excloents.
10. Incorporar a la negociació col·lectiva el criteri de reubicació sistemàtica de treballadors i treballadores als centres de treball més pròxims al seu domicili, incentivant sistemes de voluntarietat, permutes, etc.

Miquel de Toro
Tècnic de mobilitat, CCOO de Catalunya

 
<<tornar
 

Secretaria d'acció sindical i política sectorial
CCOO de Catalunya

Via Laietana, núm. 16, 5a planta
tel. 934812906

http://www.ccoo.cat/sostenibilitat
correu electrònic
per veure els números anteriors clica aquí

T'informem que el teu correu electrònic forma part d'un fitxer, titularitat de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, que té per finalitat mantenir-te informat de l'activitat del Departament de Mobilitat de CCOO de Catalunya.

D'acord amb el que expressa la Llei orgànica de protecció de dades, amb referència a aquest fitxer, tant si vols exercir els teus drets d'accés, rectificació, cancel·lació o oposició, com si vols resoldre qualsevol tipus de dubte sobre el tema, ens pots enviar un correu electrònic o trucar-nos al telèfon 934812906.