Les Comissions Obreres

Els sindicalistes es reunien a les esglésies Aquesta nova realitat social que s'anava configurant manifestava moltes necessitats i freqüentment generava actituds reivindicatives, que seguien encara mancades de l'instrument organitzatiu que les canalitzés i portés a bon port.

A l'any 1958 es va promulgar una llei de negociació col·lectiva, que tancava l'etapa en què era el Govern exclusivament qui fixava les condicions laborals i obria la possibilitat de negociació entre representants de la patronal i dels obrers, sempre dins l'estret marc del sindicat vertical, que ràpidament va ser desbordat per la dinàmica de les relacions laborals.

El procediment d'escollir en assemblea un grup de treballadors, una comissió que fos l'encarregada de plantejar les reivindicacions i que es dissolia un cop acabat el conflicte, ja utilitzat abans de la nova legislació, es va incrementar notablement a partir de les possibilitats legals que aquesta oferia, va obtenir bons resultats i es va convertir en una manera d'organitzar-se útil per a les necessitats del moment.

Un exemple simbòlic d'aquest estil de funcionar van ser les vagues de maig del 1962 a la Maquinista Terrestre i Marítima: es van escollir delegats per seccions i es va formar una comissió per negociar amb la direcció. Tot i que les mobilitzacions van començar per l'efecte de les vagues d'Astúries (on es van crear les primeres Comissions Obreres estables) i la consegüent repressió del Govern, també es van plasmar una sèrie de reivindicacions concretes, la fonamental seria "menys primes i més salari". La conflictivitat es va estendre a d'altres empreses i comarques, d'entre aquestes comarques volem destacar per la seva implicació en les diferents mobilitzacions, el Baix Llobregat i el Vallès, especialment la ciutat de Terrassa. En tots els casos, el model d'organització es basava en l'elecció de comissions unitàries. Es van obtenir diverses millores, però també es va pagar un preu alt en acomiadaments i detencions.

Els treballadors i treballadores ens havíem dotat d'un tipus d'organització, que va rebre l'impuls definitiu als primers anys 60 en mostrar la seva eficàcia en la negociació col·lectiva i les mobilitzacions a l'entorn dels convenis d'empresa.

El següent objectiu era que les comissions treballessin de manera continuada, sense autodissoldre's després de l'acció concreta i es coordinessin entre les diferents empreses, per poder preparar accions en comú i augmentar la seva força. Gràcies a l'elevat nombre d'autèntics representants obrers elegits en les eleccions sindicals del 1963 i el 1966 "molts d'ells membres de comissions d'empreses (el 85 % segons publicava Tele Expres) i alguns, a més a més, militants d'organitzacions marxistes catalanistes i cristianes progressistes" es van poder utilitzar les estructures sindicals oficials, fet que va significar un gran ajut per a les tasques de coordinació.

Les reunions "legals" a la CNS van permetre contactes entre molts enllaços i jurats d'empresa democràtics que ni tan sols no es coneixien entre si, però que van coincidir en la necessitat de dotar de coordinació i estabilitat les comissions al voltant d'una plataforma reivindicativa.

L'any 1964 serà el definitiu, es realitzaran algunes reunions, aquestes clandestines, a parròquies del Baix Llobregat, que desembocaran en una trobada d'uns quaranta sindicalistes a la parròquia de Sant Miquel de Cornellà, on es constituirà una primera comissió que es va autoanomenar central. Per fi, el dissabte 20 de novembre del mateix any, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, es produirà la cloenda de les reunions de Cornellà: unes tres-centes persones realitzaran una assemblea d'on sorgirà la constitució formal de Comissions Obreres. Hi havia treballadors de diverses branques laborals, alguns eren enllaços sindicals, però altres no, n'hi havia de comunistes, socialistes, catòlics progressistes, nacionalistes, afiliats als sindicats històrics CNT i UGT, i també persones que no pertanyien a cap altra organització.

Aquesta gran pluralitat mostrada en la fundació de Comissions Obreres no era altra cosa que el reflex del treball unitari que havien representat les comissions elegides a les empreses i serà una constant que acompanyarà l'organització en tot el seu futur, la unitat dels treballadors i treballadores com a tal, per sobre d'ideologies i organitzacions, el vell somni de l'antic moviment obrer del segle XIX.

S'havia fet un pas fonamental, però encara calia avançar en l'estructuració de l'organització i en la definició d'objectius. Així, des de Barcelona es va anar estenent cap a diferents comarques, amb la voluntat de ser presents a tot Catalunya. La creació de la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya) el 1966, que tancava el procés organitzatiu, sorgia com a necessitat de coordinació de les diferents comissions comarcals i es convertia en el màxim organisme de direcció per a tot Catalunya. Aquest fet, juntament amb la decisió de participar en les mobilitzacions de la Diada de l'Onze de Setembre, mostrava ja des d'un primer moment que CCOO, dins l'objectiu de recuperació de les llibertats democràtiques, també feia seva la lluita per les llibertats nacionals de Catalunya, i entroncava, així, amb la tradició del moviment obrer català i les seves relacions amb el catalanisme progressista i el republicanisme federal.

L'objectiu era ser una organització de majories, oberta, a la qual poguessin pertànyer totes aquelles persones que, per la seva manera de guanyar-se la vida, se sentissin membres d'una classe social, la dels assalariats, cosa absolutament impossible si parlem d'una organització clandestina. Per tant, malgrat l'actitud repressiva de les autoritats franquistes, es va optar per aprofitar les escletxes del sistema per sortir a la llum pública. Quan es convocaven les eleccions sindicals era el moment en què s'obrien més possibilitats, tot aprofitant les reunions i assembles de preparació de candidatures i programes. Precisament, les eleccions del 1966 van significar un èxit rotund de les candidatures impulsades per CCOO.

Un altre dels aspectes que des del primer moment va impregnar l'actuació de Comissions és el seu caràcter sociopolític, és a dir, el convenciment que les millores per als treballadors i treballadores es defensen als llocs de treball, però també en altres àmbits no estrictament laborals. Això explica la seva presència en les lluites als barris per a unes millors condicions de vida, en les plataformes unitàries d'oposició a la dictadura (com l'Assemblea de Catalunya) o en les reivindicacions per la sanitat i l'escola públiques de qualitat, entre d'altres.

No hi ha cap dubte, però, que el gran paper de l'organització era a les empreses: allí havia nascut i allí mantenia la seva capacitat d'influència més alta, i obtenia grans resultats en tot el que significaven reivindicacions laborals concretes i manifestacions de solidaritat, però més que discrets quan es tractava de convocatòries més generals, com les anomenades "jornades de lluita".

L'actuació semipública va tenir indubtables efectes positius i molta gent en seguia les propostes pel fet de conèixer directament les persones que les feien. El vessant negatiu era que també facilitava la repressió de les autoritats franquistes, que sovint se sentien desbordades i actuaven retirant les credencials sindicals, acomiadant i empresonant. En aquest sentit, una de les etapes més significatives es va produir als anys setanta, a les acaballes de la dictadura. Com a exemple, podem recordar les llargues condemnes imposades en l'històric Procés 1001, en què van ser jutjats alguns dels màxims dirigents de CCOO de tot l'Estat.

« enrere | endavant »

© CCOO de Catalunya | Avís legal | RSS |

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies