CCOO de Catalunya lamenta la pèrdua de José Saramago

El poeta, periodista i escriptor, autor d’obres tan destacades com L’any de la mort de Ricardo Reis (1984), L’evangeli segons Jesucrist (1991), Assaig sobre la ceguesa (1995), La caverna (2001), L’home duplicat (2002) i Assaig sobre la lucidesa (2004), ha mort a Lanzarote als 87 anys.
CCOO vol reconèixer la figura i la referència moral, cívica i intel•lectual de l’escriptor portuguès José Saramago.
És fill d’una família pagesa molt humil d’Azinhaga, poble que el va marcar personalment i que trobem al llarg de la seva obra. Va patir la pobresa i la immigració de la seva família a Lisboa. Autodidacte perquè va haver d’interrompre els seus estudis per posar-se a treballar en un taller per poder ajudar la seva família després de la mort del seu germà Francisco, però va poder estudiar i llegir els clàssics en una biblioteca pública.
Va ser poeta abans que autor d’èxit, periodista crític i dramaturg autèntic. El Govern portuguès vetà la seva obra L’evangeli segons Jesucrist amb l’al•legació que “ofenia els catòlics”; Saramago, com a gest de protesta, va deixar Portugal i es va instal•lar a l’illa de Lanzarote, a les Illes Canàries.
El 1998 va rebre el Premi Nobel de Literatura amb què l’Acadèmia li va reconèixer el fet de “tornar a fer comprensible una realitat fugissera, amb paràboles sostingudes per la imaginació, la compassió i la ironia”. Va obtenir diferents premis literaris i càtedres honoris causa en diverses universitats d’arreu del món.
La seva obra denuncia l’abús de poder, la pobresa, el seu escepticisme en aquesta societat de la informació i tecnològica, la intolerància religiosa, el comportament actual envers la immigració, similar a les conquestes colonitzadores, o la democràcia representativa com a incompleta i usurpada. Segons ell, “Hem pronunciat no sé quants milions de vegades la paraula llibertat, però no sabem el que és, perquè no l’hem viscuda i l’estem interpretant amb permissivitat”, o “el més curiós, per no dir el més tristament curiós, per no dir el més tristament divertit, és que les institucions democràtiques són buscades i estimades per organismes no democràtics”.
Activista d’esquerres i militant comunista des de l’època clandestina de la dictadura de Salazar, que es definia a si mateix com a “comunista hormonal”, combina una extensa obra amb un gran sentit de la dimensió social i cívica, i una compromesa trajectòria que reivindica la necessitat de canviar el món, des d’ara, amb justícia social i amb drets humans universals.
Des d’avui estem una mica més sols.