Per JOHN D. SKRENTNY
Universitat de Califòrnia-San Diego.


El novembre de 2006 el 58% dels electors de Michigan van votar a favor de la supressió dels tractes preferencials que l’Estat concedia a les minories racials. Les preferències concedides a través de la "discriminació positiva" afectaven també alguns candidats que optaven a ser admesos a la Universitat de Michigan, però aquest referèndum en va invalidar l’opció. De fet, els electors van qüestionar una decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units dictada el 2003. Pel cas Grutter vs. Bollinger, el Tribunal havia considerat que la facultat de dret de la Universitat de Michigan havia de donar preferència als candidats negres i llatins en base a la diversitat racial del cos d’estudiants.

Les universitats de la majoria dels altres Estats americans conserven el dret de mantenir els tractaments preferents, i la discriminació positiva en altres àmbits, entre ells el de la contractació, no ha estat qüestionada. La desaprovació electoral d'una decisió constitucional ha representat no obstant això una inversió de la tendència susceptible de perjudicar les minories racials. És poc probable, però, que el referèndum de novembre de 2006 afecti la vida dels habitants de Detroit, la metròpoli de Michigan els guettos del qual estan entre els més devastats i més pobres del país.

Però la discriminació positiva no té l’objectiu d’ajudar els pobres. Afecta els desfavorits per raons de raça o sexe. Certament minoria racial i desfavorit social es confonen sovint en l'esperit dels nord-americans. I en part és cert: els negres i els hispans representen cadascú el 13% de la població nord-americana, però els primers constitueixen el 25% dels pobres del país i els segons el 22%.

Per regla general la discriminació positiva ajuda els més afavorits al si dels grups més desfavorits. Discutida perquè es basa en la "raça", representa una noció nord-americana per excel·lència perquè intenta donar oportunitats a tothom, però no a instaurar la igualtat. Sense qüestionar l'estructura de classes del país, el seu bon funcionament permetria als quadres dirigents de les empreses nord-americanes d'anunciar una meravellosa diversitat; la qual cosa no canviaria gairebé en res a la sort dels sense sostre.

Han estat moltes les definicions de la discriminació positiva, però val la pena precisar què no és: un enfocament d’"indiferència al color de la pell" (colour blind) destinat a promoure la igualtat d’oportunitats. El 1964, la Civil Rights Act construïa una legislació antidiscriminatòria que prohibia als empresaris i als centres escolars qualsevol discriminació en matèria de contractació o d'admissió que es fonamentés en característiques particulars com la raça, l'origen nacional, la religió o el sexe. Qui estimés que una d'aquestes característiques havia provocat el rebuig al lloc de treball o l’oposició a una candidatura tenia el dret de denunciar-ho, amb el govern al seu cantó, o a iniciar una acció judicial.

Més enllà del simple fet de no discriminar, la "discriminació positiva" implica una acció "positiva" voluntarista. Desenvolupada uns anys després en un clima de violència urbana amb connotacions racials, la llei antidiscriminació es podia reduir, per exemple, a la publicitat en mitjans de comunicació minoritaris per a donar preferència a les persones oprimides per raons de raça o sexe. Tant si es tracta d'ensenyament o de lloc de treball, la discriminació positiva no consisteix en fixar quotes, sinó a aconseguir el mateix resultat assignant un "objectiu", aconseguint que el grup assumeixi una "massa crítica".

En l’àmbit de l'admissió universitària, els candidats que pertanyen a minories poden ser admesos amb resultats inferiors als dels altres. En l'àmbit de la contractació i de l'adjudicació d’alguns llocs de treballs públics, els criteris, més complexos i més subjectius, desemboquen de vegades en una preferència racial. Però molt sovint els esforços suplementaris de contractació i de formació beneficien les dones o les empreses que dirigeixen.

L'objectiu essencial sempre ha estat el de prevenir la discriminació o compensar les del passat. Però és encara la discriminació un problema? Si es deixa de costat la qüestió de la mediocritat i la ruïna de les escoles primàries i secundàries freqüentades per les minories racials (un problema central, però que no entra no en el camp de la discriminació positiva), la discriminació oberta patida per minories racials i per dones és feble, fins i tot inexistent, en l’àmbit d'admissió a les universitats. Les coses són infinitament més complexes quan es tracta de l’àmbit laboral.

La legislació antidiscriminatòria de 1964 tenia l’objectiu de remeiar la taxa d'atur, sobretot la dels negres, aleshores dues vegades superior a la dels blancs. Ara bé, aquesta relació mai no es va modificar després. El febrer de 2007, l'atur (oficial) era del 4% per als blancs i del 7,9% per als negres (5,2% per als hispans i del 2,7% per als americans d’origen asiàtic, també dins la lògica de la discriminació positiva). No obstant, aquestes xifres no resumeixen, ni de bon tros, la realitat de la discriminació.

