Evolució i nous reptes

Manifestació durant el 1r de Maig El moviment de les Comissions Obreres va saber cobrir el buit del sindicalisme democràtic, tot demostrant, amb la seva eficàcia, que era el tipus d'organització que feia falta en les circumstàncies d'enormes dificultats que es vivien. El seu creixement i consolidació es va donar paral·lelament a la lenta, però imparable, evolució de la societat sota el franquisme, i la ràpida transformació soferta des de l'any 75 fins a la plena implantació del sistema democràtic.

L'estructura econòmica i social s'ha modificat moltíssim respecte de fa 50 anys, i el mateix concepte de classe obrera ha quedat petit. En aquests moments hi ha una gran pluralitat de situacions, que un sindicat ha d'afrontar si pretén donar resposta als interessos del conjunt de persones assalariades (tipus de contractació, atur, ETT, autònoms dependents, tècnics qualificats, subcontractació, salut laboral, integració a Europa, serveis públics i privats, jubilats, dones, joves, immigració). Una bona part dels conflictes viscuts els darrers temps i que se seguiran patint són els provocats pels efectes del model d'organització del treball i la producció, caracteritzat sobretot per l'externalització cap a tercers dels riscos que genera el mercat i una economia globalitzada sense regles ni contrapoders.

CCOO manté i referma la seva definició d'organització sociopolítica, és a dir, amb voluntat de treballar per millorar tot allò que afecta els treballadors i treballadores des d'una perspectiva laboral, però també social, com a ciutadans i ciutadanes. La defensa dels valors propis del moviment obrer de sempre, com la pau, la solidaritat i l'internacionalisme, avui traduïts en una decidida construcció de l'Europa social i política i una aposta pel sindicalisme europeu, el rebuig a qualsevol tipus de solució dels conflictes per la via de les armes amb ple respecte a la legalitat internacional, el suport a qualsevol poble oprimit econòmicament, políticament o socialment i també qüestions ambientals, com la necessària nova cultura de l'aigua. La participació ciutadana, amb propostes de recuperació de la memòria històrica, com ara posar el nom del president Lluís Companys a l'estadi de Montjuïc i l'oferta de serveis per tal d'augmentar els avantatges socials (cooperativa d'habitatge, atenció a les persones immigrades, assessorament laboral i per a l'ocupació de la gent a l'atur, formació, servei lingüístic, vacances), en són un bon exemple.

La independència de l'organització de qualsevol tipus de poder, principalment econòmic o polític, ha estat un altre dels objectius recollit en els principis fundacionals que, amb el temps, s'ha consolidat i s'ha convertit en indiscutible. Això no vol dir que el sindicalisme de CCOO sigui apolític; al contrari, té una clara ideologia d'esquerres i, tal com s'ha dit, aposta per uns determinats valors socials. Per tant, pot i vol coincidir amb altres organitzacions i sumar esforços cap a una mateixa direcció, sense supeditar, però, l'autonomia sindical a qualsevol altre tipus d'interès.

Això s'ha fet palès en les relacions mantingudes al llarg dels anys amb els diferents governs, tant els d'àmbit nacional, com els de l'Estat. Amb tots ells la relació ha estat comparable a la que mantenen els comitès d'empresa amb els empresaris: s'ha negociat i s'han signat acords (acord nacional de formació contínua, manteniment de les pensions, reforma del mercat laboral i foment de la contractació indefinida, diversos pactes sobre la Seguretat Social, pacte per a l'ocupació a Catalunya...), però, quan ha fet falta la mobilització, Comissions Obreres ha estat sempre al capdavant.

En aquest sentit, cal destacar les vagues generals contra determinades polítiques laborals dels governs del PSOE i, posteriorment, com es va fer front a les propostes antisocials i de reforma del sistema d'atur del PP, amb un seguit de mobilitzacions que van desembocar en la vaga general del 20 de juny del 2002, que va suposar un gran èxit de seguiment del conjunt de treballadors i treballadores als centres de treball de les diferents ciutats i pobles de Catalunya. Totes aquestes actuacions reflecteixen a bastament la capacitat de proposta, mobilització i negociació, les tres potes que formen l'eix vertebrador de l'activitat sindical.

Així, avui, Comissions Obreres, tot i mantenir els principis que van inspirar les seves primeres actuacions, ha sabut convertir-se en una organització actual que recull les necessitats i reivindica millores per a les diverses situacions laborals, tant les més clàssiques com aquelles que han anat sorgint en els darrers temps. El seu indiscutible arrelament a la realitat nacional catalana no ha impedit aprofundir al màxim en els plantejaments internacionalistes, multiètnics i solidaris, mantenint la vocació unitària amb què va néixer, tal com es reflecteix en l'enorme pluralitat que les conforma i en el model d'organització i funcionament, en què la participació n'és la peça fonamental.

La resposta de la societat ha estat clara i ha convertit la CONC en l'organització social amb més persones afiliades, concretament 164.377, i la guanyadora dels diferents processos d'eleccions sindicals, en els quals sempre ha estat el sindicat més votat, fet que ha significat el reconeixement legal de sindicat més representatiu, amb una presència directa als centres de treball de 23.289 delegats i delegades, la qual cosa representa el 43,72% i amb el dret d'actuar en nom del 100% de les persones assalariades. És per això que els seus àmbits de negociació i participació han trencat el límit estricte de l'empresa i del conveni col·lectiu, per passar a intervenir en qualsevol aspecte de caire social que pugui afectar el conjunt de treballadors i treballadores.
(Nota a peu de pàgina: "Dades corresponents al setembre del 2004".)

La societat es renova i, com hem vist, sorgeixen nous tipus de conflictes, que, si més no, modifiquen les seves formes. Per tant, una organització del tarannà de Comissions Obreres, nascuda per donar resposta a unes noves necessitats d'un nou tipus de societat, que havia estat la impulsora de noves formes de lluita i, en resum, que havia renovat el sindicalisme i es trobava plenament inserida en el teixit social, havia de ser també part fonamental d'aquesta renovació actual, imprescindible per donar, de nou, les respostes i les alternatives adequades, afrontant ara i en un futur immediat les conseqüències de l'esgotament d'un model d'empresa i de creixement econòmic basat en estratègies competitives de precarietat i desregulació, no només en termes de propostes socioeconòmiques, sinó també en el terreny de l'acció sindical, per contribuir, des dels diferents fronts, a la necessària reforma de l'empresa per fer-la més productiva i socialment més responsable, participativa i sense cap tipus de discriminació.

« enrere | endavant »

© CCOO de Catalunya | Avís legal | RSS |

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies