L’any 2016 hi va haver 607 accidents de treball mortals. Aquesta xifra, que per si sola hauria de ser motiu d’anàlisi i formar part de l’agenda política dels nostres governants, roman invisible per a la societat i fora de l’àmbit de discussió política.
El passat divendres, 7 de juliol, vam poder assistir a una vergonyosa ocultació d’un accident laboral mortal, transmès en directe al festival Mad Cool a Madrid.
Com si els accidents laborals fossin una anècdota o fossin un fet inevitable, el capitalisme de l’oci va intentar durant unes hores tapar l’accident mortal de l’acròbata Pere Aunión mentre realitzava la seva feina.
La mort d’un treballador es convertia així en un incident fruit de la casualitat i l’oci havia de continuar. Sens dubte aquest fatídic exemple posava en evidència com el nostre sistema socioeconòmic ha esborrat l’accident de treball de la seva agenda i invisibilitza la seguretat i la salut laboral en el treball.
Una vegada que el fet va adquirir repercussió mediàtica, vam poder assistir a declaracions de treballadors i treballadores que posaven en dubte les condicions de treball en aquest tipus d’esdeveniments i que manifestaven condicions lleonines i suposats abusos laborals per part de les empreses que gestionen aquests macrofestivals.
L’oci i l’espectacle s’han convertit en espais de negoci i com a tals es regeixen per les regles del nostre model de producció, que aposta pel benefici a curt termini com a element central. La insensibilitat davant l’accident d’un treballador no és més que el reflex d’un sistema que confereix al guany el major valor i que deixa a les treballadores i treballadors com a simples forces productives, on la salut laboral és un element accessori.
Les morts a la feina no són fets fortuïts. Es produeixen en la majoria dels casos per l’escassa implantació de la seguretat i salut en els centres de treball. L’article 40.2 de la Constitució espanyola encomana els poders públics, com un dels principis rectors de la política social i econòmica, vetllar per la seguretat i la higiene en el treball. No obstant això, l’elevat nombre d’accidents laborals -l’any 2016 es van produir 555.722 accidents de treball amb baixa, un 5,0% més que els ocorreguts el 2015- són un reflex de la deficient política de riscos laborals al nostre país.
Aquest mandat constitucional comporta la necessitat de desenvolupar una política de protecció de la salut de les treballadores i els treballadors mitjançant la prevenció dels riscos derivats del seu treball. No obstant això la crisi ha introduït factors nous sobre els quals els poders públics no estan actuant: la precarització i els seus efectes sobre l’organització del treball i la por de la pèrdua de la feina que influeix en els factors individuals són dues de les noves categories que estan molt presents en els accidents de treball.
La salut no forma part de les condicions de treball amb la qual l’empresari pugui o no disposar al seu gust. La salut i seguretat en el treball són drets irrenunciables.
La visibilització de la mort en el treball és un dels reptes de les organitzacions sindicals. És fonamental que la mort en el treball formi part de les agendes polítiques i que la protecció de la salut laboral s’implementi en tota la seva intensitat als centres de treball, atenent el que estableix la normativa nacional i internacional. El greu problema dels accidents laborals no pot romandre ocult i ha de ser catalogat com una emergència social.
La salut i la seguretat dels treballadors i treballadores no pot ser una víctima més de la crisi.