|
L’home modificat per l’economia
Un nou home nou, això és el que el mercat està a punt de fabricar
davant els nostres ulls. Destruint qualsevol forma de tot el que
representava una obligació sobre la mercaderia, la desregulació
neoliberal provoca efectes en tots els camps. No només en el camp
econòmic. El psiquisme humà mateix està pertorbat, trasbalsat.
Depressions, problemes d’identitat, suïcidis i perversions es
multipliquen. Fins al punt que el mercat ja no vol l’ésser humà
tal com és. Amb l’ajuda de la clonació i de l’enginyeria genètica,
aleshores exigeix durament la transformació biològica de la
humanitat.
Per Dany-Robert Dufour*
Article traduït per Rut Jou
A L’art de reduir els caps (1) havia intentat posar en evidència
la profunda reconfiguració dels esperits operada pel mercat. La
demostració era relativament simple: el mercat recusa qualsevol
consideració (moral, tradicional, transcendent, transcendental,
cultural, mediambiental...) que pugui posar traves a la lliure
circulació de la mercaderia al món. Això passa perquè el
capitalisme intenta desmantellar qualsevol valor simbòlic en
benefici només del valor monetari neutre de la mercaderia. Ja que
només hi ha un conjunt de productes que es canvien pel seu estricte
valor mercantil, els homes han de desfer-se de totes aquestes sobrecàrregues
culturals i simbòliques que fins fa poc garantien els seus canvis.
Es pot veure un bon exemple d’aquesta desimbolització produïda
per l’extensió del regne de la mercaderia examinant els bitllets
de banca establerts en euros. Es remarcarà que aquests bitllets han
perdut les efígies de les grans figures de la cultura que, des de
Pasteur a Pascal i de Descartes a Delacroix, indexaven ahir els
canvis monetaris sobre els valors culturals patrimonials dels estats
nacions. Actualment, només hi ha als euros ponts i portes o
finestres, exaltant una fluïdesa desculturalitzada. Es demana als
homes que se sotmetin al joc de la circulació infinita de la
mercaderia. Es pot dir que la llei del mercat és la de destruir
qualsevol forma de llei que representi una obligació sobre la
mercaderia.
Abolint qualsevol valor comú, el mercat està a punt de fabricar un
nou home nou, desproveït de la seva facultat de jutjar (sense cap
altre principi que el del benefici màxim), impulsat a gaudir sense
desitjar (l’única salvació possible es troba en la mercaderia),
format en totes les fluctuacions identitàries (ja no hi ha subjecte,
només subjectivitzacions temporals, precàries) i obert a totes les
derivacions mercantils. Som davant un aspecte molt particular de la
desregulació neoliberal que, per desgràcia, encara no està ben
entesa, però que produeix ja efectes considerables en tots els
camps, i sobretot en el psiquisme humà. Un cert nombre de
psiquiatres i psicoanalistes estan a punt de fer un inventari dels
nous símptomes causats per aquesta desregulació, com la depressió,
les addiccions diverses, els problemes narcisistes, l’extensió de
la perversió, etc.
Aquesta desregulació d’un nou tipus provoca grans confusions en
els debats actuals. Va acompanyada d’un perfum llibertari, basat
en la proclamació de l’autonomia de cada un i una extensió de
tolerància en tots els camps socials (entre ells el dels costums),
que intenta fer creure que som a punt de viure un període intens
d’alliberació. Perquè l’expatriarcat opressiu es veu malament,
es vol creure que una revolució sense precedents s’obriria camí...
oblidant que és el mateix capitalisme el que ha dirigit aquesta
revolució que se centra a afavorir la penetració de la mercaderia
en els camps on encara no regnava —el dels costums i de la
cultura.
Karl Marx no s’equivocava en aquest aspecte revolucionari del
capitalisme: “La burgesia —escrivia— no pot existir sense
trasbalsar constantment els instruments de producció, i per tant
les relacions de producció, per tant el conjunt de condicions
socials. Al contrari, la primera condició d’existència de totes
les classes industrials anteriors era conservar incanviable l’exmodel
de producció. El que distingeix l’època burgesa de totes les
precedents, és el trasbalsament incessant de la producció, la
commoció contínua de totes les institucions socials, en resum la
permanència de la inestabilitat i del moviment. Totes les relacions
socials immobilitzades pel rovell, amb el seu seguici d’idees i
opinions admeses i venerades, es dissolen; els que les reemplacen
envelleixen abans de patir esclerosi. Tot el que era sòlid, ben
establert, es volatilitza, tot el que era sagrat es troba profanat i,
al final, els homes són forçats a considerar-se un ull desenganyat
al lloc que tenen a la vida, i les seves relacions mútues (2)”.
Aquesta capacitat de transformar les relacions socials ha arribat al
súmmum amb aquest nou estat del capitalisme que a vegades s’anomena,
amb raó, l’anarcocapitalisme.
Aquest trasbalsament ha funcionat tan bé que alguns han intentat
només retenir d’aquesta nova forma el seu aspecte llibertari,
jove i modern i estan molt entusiasmats a compte de la revolució
dels costums que introduïa. La confusió és tan gran que es creuen
fermament revolucionaris els que només fan que seguir aquesta
desregulació cultural i simbòlica —penso que aquesta part de
l’esquerra moderna que s’entusiasma per totes les causes tendència.
Ara bé, és exactament el que vol l’anarcocapitalisme que estima,
sinó la revolució, com a mínim totes les formes de desregulació
culturals i simbòliques. Tots els espots publicitaris ho demostren.
Sembla que les poblacions no pressenten els considerables perills
potencials que la civilització corre davant una desregulació simbòlica.
Però el mercat pot recuperar-ho en benefici seu: ja una quantitat
de grups es vanten i venen morals de pacotilla que estan al peu del
canó. Ara bé, seria un error crucial abandonar el debat sobre els
valors als conservadors, tan si són ex com neo. En efecte, si
s’abandona aquest camp, serà ocupat per George W. Bush, els
teleevangelistes i els seus agents puritans com als Estats Units, o
per populismes d’orientació feixista com a Europa. Cal construir
amb urgència una nova reflexió sobre els valors, en el sentit de
la vida en societat i en el bé comú amb destinació de les
poblacions confusament alarmades pels desgasts morals causats per
l’extensió indefinida, del regne de la mercaderia. És clar que
si no s’inverteix en aquest camp, aquestes poblacions estaran
temptades de caure del costat dels que l’ocupen tan sorollosament
com indegudament.
Quan la criatura interfereix en la seva creació
No obstant això, estaria lluny del compte si es constrenyís el
debat a aquests aspectes culturals. Ja que semblaria que aquesta
reconfiguració dels esperits només és la primera fase d’un
mecanisme d’abast més gran. Per dir-ho en poques paraules, la
reducció de caps i la desimbolització només són el preludi
d’una altra redefinició en profunditat de l’home que afectaria
aquesta vegada no solament el seu esperit, sinó també tot el seu
cos.
Aquesta desimbolització del món intervé en un moment decisiu en
l’aventura humana: és la primera vegada en la història de l’ésser
viu que una criatura aconsegueix llegir l’escriptura de la qual
n’és l’expressió. Amb aquest gir, un esdeveniment increïble
es fa possible: l’instant en què la criatura va poder retornar a
la creació per refer-se. L’instant en què la criatura va
interferir en la seva creació i se situà com el seu propi creador.
El moment inconcebible es dóna quan una espècie va poder
intervenir en el seu propi futur substituint-se a les lleis naturals
de l’evolució.
Tot passa com si la recomanació humana llançada al Renaixement per
un dels seus grans pensadors, Pic de la Mirandole, hagués estat
estesa més enllà de qualsevol mesura. Pic volia introduir, en
contra de les antigues formes de domini absolut pel diví, una part
del lliure arbitri humà. Apel·lava així l’home a “esculpir el
seu propi estatut (3)”. L’apel·lació ha estat estesa per tota
la filosofia ulterior, ja que es pot considerar com un
desenvolupament molt llarg sobre el tema del lliure arbitri humà,
des de la construcció del cogito cartesià, al tema de la mort de Déu
de Nietzche, passant per l’ideal crític de les Llums.
Ara bé, l’home actual és a punt d’ultrapassar aquest ideal, ja
que, si efectivament és a punt d’“esculpir el seu propi estatut”,
aquest podria ser un estatut vivent, apel·lat a substituir l’home
mateix. Remarquem de pas que això no seria res més que la fi de la
filosofia que estaria implicada per una visió així de redefinició
de les bases materials de la humanitat. El seu compliment suposaria
en efecte la transformació irremeiable d’una empresa, sense
deixar de ser rellançat des de l’antiguitat, de reforma de l’esperit
(per l’ascesi, per la recerca de l’autonomia, per la
reestructuració de l’enteniment) en una mirada purament
tecnicista de modificació del cos. Però de què serviria guanyar
un cos nou si s’hagués de perdre l’esperit?
És tan vàlid plantejar la qüestió si existeix un programa difós
de fabricació d’una posthumanitat. Aquest programa està
dissimulat, no se li dóna gaire publicitat. No s’ha d’espantar
els homes, sobretot no cal que entenguin que se’ls fa treballar
per l’abolició de la humanitat —és a dir, per la seva pròpia
desaparició. El món de l’ésser viu ha estat tan usat pel
capitalisme per tal de desenvolupar-hi nous espais per a la
mercaderia, que algunes de les seves conseqüències possibles sobre
la mateixa humanitat han acabat per traspassar el mur del silenci.
Així és com Francis Fukuyama, el poeta del neoliberalisme, que
havia proclamat, després de la caiguda del mur de Berlín, l’inici
de la “fi de la història” amb l’adveniment generalitzat de
les democràcies neoliberals, ha hagut de retractar-se i admetre que
el triomf del mercat només era el darrer episodi de la història
humana. Un altre seguiria: la transformació biològica de la
humanitat (4). Però aquest desengany només li dóna ocasió de
tancar-se en un nou error d’apreciació.
Francis Fukuyama vol creure que el neoliberalisme sabrà
preservar-nos d’aquest engranatge fatal... llavors per què ens hi
porta de dret! Per ell, en efecte, la democràcia de mercat seria un
estat perfecte si no estigués amenaçat pel desenvolupament d’algunes
tècniques: “Una tècnica prou poderosa per remodelar el que som
corre el risc de tenir conseqüències potencialment dolentes per a
la democràcia liberal (5)”.
Evidentment, cal convenir-hi, si ja no hi ha homes, la democràcia
corre el risc de caure una mica en el buit. Per evitar un perill
similar, caldria, segons Fukuyama, que “els països regulin políticament
el desenvolupament i la utilització de la tècnica”. Intenció
pietosa, que li permet silenciar l’essencial: és el mercat el que
manté el desenvolupament sense fi de les tecnociències, les quals,
no regulades, porten de dret cap a la sortida fora de la humanitat.
Aquesta relació, tot i així, és clara: ja que el mercat implica
la fi de qualsevol manera d’inhibició simbòlica (és a dir, la
fi de la referència de qualsevol valor transcendental o moral en
benefici de l’únic valor comercial), res, si ens quedem en
aquesta lògica, no podrà impedir que l’home es desfaci de
qualsevol idea que pretengui mantenir-lo en el seu lloc i que surti
de la seva condició ancestral tan aviat com tingui els mitjans per
fer-ho. Per tant, no és la ciència l’única, com sovint es diu,
sinó la ciència més l’efecte deleteri del mercat sobre els
valors transcendentals, els que podrien permetre la realització
d’aquest programa. Cal plantejar-se, doncs, aquesta qüestió:
existeix, en les nostres democràcies postmodernes on es pot dir tot,
una instància política per decidir si volem o no aquesta mutació?
No hi ha res menys segur.
Ara bé, l’absència d’aquest lloc pesa molt. Es veu on el
programa de fabricació d’una posthumanitat podria conduir:
directament a l’entrada en una era de producció d’individus
anomenats superiors que hagin escapat de l’engendrament. I d’individus
inferiors per a les tasques subalternes. L’existència,
banalitzada, d’organismes genèticament modificats, hauria de fer
estar a la que salta: es podria a curt termini intentar fabricar,
per clonació i modificació genètica, noves variants humanes. També
és raonable que els experiments estiguin en curs o no triguin a
estar-hi.
Quan arribi aquest dia, haurem passat de la postmodernitat, època
preocupada en l’enfonsament dels ídols, a la posthistòria. Tot i
que ningú no pot preveure el que serà això, tanmateix es pot dir
que no ho serà. Ja que això significa el desenllaç de cinc grans
topoi de la humanitat: la fi de la humanitat comuna, la fi de la
fatalitat usual de la mort, la fi de la individualitat, la fi de
l’avinença (problemàtica) entre sexes, i el trasbals de la
successió generacional.
El perill que amenaça l’espècie humana no és l’únic perill
eugènic. El que està, a curt termini, en perill, també és i
simplement la conservació i la perpetuació de la mateixa espècie.
Aquesta conservació no procedeix d’ella mateixa, passa per un
marc simbòlic i cultural. Això s’explica pel fet, reconegut per
una part de la recerca paleoantropològica, que l’home és
concebible com un ésser de naixement prematur, incapaç d’assolir
el seu desenvolupament germinal complet i no obstant això capaç de
reproduir-se i transmetre els seus caràcters juvenils, normalment
transitoris en els altres animals. Es parla pel que fa a aquest tema
de neotènia de l’home (6). Implica que aquest animal, no acabat,
per la diferència dels altres animals, d’altra banda ha de
concloure’s en la primera naturalesa, és a dir, en una segona
naturalesa, generalment anomenada cultura.
Hi ha moltes coses en aquesta segona natura: déus, relats, gramàtiques
que es remeten a qualsevol objecte del món (estrelles, pedres,
microbis, música, relat, càlcul, subjectivitat, socialitat...),
una intensa activitat protètica (tots els objectes que permeten a
aquest animal no acabat habitar el món), lleis, principis, valors...
Ara bé, si aquest marc està danyat, si les lleis i els principis
que el regeixen esdevenen confusos, es pot esperar que no solament a
efectes individuals i socials deteris, sinó també a amenaces sobre
l’espècie, ja que ja no hi haurà res prou legítim per oposar-se
a les manipulacions que se centren a transformar-la, des de llavors
això serà possible.
Ja s’aixequen algunes veus, fins i tot en la intel·lectualitat,
per acollir la suposada bona nova de la propera mutació de l’home.
Especialment el filòsof alemany, Peter Sloterdijk, que ja es va fer
cèlebre per haver pronunciat, a les acaballes del 1999 a l’altre
Rin, una conferència titulada: Règles pour le parc humain (7),
durant un col·loqui dedicat a Heidegger. Aquesta conferència havia
suscitat una gran controvèrsia, sobretot amb Jürgen Habermas. Els
propòsits d’aquest nietzchià d’esquerra semblen molt
significatius de manera de la qual la desregulació simbòlica
actual pot alterar els ànims.
En una altra conferència celebrada al Centre Georges Pompidou el
març del 2000 (8), Sloterdijk reprenia així una tesi de Heidegger,
però per invertir-la. Ja no es tractava de dir que la tècnica era
un “oblit de l’ésser”, sinó de proclamar que concorre en la
“domesticació de l’ésser”, era l’atribut major de l’home
neotènic i que el marc simbòlic feia prescripcions i prohibicions
no havia existit mai! Amb premisses similars, totes les conseqüències
possibles de la tècnica estan justificades d’entrada. La
deliberació moral, d’altra banda, si està tan poc presa en
consideració que, en aquest discurs desinhibit, és només la tècnica
la que acaba de poder determinar una ètica, i no importa quina: una
ètica de l’home major, com a tal oberta a les automanipulacions
biotecnològiques.
En aquest discurs, l’ètica consisteix a allunyar qualsevol forma
d’examen moral. Així és com l’home, tret fora d’ell mateix
per l’Ésser, tindria el càrrec de canviar la seva condició biològica
per obrir-se a la multiplicitat biològica (9). L’home, nascut
insuficient i essent el producte de la tècnica, només li queda
portar aquesta última a les seves últimes conseqüències. Així
és com el vell home ha de ser rebatejat home primer —on es pot
entendre una clara eufemització de primitiu (com al “Museu dels
Arts Primers”)—, ja que aquest home ja només és un primitiu
davant els homes superiors que han de venir. No calia al·lucinar el
retorn de l’Ésser en la sinistra farsa històrica del nazisme —només
era un error lamentable del meu estimat mestre, sembla dir
Sloterdijk. No, és avui que la veritable èxtasi es presenta: l’home
superior, l’autèntic, arriba i els seus aduladors ja el canten i
fan de policia per aclarir-li el camí.
Ara bé, aquest camí està ple d’homes primers —aquest és el
problema. Pel nostre profeta, el vell home primitiu és retort, està
constitutivament sord —cito— al “potencial generós” de la
transformació “plurivalent”. Pitjor, pel seu “egoisme antic”,
seria just “exercir el poder sobre les matèries primeres” per
“disposar-ne” per tal de sostreure els canvis promesos —on
s’entén que aquestes “matèries primeres” podrien ben ser el
mateix cos humà. Aquest vell home no seria, naturalment, més que
“l’home del ressentiment” disposat a fer “unions” per
reclutar “poblacions desinformades” i dirigir-les cap a
“falsos debats sobre les amenaces no enteses, sota la fèrula d’editorialistes
lascius”... Avall amb els vells “humanòlatres” que pretenen,
moguts per una “histèria antitecnològica”, oposar-se a aquest
salt en què l’Ésser ens crida, ja que, naturalment, no hi ha
“res de pervers” a voler “transformar-se a través de l’autotècnica”...
Aquestes propostes de Sloterdijk —per la seva mateixa exageració—
són de gran utilitat: permeten comprendre que la desinhibició simbòlica
actual no és solament un afer d’alliberació dels costums i de
sortida més o menys dolorosa del patriarcat. En efecte, l’aixecament
actual de les prohibicions mostra que perdura un veritable projecte
postnazi de sacrificació de l’humà. Ha estat portat per l’anarcocapitalisme
que, trencant amb totes les regulacions simbòliques, fa possible
que la tècnica avanci sola fins a trencar la humanitat.
La civilització del tot consumible
“El discurs capitalista —ja deia el doctor Lacan— té alguna
cosa de bogeria astuta [...], això va sobre rodes, no pot anar
millor. Però precisament va massa ràpid, es consumeix. Es
consumeix tan bé que es consumeix (10)”. En resum, el veritable
problema del capitalisme és que funciona massa bé. Encara que un
dia calgui acabar del tot de consumir: els recursos, la naturalesa,
tot — fins i tot incloent-hi els individus que el serveixen.
En la lògica capitalista, precisava Lacan, ha estat “substituït
per l’esclau antic” dels homes reduïts a l’estat de “productes”:
“productes [...] consumibles abans que els altres (11)”. Aquesta
observació permet entendre que és exactament en aquest sentit tan
amenaçador que cal sentir les expressions lleugerament eufòriques
que es troben en tota la literatura neoliberal: “el material humà”,
el “capital humà”, la gestió aclarida dels “recursos humans”
i el “bon govern relacionat amb el desenvolupament humà”.