Els especialistes en ciències socials han intentat construir instruments de mesura més complexos –tot i que ha esdevingut un llarg debat. En el camp dels que insisteixen en els diferencials salarials, alguns proposen que, a capacitat cognoscitiva igual avaluada per tests estandarditzats, cadascun rebria en realitat la mateixa remuneració, independentment de la "raça". D’altres proposen que, perquè aquest gènere de comparació sigui convincent, és important tenir en compte altres factors com els anys d'estudi o el benestar psicològic. Els seus treballs indiquen que els salaris dels negres són inferiors a la mitjana nacional en aproximadament un 11%, per raons imputables de manera única a la discriminació[1].

Un altre enfocament recorre a "auditories" que els són enviades als empresaris, i comparades, quan només la raça és la diferència entre dos aspirants a una feina. En la immensa majoria dels resultats hi destaca una discriminació en contra dels negres i dels hispans. La sociòloga Devah Pager ha comprovat fins i tot que els blancs que tenien antecedents judicials tenien més oportunitats d'obtenir una feina que els negres que havien portat una vida immaculada [2].

Els investigadors socials de la immigració han insistit en una altra variable: els empresaris prefereixen contractar treballadors immigrats, asiàtics i hispans, abans que els autòctons, negres o blancs. Els primers serien "mandrosos" i els segons, molts cops, uns “ploramiques trossos de merda[3]". La fractura s’obre –fins i tot al si d'una minoria racial– entre immigrants i no immigrants. Un estudi elaborat per Harvard el 2004 establia que dos terços dels estudiants negres que cursaven una llicenciatura (representaven llavors el 8% del conjunt dels estudiants) eren immigrants o fills d'immigrants antillans i africans. ¿És fruit de l’atzar que les dues personalitats negres a qui sovint s’han citat com a possibles presidents dels Estats Units, Colin Powell i Barack Obama, siguin tots dos fills d'immigrants i no descendents d'esclaus?

La discriminació positiva dóna més d'oportunitats a les minories? La pregunta depèn de si es mira des del punt de vista educatiu o laboral. Quant a les admissions a la universitat, la majoria dels observadors estimen que la discriminació positiva ha afavorit l'accés de molts negres i hispans als estudis superiors (els asiàtics han aconseguint l’èxit al marge dels tractament preferencial[4]).

D'altra banda, quan la universitat de Califòrnia va posar fi a les preferències racials, el 20 de juliol de 1995, l'impacte va ser profund. En un Estat on negres i hispans representaven aproximadament el 38% dels llicenciats de secundària, el nombre que van passar a la universitat es va reduir del 21 al 15% dels estudiants, i al campus hi assistien els menys sol·licitats[5]. En el cas de les facultats de dret, l'eliminació de les preferències va fer caure el nombre d'estudiants negres en més d’un 40%[6]. La qüestió que es posa damunt la taula és si no és preferible concedir avantatges als pobres i no tant a les minories racials. Perquè a les universitats d'elit privades (Harvard, Yale, Princeton, etc.), els estudiants de qualsevol raça el nivell d'estudis i d'instrucció dels pares dels quals se situa un quart per sota de la mitjana del país sempre estan menys representats que alguna de les minories racials. Inversament, el 75% dels que freqüenten les universitats d'elit procedeixen del 25% de les famílies més riques del país[7].

En l’àmbit laboral la discriminació positiva es pot observar a partir de resultats significatius. La taxa de contractació de negres, per exemple, ha progressat en més d’un 20%. Diverses disposicions han permès també augmentar el nombre dels que ocupen llocs de responsabilitat, encara que continuï molt allunyat de la proporció de negres que hi ha als Estats Units. Entre 1971 i 2002, el nombre de dones negres que exercien funcions de responsabilitat va passar del 0,4 al 2% del total, en els homes de l’1 al 3,1%. Finalment, les polítiques van desembocar en una major presència de les minories en els consells d'administració de les empreses: el 47% d'aquests consells compten almenys amb un afro-americà.

Hi ha dues raons per les quals la discriminació positiva suscita menys controvèrsia als Estats Units. D'una banda, la qüestió és d'una relació electoral molt incerta per als dos principals partits. Els demòcrates saben que la majoria dels nord-americans rebutgen les preferències racials. Si defensen la discriminació positiva quan aquesta és qüestionada això vol dir que no han fet res des de fa dècades per reforçar-la o estendre-la. Eviten de parlar-ne per por de ser acusats per la dreta de cedir a les pressions d'un grup impopular[8]. De l’altra, els republicans ja no intenten abolir aquesta política per temor a ser titllats d'oposició als drets cívics, fins i tot de racistes. És per això que la reducció de la discriminació és dóna sobretot en finals de processos judicials o en ocasió d'eleccions locals (Michigan, Califòrnia, Estat de Washington).

Una altra raó explica l'eclipsi d'aquesta controvèrsia. El 2007 la noció de discriminació positiva sembla anacrònica. Originàriament es tractava en nom de la justícia i de l'equitat, per prevenir o compensar injustícies patides per grups minoritraris, identificables. Avui la qüestió ja no és formula en els mateixos termes; hi preval el de la "diversitat". Els dirigents d'empresa i els responsables universitaris asseguren que cerquen la inclusió racial susceptible d'augmentar l'eficiència de la institució en una època marcada per la internacionalització de la producció i del saber. Contractar individus de "races" diferents ha esdevingut un objectiu per a moltes direccions de personal.

La valoració de la "diversitat" i el paper que hi juga el sector privat per promoure-la impliquen un avantatge. Posa una catifa sota els peus als blancs que tant agrada queixar-se que les minories, segons ells desproveïdes de mèrit, intenten arrencar a força de processos o de favoritismes avantatges indeguts o fundats en perjudicis passats. En l'òptica d'una diversitat necessària ningú no hi perd, ans al contrari, amb una integració que afavoreix tant l'empresa com la universitat. Però per a aquells que com Martin Luther King, abans, avui somien amb un futur "cec al color de pell", l'inconvenient és que les mesures en nom de la diversitat tendeixen a concedir un lloc preferencial a l'origen ètnic. Lluny d'atenuar-ne les diferències, les institucionalitzen.

Al capdavall, ni la política de la diversitat ni la de la discriminació positiva no reconeixen fermament que el perjudici no és el mateix per a totes les minories. Rebuig a la contractació, pobresa, segregació geogràfica, matrimonis: els negres continuen sent un grup a banda. Així, mentre que prop del 30% dels asiàtics i els hispans han trobat els seus cònjuges fora del seu grup, principalment entre els blancs, aquesta xifra només arriba al 10% en el cas dels negres. Entre els més joves el 66% dels asiàtics i el 40% dels hispans escullen un cònjuge d'un altre origen; però la taxa baixa fins al 10% entre els joves negres...

El malestar que suscita als Estats Units les estructures de poder gairebé únicament compostes per blancs expressa, a la seva manera, la victòria del combat pels drets civils. Però si la majoria dels nord-americans aspira a més diversitat, apareix sempre rebutjant les mesures voluntaristes destinades a garantir-la. El seu futur continua sent, doncs, incert.


[1] Llegiu John J. Donohue III, "The Law and Economics of Antidiscrimination Law", Nacional Bureau of Economic Research Working Paper 11631, Cambridge, Massachusetts, setembre de 2005.
[2] Cf Devah Pager, "The Mark of the Criminal Record", American Journal of Sociology, núm. 108, 2003.
[3] Dins Roger Waldinger i Michael Lichter, «How the Other Half Works: Immigration and the Social Organization of Labor», University of California Press, Berkeley, 2003.
[4] Amb un 4,5% de la població, representen entre el 10% i el 30% dels estudiants en la majoria dels “universities”, un resultat molts cops atribuït al marc familiar i al nivell d'ingressos (més elevat que la mitjana americana) dels seus pares. Així, els indo-americans tenen uns ingressos mitjans per càpita de 60.093 dòlars, contra els 38.885 dòlars de la mitjana nacional.
[5] University of California Office of the President, "Undergraduate Access to the University of California After the Elimination of Race-Conscious Policies", Student Academic Services, març de 2003.
[6] David Chambers, Timothy Clydesdale, William Kidder i Richard Lempert, "The Real Impact of Eliminating Affirmative Action in American Law Schools", Stanford Law review, núm. 57, maig de 2005. Segons un altre estudi del 2003, en absència d'un sistema preferent, el nombre d'estudiants negres i hispans es dividiria per tres, passant del 12 al 4%. (Anthony P. Carnevale i Stephen J. Rose, "Socioeconomic Status, Race/ethnicity, and Selective College Admissions", Research Report, Nova York, Century Foundation, 2003).
[7] Dins Anthony Carnevale i Stephen Rose, op. cit.
[8] Llegiu Paul Frymer, «Uneasy Alliances: Race and Party Competition in America», Princeton University Press, Princeton, Nova Jersey, 1999.