El que passa a les dones només pel fet de ser dones no és un problema individual, sinó que és un problema social i públic; per tant, tothom hi té una part de responsabilitat.
És increïble que els assassinats de dones en mans de parelles o exparelles, o les agressions sexuals, o les diverses versions de la violència masclista, tant en l’àmbit de les relacions de parella com en l’àmbit de les relacions socials, no generin cap mena d’alarma per part dels governs.
Les desigualtats generen violència, el fet de no poder tenir assegurades unes condicions de vida dignes a partir d’uns drets assegurats per les dones i uns recursos socials mínims que posin punt i final a la divisió sexual del treball de cura són el caldo de cultiu de la violència masclista, si més no de la submissió i la resignació de moltes dones i de la cronificació de situacions que potser podrien trencar-se si les dones tinguessin la convicció que el sistema les pot ajudar i acompanyar a trencar-les.
La crisi no pot ser una excusa, ben al contrari. L’actual situació de desregulació del sistema públic en tots els àmbits, la precarització de les condicions de vida d’una part important de la societat arran de les retallades de serveis i polítiques públics, la realitat de gran part de les dones assalariades amb contractacions precàries i la inseguretat que torna a flotar en l’ambient fan que les dones que es troben en situacions de violència (a Catalunya un 26,6% de les dones majors de 18 anys) pensin que depèn només d’elles mateixes trencar-les i que si ho fan potser tenen, més enllà de les dependències emocionals, molta més sensació que no hi ha sortida.
Els governs neoliberals, lluny de prioritzar polítiques socials per evitar les desigualtats i la discriminació de les dones, estan invisibilitzant una realitat que cada dia que passa l’afavoreix i la incrementa.
Ni tan sols els assassinats de dones, que a Catalunya ja han superat en nombre els que hi va haver en tot l’any passat, estan generant alarma per part dels governs i poders públics.
Des de CCOO de Catalunya exigim polítiques compromeses per facilitar la millora de les condicions de vida de les dones tant en l’àmbit de les relacions afectives com en l’àmbit de les relacions socials; feines remunerades que no ens empobreixin i que no hàgim de marxar del mercat laboral per atendre tot allò que el sistema públic ens retalla; el suport i els recursos per als serveis específics i especialitzats; la prevenció; posar punt i final a la impunitat; recursos econòmics per poder desplegar les lleis; recursos humans en els àmbits de la seguretat i de la justícia; i programes de formació i d’educació que realment treballin la coeducació i la tolerància zero a qualsevol manifestació del masclisme, a casa, al lloc de treball o a l’espai públic.