L’anarcocapitalisme ha acreditat la idea que lliurar-se a les
lleis és cruel i només confina a una mena de masoquisme
insuportable. I reenvia cínicament els que tindrien necessitat
d’un suplement d’ànima al puritanisme obscurantista. No obstant
això, cal recordar que els filòsofs de les Llums, com Jean-Jacques
Rousseau i Emmanuel Kant, deien que la llibertat no consisteix en
res més que obeir les lleis que se li han donat. En efecte, tenim
necessitat de veritables lleis jurídiques i morals, i no d’aquests
succedanis moralitzadors, per trobar finalment la justícia, per
salvaguardar el món abans que no sigui massa tard, per preservar
l’espècie humana, amenaçada per una lògica cega. Ara bé, estem
a punt d’abrogar totes les lleis —excepte les del més fort— ,
i si continuem en aquesta direcció funesta, entrarem en una
crueltat molt més viva que el fet d’haver de sotmetre’s a les
lleis. Entrarem en una crueltat desconeguda que consisteix a voler
modificar aquest cos humà vell de 100.000 anys. Per intentar
construir-ne d’altres.
(1) Dufour, Dany-Robert. L’art de réduire les têtes – sur la
nouvelle servitude de l’homme libéré à l’ère du capitalisme
total. París: Denoël, 2003.
(2) Marx, Karl. Manifest communiste. Traducció París: Lafargue, Ed.
sociales, 1976, pàgina 35.
(3) De la Mirandole, Pic (1463–94). Discours sur la dignité de
l’homme. Citat per: Carpentier, Jean. Histoire de l’Europe. París:
Points, Seuil, 1990, pàgina 224–225.
(4) A “La fin de l’Histoire dix ans après”, Fukuyama repeteix
el seu credo: “La democràcia liberal i l’economia de mercat són
les úniques possibilitats viables per les nostres societats
modernes”. Però reconeix una insuficiència pel que fa a la seva
concepció de la fi de la història: “La Història no es pot
acabar mentre les ciències de la natura contemporània no arribin
al seu final. I estem a la vigília de noves descobertes científiques
que, per la seva mateixa essència, aboliran la humanitat com a
tal”. A: Le Monde, 17 de juny de 1999.
(5) Cf. Fukuyama, Francis. La Fin de l’homme: Les Conséquences de
la révolution biotechnique. París: La Table Ronde, 2002.
(6) Vegeu els treballs del gran antropòleg americà Stephen Jay
Gould: Darwin et les grandes énigmes de la vie, (1977), París,
1979, i Le pouce du Panda (1980), Grasset, París, 1982.
(7) Sloterdijk, Peter. Règles pour le parc humain. París: Mille et
une nuits, 2000.
(8) Conferència represa en un recull titulat La Domestication de
l’Etre. París: Mille et une nuits, 2000. Totes les cites que
segueixen estan extretes d’aquesta obra.
(9) En efecte, aquesta diversificació ja està en curs: el
setmanari americà Science, el 27 de juliol del 2001, relatava que
un equip americà ja havia aconseguit implantar cèl·lules mare
cerebrals humanes al si de cervells de fetus de cigne Macaca radiata
cap a la dotzena setmana de la seva gestació, aquesta implantació
podia portar a la creació de cignes antropoides els cervells dels
quals haurien estat, així, mecànicament humanitzats.
(10) Lacan, Jacques. “Conferència a la Universitat de Milà”.
12 de maig de 1972, inèdit.
(11) Lacan, Jacques. L’Envers de la Psychanalyse. París: Seuil,
1991, sessió del 17 de desembre de 1969, pàgina 35.
* Director de programa al Col·legi Internacional de Filosofia, París.
Autor, entre d’altres, d’On achève bien les hommes. París:
Denoël, 2005.
|
